Llegenda de Gal·les (Antònia García)

Diuen que, cap al segle XIII, al nord de Gal·les hi havia un príncep que es deia Llewelyn, o Llywelyn. Feia pocs dies que li havia nascut el primer fill, que seria el seu hereu. Per celebrar l'esdeveniment havien fet grans festes al castell. No hi havia faltat de res, ni menjars abundants ni música ni les cançons dels bards. Com que el príncep era molt aficionat a la caça, també havien organitzat una cacera.

Llewelyn, amb la princesa i els seus cortesans i servidors, havien sortit de matinada amb els cavalls i les canilles de gossos. L'infant restava confiat a una dida i a alguns servents i serventes. Els terrenys de caça eren abundosos d'animals, de cérvols, de llops, de guineus, de gats mesquers i d'altres salvatgines. Els gossos, atiats pels criats, omplien de clapits el bosc.

De sobte, el príncep es va adonar que entre els seus gossos no hi havia el que tenia el nom de Gelert, que era el seu gos preferit, el seu millor company en la cacera i l'únic gos a qui era permès entrar a les estances nobles del castell. Estranyat, el va cridar en va. El gos no hi era. Devia ser per algun motiu. Llavors va decidir suspendre la cacera i tornar al castell. Els servidors van fer sonar els corns i tot els cortesans va seguir el príncep.

Un cop al pati del castell, van descavalcar i Llewelyn es va dirigir a la torre on eren les estances privades. Aleshores en va sortir el Gelert, el gos, tot content de retrobar el seu amo, remenant la cua i fent petits lladrucs d'alegria.

El príncep se li va acostar i li anava a fer festes quan va veure que el ca tenia el morro tot ensangonat. Va tenir un mal pressentiment i va córrer escales amunt, seguit pel gos. En arribar a la cambra va veure el bressol tombat per terra. L'infant no hi era i els llençols eren xops de sang. Tampoc hi eren ni la dida ni cap dels servents. Com si en aquell moment un llamp l'hagués migpartit, Llewelyn va pensar, “Déu dels cels! El gos ha devorat el meu fill!”. L'esglai es va tornar fúria desesperada i, fora de si, sense pensar-s'ho, es va treure l'espasa i la va enfonsar al cos de Gelert, que romania mansament al seu costat, fins a travessar-li el cor. El gos va fer un grinyol escruixidor i tot seguit es va sentir, com a resposta, el plor d'una criatura. El príncep, sorprès, va apartar el bressol i les cortines que el mig tapaven i allí va trobar el tendre infant, sa i estalvi, i al seu costat, el cadàver d'un gros llop poderós, amb una ferida terrible a la gola, i un bassal de sang per terra.

Llavors Llewelyn va comprendre què havia passat, va agafar el seu fill amorosament i, en sentir la ranera del gos moribund, amb tot el sentiment li va acostar el petit, que va allargar les manetes cap al gos que l'havia salvat dels ullals d'aquella bèstia ferotge, a risc de perdre la vida. Gelert, en plena agonia, encara va tenir forces per llepar la maneta del nen que, petit com era, semblava que ho entenia tot.

Llewelyn, amb gran aflicció, va acollir el fidel i valent gos als seus braços fins que va morir. Penedit del que havia fet, va fer enterrar el cos de Gelert en un lloc a prop de la muralla i hi va fer posar una llosa amb el nom del gos gravat al marbre. Així, ell, des de la finestra de la seva cambra, la podia veure sempre.

Diuen que el príncep, després d'aquests fets, no va tornar a somriure mai més.

Amb els segles, el castell es va anar malmetent i enrunant. La llosa amb el nom gravat, però, encara es manté al mateix lloc. I al poble que s'havia format a redós del castell, se'l va anomenar Beddgelert, que vol dir “la tomba de Gelert”.

Beddgelert (tomba de Gelert) (Montserrat Fortuny)

Hi ha un poble a la Gran Bretanya que porta aquest nom: Beddgelert. És el nom d'un gos, un gos gros i fort, el favorit del príncep de Gal·les, Llewelyn. Era el millor caçador de la seva gossada.

Feia poc que, als prínceps, els havia nascut el nen més bonic del món. Tothom l'estimava, fins i tot el gos, el Gelert, que se'l mirava amb ulls dolços, bellugant la cua, enfervorit.

Era tant el que l'estimava, que moltes vegades, quan es formava la canilla per anar de cacera, ell, el Gelert, preferia quedar-se al costat del petit príncep, en lloc d'anar, amb els seus companys, a la
cacera.

Aquell dia, quan el príncep i la seva comitiva retornaren al castell, el noble va anar de seguida a veure el seu fillet que, en aquells moments, havia d'estar sol, perquè la princesa, sa mare, havia hagut d'anar a rebre una cosina seva, de la capital, que hi va anar per a conèixer el petitó, acompanyada de tot el seguici de servents, de la dida, de tothom. Llewelyn, que n'estava al corrent, va anar de seguida a veure el nen, que sabia que estaria solet. El va sortir a rebre el gos, el Gelert, tot bellugant la cua i amb el morro ple de sang. El príncep va veure que el llitet del nen estava bolcat per terra i amb els llençols fets un embolic, plens de sang també. Va pensar que el gos havia matat el nen i se l'havia menjat...! Ai...! Per això volia estar-se amb ell, deixant d'anar a les caceres, que eren, abans, les seves feines preferides, i l'home, desesperat, va matar el gos amb un fort cop d'espasa.

El grinyol de mort del gos es va escampar per tota la sala i el va respondre el plor de la criatura! El nen era viu...!

El príncep va aixecar violentament els llençols i, a sota, sa i estalvi, va veure el petitó plorant i, al seu costat, un llop negre, gros i poderós, mort per les mossegades del pobre Gelert. Va veure de seguida que el valent gos havia atacat el que anava a devorar el seu petit príncep, el seu estimat, i el va aconseguir matar i així va salvar la vida del seu volgut amo, el principet. La sang no era del nen, era del llop. El príncep es va desesperar pel seu acte precipitat, però no hi va haver res a fer...! Al seu rostre bondadós no hi hauria mai més el seu, abans, tan sovintejat somriure...

Va arribar la princesa i la seva família, amb tot el seguici, i es va trobar amb el drama, la mort del més fidel dels amics del nen i el desesper del pare.

Gelert va ser enterrat amb tots els honors i, fins i tot, des de llavors, el poble porta el seu nom.

La porta (Antònia García)

Altes muralles la tenen reclosa. Però hi ha una porta per entrar-hi, per accedir a la llibertat. Una porta de coneixements, tradicions, costums... El seu nom és “Cultura”. Obre-la. Busca la llibertat. És captiva dins del recinte. Si aconsegueixes tallar les cordes que li lliguen les mans i els peus, podrà sortir per qualsevol de les portes de les altes muralles, núvols els braços, coloms les mans i els peus. Podrà tornar a trobar les paraules, la cançó i la dansa, la bellesa, les creences dels avis. Podrà guardar-ho per als que vindran. Oh, sí. Els que vindran podran ser lliures, s'organitzaran, s'adaptaran. El nom de la porta és “Cultura”. No té pany. La clau ets tu.

On hi ha cultura hi ha llibertat (Montserrat Fortuny)

On hi ha cultura
hi ha llibertat,
on hi ha cultura
hi ha estimació,
la gent és més bona,
hi ha més amor.
La cultura regna,
regna dins dels cors
i els fa més nobles,
els fa color d'or.
D'on hi ha cultura
fuig el cor mesquí,
d'on hi ha cultura
fuig el cor assassí.
La cultura ensenya
sempre el bon camí,
és motiu i senya
del camí diví.
En tota la història
de la humanitat,
sempre busca glòria,
sempre busca pau.
Quina meravella
és tenir al cor
la cultura bella,
cultura d'amor!
On hi ha cultura
hi ha llibertat!

Córrer món (Antònia García)

Hi ha moltes menes de viatges: viatges de negocis, viatges científics, turístics... Jo he fet viatges turístics i viatges familiars, per veure la família. No tinc cap experiència més sobre viatges. Vull dir que no m'assemblo gens a viatgers famosos com ara Domènec Badia, conegut com a Alí Bey, per citar-ne només un, que a més de viatjar feia d'espia i no sé quantes coses més. Els meus viatges han estat molt modestos.

Diuen que el més interessant dels viatges no és la destinació sinó tot el camí que es fa per a arribar-hi. “Que el camí sigui llarg”, diu el poeta. Que sigui llarg i ple d'esdeveniments. Que facis coneixences. Que et sentis part dels llocs que visites.

Hi ha qui s'ho passa tan bé preparant un viatge, buscant informació, llegint la història del lloc escollit, etc., com quan realitza per fi el viatge mateix.

No m'estranya. Penso que un viatge és com un estat d'ànim. S'ha de sentir una curiositat molt gran. S'ha d'observar amb molt de respecte els altres, que segurament són ben diferents, de caràcter, de costums... S'ha de parlar amb la gent. Però no sempre se'n coneixen les llengües.

El viatge que m'agradaria fer seria un viatge cap a un país o uns països on no tingués problemes amb els diversos parlars perquè jo tindria el do de les llengües, les coneixeria totes i podria enraonar amb tothom. Aprendria a estimar d'altres terres. Quan coneixes un lloc, quan t'interesses per com hi viuen, i en saps els noms de les muntanyes, dels rius, dels pobles i de la gent, és quan te l'estimes.

El viatge que desitjaria fer tindria com a destinació una qualsevol de les ciutats invisibles, o totes, que descriu Italo Calvino en un dels seus llibres, a través del personatge de Marco Polo. Unes ciutats on el més important no serien només els edificis, les obres d'art, sinó l'esperit d'aquestes ciutats. I, abans d'arribar-hi, un llarg camí, per terra i per mar, amb algú amb qui compartir les sensacions que m'anessin arribant i la il·lusió per la descoberta de coses noves. Un viatge on, en una ratxa d'aire de mar, en una cantonada assolellada, en l'ombra fresca d'un arbre o en el somriure càlid d'un desconegut em trobés a mi mateixa.

Caràcter apocat que canvia (Antònia García)

Va ser mossèn Jaume qui m'ho va fer veure clar. Quina paradoxa! Un servent de Déu, un home de pau, aconsellant-me que tragués el geni, que fos més enèrgic, que amb la meva bonhomia no aniria enlloc... No havia estat mai tan avergonyit a dins del confessionari com aquell dia. Tenia dues opcions: creure-me'l o no. Si no me'l creia i continuava com sempre, només rebria menyspreu i befes. Em quedaria sol com un mussol amb la meva feblesa de caràcter. I si me'l creia i em tornava valent i decidit o, encara més, si em tornava despietat, inclement, sense consideració envers els altres, què passaria? Vaig decidir provar-ho.

De primer, vaig buscar feina en una altra població perquè no em conegués ningú. Quan m'entrevistaven, jo m'esforçava i, contrariant la meva natural manera de ser humil i amable, exhibia un tarannà arrogant, fatxenda. Quina sorpresa! Vaig aconseguir un bon lloc com a cap de personal, més pel suposat caràcter decidit que pels meus coneixements i experiència. Amb aquella forma d'actuar em vaig guanyar l'odi i el ressentiment de molts dels meus subordinats però, en canvi, vaig generar admiració i enveja entre els companys que tenien alts càrrecs a dins de l'empresa.

La meva vida personal va fer un tomb de tres-cents seixanta graus, pel cap baix. Ja no em sabia greu que el meu fill no volgués tenir contacte amb mi. I què! Ell anava a la seva i jo a la meva. Fora preocupacions. I pel que fa a l'abandó de la meva dona, ja no em sentia desenganyat ni trist. Ara era ben lliure per tenir les companyies que volgués, quan volgués i fins que volgués. Cap remordiment si decidia canviar-les per d'altres més interessants, més atractives.

Em vaig acostumar a dur una vida frenètica, disbauxada. De gent al meu voltant, no me'n faltava. Fins i tot em vaig permetre engalipar més d'un i d'una, mostrant d'entrada algun dels meus antics trets d'humilitat i feblesa per, un cop la víctima agafada a la trampa, canviar de màscara i tornar a ser cruel, aspre, inhumà. Hi trobava una mena de satisfacció. Semblava que així recuperava tot el temps que vaig malmetre amb el meu antic posat tolerant i fluix.

Però no hi ha res que sempre duri. Algú es va atipar dels menyspreus que rebia contínuament de mi i va decidir pagar-me de la mateixa manera. No sé com ho va fer però el cas és que vaig perdre el bon lloc que tenia a l'empresa. Em vaig exclamar. Tot és una calúmnia, deia i repetia jo, inútilment. No vaig anar a la presó per molt poc. Al meu entorn es va aixecar una paret de rebuig. De mica en mica, fins i tot els que considerava els més amics, em van llançar a la cara el fel que guardaven i tothom es va anar allunyant de mi fins que em vaig quedar definitivament sol.