dilluns, 28 de gener de 2019

El conte del liró (Antònia García)


Al fons d'una vall, a tocar d'una riera, hi havia un molí abandonat. Hi vivia un liró. Tenia tot el vell molí per a ell. Quan es feia fosc sortia a buscar menjar, que en aquells paratges era abundant. I quan clarejava, el liró s'encauava entre les pedres de les parets.
    Un dia, una colla d'homes i dones van arribar al molí, van obrir la porta amb una grossa clau de ferro, cric-crac, van obrir finestres i van escorcollar per tot arreu. Van decidir que l'edifici estava en prou bon estat per passar-hi la nit. Això sí, van haver de treure pols i teranyines i van buscar llenya per encendre la llar de foc.
    El liró, sorprès per la presència d'aquells intrusos, es va amagar ben amagat en un forat d'una biga. Des d'allí podia veure què feien aquelles persones sense ser vist per elles. Les flames de la llar omplien les parets d'ombres bellugadisses. En havent sopat, aquella colla va ocupar dues habitacions que hi havia a dalt, van ficar-se en sacs de dormir i van apagar les llanternes. Llavors el liró va sortir del seu forat i va anar a veure què havien deixat sobre la taula. Hi va trobar un tovalló amb unes llesques de pa, un tros de llonganissa, un bol amb nous, ametlles i avellanes... I quina ma de tiberi...! El liró en va menjar tant com va voler i també se n'emportà al seu cau, per tenir una petita reserva. L'endemà, un xicot de la colla, que tenia els ulls de color blau, va veure el menjar que quedava a taula i es va queixar als companys:
    –Golafres! Que sou uns golafres! Us heu menjat tots els meus ganyips! I m'heu deixat el pa tot queixalat!
    Els amics es van defensar. No havien estat pas ells. Hi devia haver ratolins, al molí.
   El cas és que, passades unes setmanes, la mateixa colla va tornar al molí per aixoplugar-s'hi. Però, per precaució, duien una ratera i la van instal·lar a damunt de la taula, amb un tros de formatge per esquer, a prop d'unes quantes ametlles. I es va tornar a repetir la mateixa història. Tota la colla se'n va anar a dormir i el liró va sortir a arreplegar menjar. Va veure el formatge i s'hi va acostar, amb desconfiança. Aleshores, el noi dels ulls blaus, que s'havia quedat a l'aguait per curiositat, es va adonar que aquell animaló no era una rata sinó que semblava un liró. Era de color gris tirant a vermellós. Tenia cara de ratolí, sí, però tenia una cua tota peluda i estarrufada. Era un liró? O una rata esquirolera? Fos el que fos, el noi, a poc a poc, va enretirar la ratera i al seu lloc hi va posar un tall de poma. El liró, que s'havia amagat darrere de l'ampolla de vi, en veure que el xicot s'estava quiet es va acostar al tros de poma i se'l va anar menjant, sense perdre el noi de vista. Llavors, ell n'hi va oferir un altre tros, agafant-.lo amb la punta dels dits. El liró va trigar una estona però, al final, va gosar acostar-s'hi i, ràpidament, va agafar el tros de poma amb les dents i va fugir corrents cap al seu amagatall.
    Des d'aquella nit, el liró es va considerar amic del noi dels ulls blaus. I ell, de tant en tant tornava al molí. Passava per la fageda i per l'avellaneda i sempre duia menjar per a la rata esquirolera: glans de roure, fages, avellanes, peres... Al vespre, quan en la quietud només se sentia la fressa de la riera entre els pollancres i l'òliba feia el seu crit, el xicot encenia un bon foc, s'hi feia torrades amb all i unes rostes de cansalada viada i s'esperava amb paciència fins que el liró sortia del forat de la biga i  anava a buscar el tros de pa que ell tenia a la mà. Fins i tot, de vegades, es deixava amanyagar per uns pocs moments.
    Fins que un dia el liró ja no va sortir. S'acostava el fred. Era el temps d'hivernar. El liró dormiria ben arraulit durant dies i dies fins que tornés el bon temps. Llavors, quan els arbres tornessin a treure fulles, aquell animalet poruc sortiria del seu cau i buscaria el seu amic, el noi dels ulls blaus.
    I, com abans, el xicot esperaria assegut al banc, davant de la llar de foc, atiant les brases, repenjat a la taula, amb un tros de poma als dits per al seu amic, el liró.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada