El mal de la gelosia (Antònia García)

En Fermí coneixia la dita “home gelós, home sense repòs”. L'havia sentida a dir a l'àvia, que sempre deia refranys. Li semblava una exageració. Li ho semblava, fins que...

    La Sara i en Fermí es van conèixer durant unes vacances, en un poblet de muntanya. Aquells dies s'esqueia la Festa Major i tant els veïns com els forasters participaven de les activitats festives. Hi havia fira per als menuts, autos de xoc, tómbola... Es feia una cercavila i ball a plaça. En Fermí va treure la Sara a ballar i aquell dia va començar una romàntica història.

    Vivien al mateix barri, a la capital. El festeig va anar endavant. Estaven molt enamorats. Però la gelosia, aquest mal que actua com un verí, es va emparar del noi. El molestava que altres homes es miressin la Sara quan es creuaven amb ells pel carrer. Va començar per fer comentaris de l'estil de: “T'has posat un vestit massa cridaner. No podries anar més discreta?” O “Per què t'has pintat tant? Tothom et mira...” O “Ja saps que m'agrades natural, tal com ets, sense tant de pintallavis ni maquillatges”. Ella li treia importància fins que ell va començar a controlar-la: “On has anat, que has trigat tant?”. “Amb qui t'has trobat?”. “De què heu parlat?”

    La gelosia és com una heura que s'enfila i et xucla. En Fermí, només de pensar que la seva Sara podia fixar-se en algun altre home, ja es neguitejava. Anava sempre amb ella per saber què feia i li retreia que no estigués pendent d'ell, com ell ho estava d'ella. En Fermí no tenia repòs. Quan ella era a la dutxa, li mirava els missatges del mòbil. Es va obsessionar tant amb la por de perdre-la que fins i tot, quan la veia adormida al seu costat, estava a l'aguait per si, entre somnis, li sentia anomenar algú...

    Però un dia la Sara, mentre esmorzaven a la cuina, li va preguntar, amb posat seriós: “Ah, per cert, Fermí, qui és la Vanesa?” Ell, sorprès sobretot pel to inquisidor d'ella, li va contestar: “La Vanesa? Deixa'm fer memòria... La Vanesa? Per què m'ho preguntes?” La Sara va respondre: “Perquè ahir al vespre, quan ja eres a dormir, va telefonar una dona demanant per tu. Li vaig respondre que ja dormies i que jo era la teva dona i que em digués què et volia. Aleshores em va contestar: “És igual, és igual... Ja telefonaré un altre moment... Digues-li que sóc la Vanesa”.

    Al Fermí no li venia al cap qui podia ser aquella Vanesa que no va tornar a trucar. Però des d'aquell dia va notar un canvi en l'actitud de la Sara. Se sentia observat, vigilat. Un cop la va trobar regirant-li les butxaques de la jaqueta. “Què fas?” li va dir. Ella, desconcertada, va fer: “Oh, és que... buido les butxaques, per si hi tens alguna cosa, per poder rentar la jaqueta... Hi he vist unes taques...”  I un altre cop, en sortir per anar a comprar tabac, a mig camí es va adonar que la Sara el seguia. Molt empipat, se li va acostar. Ella s'havia aturat en sec. “Sara! Què és això? Que em segueixes?” “Oh, no...” va respondre amb un fil de veu, tota atabalada. “És que... m'havia passat per alt de dir-te que, de pas, compressis el pa... Per això he sortit... però no t'he pogut atrapar i...”

    Se li havia girat feina, al Fermí. Aquell instint de possessió tan exagerat, que li feia creure que la seva dona era seva, exclusivament seva, no el deixava assossegar. I ara es trobava que, inexplicablement, la Sara estava gelosa. Gelosa...! Però quins motius podia tenir? Cap ni un! És que no tenia prou confiança en ell? Que no sabia de sobres i de sobres que ell l'estimava més que res al món? I que no podia pensar en cap altra dona que no fos ella?

    Llavors ho va veure clar: la seva dona estava malalta del mal de la gelosia, aquesta malaltia que et va rosegant per dins i per fora i que arriba a fer malbé la convivència d'una parella. Però ell també estava malalt, de molt temps abans que ella. Tots dos malalts, gelosos, desconfiats, egoistes... De cop es va adonar que era ell qui havia encomanat aquella maleïda gelosia a la seva dona. I la Sara... La Sara, un moment donat, va veure un canvi en l'actitud del Fermí. Un petit canvi, és veritat, però allò era el primer pas, el primer efecte de la medecina que podia curar el mal de la gelosia. La Sara va somriure: les seves argúcies començaven a donar resultat.