dilluns, 3 de desembre de 2018

Va de rellotges (Montserrat Fortuny)


“Les dotze van tocant, és nat un Déu-Infant, fill de Maria...” Com pot ser...? Les dotze van tocant...?
Si no hi havia rellotges que toquessin les hores... Tot el que hi havia eren rellotges de sol, que només funcionaven els dies assolellats. Si era de nit, res de res i si el dia era rúfol, tampoc. (He recordat aquesta cançó tan nostrada, perquè s’acosta Nadal.)
    Potser hi havia els d’aigua, les clepsidres, si més no a l’Egipte, si ja l’havien inventat fa més de tres mil anys. Però a Israel...?
    I només en devien tenir el rei i els grans sacerdots i els nobles i alguns comerciants molt rics.
  El rellotge més antic es va trobar en un temple egipci. Funcionava en vessar-se l’aigua que contenia, se suposa que d’hora en hora.
    Fa molts anys, abans que existissin els rellotges, el temps es mesurava per la rotació de la Terra, en observar les posicions del sol al cel, les marees i les fases de la Lluna.
    En paraules més simples, el rellotge marca la nostra posició a la Terra, respecte al lloc on es troba el sol en cada moment.
    A les dotze del dia, el sol està sobre els nostres caps. A la una del dia, una mica més cap al costat del mar i va avançant cap enllà cada hora que passa.
    A Europa, al segle XVI, els rellotges de sorra ja s’havien inventat i, més que res, els tenien a les esglésies. La duració depenia de la quantitat de sorra i de la mida de l’orifici de sortida.
    És molt famós el de Londres, el Big Ben, que és un rellotge mecànic instal·lat en un gran campanar tocant al palau de Westminster, i Big Ben és el nom de la campana.
   També és famós el rellotge astronòmic medieval de Praga, que té figures animades que es mostren quan toquen les hores. Són quatre al·legories: la vanitat, l’avarícia, la mort i la luxúria. També hi ha els dotze apòstols, començant per sant Pere i sant Pau. A més, hi ha un gall que batega i canta i després sonen les campanades.
    Així mateix és digne d'esmentar el de la catedral de Burgos, anomenat Papamosques, que és un autòmat que obre la boca i belluga el braç dret, per accionar el batall d’una campana.
    Va passar temps abans no van inventar els rellotges de pèndol i també els que toquen els quarts, les mitges hores i les hores.
   Després ja van venir els de butxaca, d’or i argent, amb les cadenetes brillant damunt la panxa de l’afortunat posseïdor.
    I els de polsera, que van començar a portar-los les dones.
   Bé, no parlo més perquè és tard. El rellotge del menjador, el que van comprar els meus pares quan es van casar, el 1931, amb el pèndol platejat, ja ha tocat les dotze de la nit. Demà he d’anar a la rellotgeria que tinc més a prop de casa, a portar-hi el de polsera, que s’ha quedat sense bateria. En tinc d’altres, de polsera, però són antiquats, són dels que s’hi ha de donar corda cada dia. Quina feina havíem de fer!
    Ara només tens l’inconvenient de quan s'acaba la pila, que queden aturats i muts com un mussol...!
    Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients.
    Potser n’inventaran un que anirà sense piles ni bateries, que funcionarà sempre, sense haver de fer res, i que no s’espatllarà mai...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada