dilluns, 21 de gener de 2019

La noia del somriure trist (Antònia García)


La noia del somriure trist
ets tu.
    La noia del somriure trist
ets tu i aquest núvol gris de la teva mirada.
    La noia del somriure trist
ets tu i aquest so de campanes perdut entre la boira que s'ajaça sobre el riu.
    Ets tu i aquesta flaire de fulles humides de rosada, escampades sobre el terra del bosc.
    Ets tu i el gust de sal que el moviment de les onades i el vent de mar t'envien i se't fixen a la pell.
    Ets tu, amb el tacte suau dels pètals de les flors i el polsim groc del pol·len que et queda als dits i que els insectes et disputaran entre zumzeigs.
    La noia del somriure trist
ets tu, obrint imperceptiblement els llavis mentre els núvols es tenyeixen de groc i vermell, a llevant.
    Ets tu, contraient amb prou feines les galtes, arquejant la boca com si parlessis amb el sol de migdia que et cobreix d'esquitxos de llum.
    Ets tu amb les comissures dels llavis molt subtilment tirades cap amunt mentre gires el rostre cap a ponent.
    La noia del somriure trist
ets tu, amb una esgarrifança als ulls, les parpelles mig closes, quan la claror del dia es fa tenebra i, al nord, el vent busca refugi.
   Ets tu, amb la fredor dels enganys i dels desenganys, amb la malenconia dels amors i dels desamors, les il·lusions marcides i l'esguard fonent-se, regalimant, com la neu de les congestes.
    Ets tu i el teu nom és Tristesa.
    La noia del somriure trist
ets tu.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada