En Josep viu a Porqueres. Treballa de cap de vendes en una empresa que
ven maquinària i es passa el dia amunt i avall, visitant clients i possibles
clients.
És el dia 30 de gener de l'any 1986. En
Josep surt de casa, ben d'hora, agafa el cotxe, posa els catàlegs als seients
de darrere i se'n va cap a Girona. El dia està ennuvolat. El cel es veu llis.
No fa vent i hi ha una estranya quietud a l'atmosfera. S'atura en una cafeteria
i demana un croissant i un cafè amb llet. A prop d'ell, dos homes i una dona,
parlen del temps:
‒No fa gota de
fred. I mira quin cel! He fet bé
d'agafar el paraigua.
‒Tens raó, noi. Trobo que fa cel de
neu...
‒Més aviat ho hagueres dit. Mireu!
Neva...
En Josep mira per la finestra i,
efectivament, veu petites volves de neu. Quan acaba d'esmorzar les volves ja
van caient més seguides. Paga la consumició i torna al cotxe. Quan arriba a
Girona ja està nevant més. Que bonic! A l'aparcament canvia el seu cotxe per la
furgoneta de l'empresa. Ara les volves són flocs més grossos que formen una
cortina espessa de neu. Engega l'eixugaparabrises i se'n va cap a Santa Coloma
de Farnés. Hi té cita amb uns clients.
La neu ja enfarina els camps i les
teulades de les cases. A en Josep la neu no l'espanta. De fet, li agrada. Que
nevi així, alguna vegada, és una novetat. Com canvia, el paisatge! Tot tan
blanc...! Mentre neva no fa gaire fred. És després, que baixeran les
temperatures. La furgoneta no té calefacció. Ell va amb americana i sabates. Si
ho arriba a saber, hauria agafat l'anorac i les botes de muntanya. I la màquina
de fotos!
La neu va fent gruix. Força gruix. Ja
agafa a la mateixa calçada de la carretera. En Josep s'atura i posa les
cadenes. Pot fer algunes de les visites que tenia programades però amb
dificultats per circular. Les persones amb qui parla li diuen que hi ha
carreteres tallades i problemes. Ell comptava fer algunes visites més, en
altres poblacions, però canvia de plans. Es queda a dinar a Santa Coloma.
Confia que pararà de nevar i que podrà tornar a casa, a la tarda, sense
novetat. Però continua nevant. I una cosa és la neu a la muntanya, ben equipat
de roba i calçat, i una altra cosa és la neu a la carretera i a les poblacions,
amb cotxes que rellisquen i carreteres intransitables. De totes maneres, en
Josep ja s'hi ha trobat altres vegades, d'haver de conduir amb neu, i es veu
capaç de fer front a la situació.
Així, doncs, neteja la neu dels vidres
de la furgoneta i dels retrovisors i enfila cap a Girona. A banda i banda de la
carretera la neu acumulada ja és d'uns 40 o 50 centímetres d'alçada. Les
roderes, a la calçada, trepitjades contínuament pels vehicles, només permeten
avançar a pas de tortuga. En Josep és optimista de mena. Malgrat els
inconvenients, mira el costat bo de les coses. La nevada ha transformat el
paisatge, que ara és de fàbula. Als arbres, la neu s'acumula seguint branques i
branquillons com si hi hagués una ombra blanca que resseguís un dibuix
fantàstic.
Descarta anar a buscar el seu cotxe a
Girona. La furgoneta és més alta i li anirà més bé. Ja anirà a recollir el
cotxe quan pugui. Amb penes i treballs passa a tocar de l'hostal de La Pequeña.
No s'hi atura. Arriba a la carretera local que porta a l'aeroport de Girona.
Després de molta estona, s'atura a l'hostal de La República. Allí hi ha un munt
de gent que s'arrauleix com pot, aprofitant l'escalfor de la llar de foc. Els
cambrers i cambreres van de bòlit per atendre tothom.
‒Ei, noi! Fes-me un entrepà de xoriço,
si us plau! I una cervesa!
‒Per a mi unes tapes de truita de
patates i salsitxes! I una birra, també!
‒Jo, un entrepà de sobrassada i una
coca-cola!
La temperatura va baixant. En Josep,
per fer-se passar el fred, taral·leja unes cançons i segueix el ritme picant de
peus a terra.
‒Tralarà, tralarí...! Olailà,
olailó...!
‒Hòstia, quin fred que fot! I encara
tens ganes de cantar i de ballar, tu?
‒No, si és que tinc els peus
glaçats...!
‒Ah...! Ens ha ben cardat, aquesta
nevada!
En Josep demana si pot telefonar.
Aconsegueix parlar amb un veí, ja que amb casa seva, a Porqueres, no té
comunicació telefònica. El veí li diu que no pateixi, que avisarà la seva dona
i la mainada. Encara sort. Altrament,
tindria la família amb ànsia, en veure que trigava tant.
Un cop ben entrada la nit, com que no
para de nevar, en Josep decideix tornar cap a casa, no fos cas que, després,
les condicions per circular fossin pitjors. Pensa bé què ha de fer. Ha d'anar a
poc a poc, sense parar de rodar, per no relliscar. No parar de rodar... No
parar de rodar... Tot està blanc. La neu brilla amb els llums dels cotxes. El
veí amb qui ha parlat per telèfon li ha dit que allí també està igual, la neu.
Mira, ves... Els nens s'ho passaran bé, al jardí. Faran ninots de neu, es
llançaran boles de neu, jugaran amb el gos a la neu...
Aviat troba camions parats a la
carretera. Es forma una llarga cua de vehicles aturats. Sembla una aventura,
com una pel·lícula. Gairebé es podria dir que és divertit i tot. Deixant de
banda el fred. I el cansament. I les ganes d'arribar a casa. Mentrestant, fa
memòria de les excursions que havia fet amb els amics pel Pirineu. Amb neu,
també. D'un refugi fins a un altre. Alguna vegada caminant nou o deu hores. Quins temps! Aleshores era més jove.
L'esperit aventurer, però, no l'ha perdut pas.
Així arriba fins a la carretera antiga
de Banyoles. Continua nevant. Fa un fred que pela. Passa per la Banyeta, per
Cornellà de Terri. Allà li diuen que hi ha un cable elèctric que ha caigut i
que no deixen passar ningú. Òndima! I ara què? Sort que ell i d'altra gent es
poden refugiar en un restaurant i poden prendre alguna cosa calenta. Però el pa
s'ha acabat. No poden fer entrepans. Els del restaurant envien un camió a
buscar pa. Tenen sort. Passada una bona estona els arriba una mica de
proveïment. La Guàrdia Civil és allí, organitzant la situació. Al restaurant
s'hi han aplegat més de cent persones,
que també han quedat bloquejades. Mare de Déu dels Àngels, quin desori...! El
xivarri és impressionant.
‒Ei...! Que m'arriba, aquest cafè amb
llet, o què!
‒Ep, mestre, que em toca a mi, ara!
‒Una mica de paciència, carai! Que no
veuen que no donem l'abast?
‒I com és que no venen les màquines
llevaneus? Què esperen?
‒Jo, ara, ja fa hores que hauria de ser
a casa!
‒I jo!
‒I jo, ves...!
La nevada ja no és tan intensa. Les
hores passen lentes. La gent s'acomoda com bonament pot per descansar una mica.
Es fa difícil dormir, ni que sigui un quart d'hora. En Josep, assegut en un
tamboret, creua els braços damunt d'una taula i hi repenja el cap. Per poca
estona, però. Quan no és una criatura que somica son dos homes que juguen al
dòmino o una parella que xerra pels descosits. Tothom està neguitós. Cal fer
cua per anar als lavabos. No estan pensats per a tanta gernació. El personal
del restaurant vigila que la llenya de la llar de foc no s'acabi. La màquina de
fer cafès funciona quasi contínuament. Neva tota la nit.
Finalment para de nevar. Es fa de dia.
Arriba algú i explica que ja han pogut retirar el cable elèctric. Ja era hora!
En Josep estira els braços. Fa un badall. Estira les cames. Va a parlar amb el
cambrer i amb l'amo del restaurant, que ha estat treballant igual que els seus
empleats. Demana un cafè amb llet. Dona les gràcies a tots. Li diuen que és un
cas de força major. Que tothom hi ha de posar bona voluntat. Ells estan fent
tot el que poden. Només faltaria!
Cal fer un esforç per sortir a fora. La
temperatura és molt baixa. L'alè se li converteix en un nuvolet blanc que li
surt de la boca. Camina enfonsant els peus a la neu. Obre la furgoneta i engega
l'estàrter perquè el motor es vagi escalfant, però triga a fer-ho. Aparta la
neu dels vidres. Comprova l'estat de les rodes. Per sort, no gela. El motor
està fred, triga a engegar-se. Per fi ho aconsegueix. Amb la caixa de les
cadenes a tall de pala obre pas per poder sortir de l'aparcament. Un cop a la
carretera, avança a poc a poc. Segueix les roderes dels altres cotxes. De tant
en tant pica de mans, té els dits balbs i encara sort que porta guants. Els peus...
Pobres peus! Mullats, igual que els baixos dels pantalons. Mullats i ben freds.
Segueix la carretera, amb penes i treballs, com els altres cotxes que circulen.
Cal vigilar. Convé no relliscar. Mira de no parar la marxa. Va en primera.
Sembla que segueixi un via-crucis. Se sent com un petit insecte, una cuca que
es mou sobre la catifa blanca i flonja.
Aquest trajecte, que en circumstàncies
normals fa en poca estona, avui és molt llarg. Està durant hores. Sí, sí.
Hores. Si no fos pel fred... Quan va ser l'últim cop que va nevar així? Perquè
cada uns quants anys la neu fa acte de presència, no és qüestió
d'estranyar-se'n. I com deu estar, el Canigó? Ja no neva però el cel està
tapat. No es veuen les muntanyes. Com deu estar el Bassegoda, i el Bestracà, i
la Mare de Déu del Mont...? En Josep ja està pensant en fer una excursioneta,
així que pugui, per poder gaudir del paisatge nevat a les muntanyes. Hi ha
molta neu... No es fondrà pas de seguida...
Arriba a Porqueres. Son les dotze. Al
jardinet que hi ha davant de casa han fet un ninot de neu. Així que obre la
porta, els dos fills, que han sentit el soroll del pany, surten corrents a
rebre'l.
‒Pare! Pare! Com estàs?
‒Corre, vine! Mira el nostre ninot de
neu!
La Maria, la seva dona, també surt.
‒Ai, gràcies a Déu que ja has arribat!
Primer de tot, entra i treu-te aquesta mullena que portes!
Un cop refet, i canviades les sabates
per les botes, i amb més roba d'abric, surten tots a veure el ninot de neu. És
força gros. Li han posat un barret de palla al cap, dues pinyes petites per
ulls, una pastanaga per nas, i una branqueta corbada per boca. I una corbata al
coll, també. És, doncs, un ninot ben elegant.
‒Nens, no us feu gaire il·lusions, eh?
Es fondrà aviat. Aquí li tocarà el sol i...
‒Que no, pare, que hem pitjat la neu
ben fort perquè ens duri força!
Som a 31 de gener de l'any 1986. És
migdia. I és una nevada d'aquelles que es recorden durant molt de temps. De
fet, qui s'hi ha trobat atrapat, com en Josep, es recorden durant tota la vida.
I també la seva família.
Entren tots a casa. En Josep, des de la
porta, mira el ninot blanc i li sembla que aquella massa de neu li fa un
somriure.
‒Maria... Em sembla que el ninot m'ha
somrigut...
‒Sí, home, és clar... Saps què et
passa? Que el fred t'ha reblanit el cervell!
En Josep torna a mirar el ninot. I aquest segon cop
n'està segur: el ninot de neu li ha picat d'ullet. Com si li digués que sí que
es fondrà, però que vindran altres nevades i nous ninots de neu fets per les
mainades. I també pels grans que conserven a dins la il·lusió de quan eren
infants.
