Felicitació de Nadal. Vint-i-vuit anys (Montserrat Fortuny)

Fa vint-i-vuit anys que et felicito
per les festes de Nadal,
amb quatre versos que recito,
parlant de Jesús al portal.
Arribarem als trenta...?
Així ho espero, amb il·lusió total.
Als trenta i als quaranta,
parlant de Nadal.
Del Nadal i del pessebre
on va néixer el Jesuset,
embolcallat per la neu i el gebre,
amb l'alè de la burra i el bou,
traient-li el fred.
Moltes felicitats de tot cor
et desitjo altra vegada,
amb tot el meu amor
i una gran abraçada!


Volia fer una crítica d'aquesta nadala. El que hi trobo de bé i de malament. És una mica difícil
perquè és feta meva i si és bo o dolent, costa de veure en un escrit propi, oi?
    Potser no hauria d'haver escrit la mateixa nadala per a tothom. Als que fa vint-i-vuit anys, sí,
però als que en fa vint o quinze o dos o tres... o a les dues companyes de taller que és la primera
vegada, les poso en aquest compromís...!
    Però en faig una d'igual per a tothom, perquè si les hagués de fer d'una en una, no acabaria mai.
I així, amb una sola pàgina escrita, la passo per la impressora i llestos!
    Després, tot el que dic del Nen Jesús, sembla tret del catecisme que ens feien estudiar a l'escola,
als meus set anys, com si fos una assignatura més! No és que no ho senti, no, que al Nen Jesús
sempre l'he estimat... però resulta una mica infantil, de part meva.
    L'únic que surt del cor és la felicitació: “Moltes felicitats de tot cor...” i preneu la bona voluntat!
    Bon Nadal!

Felicitació de Nadal de la Montserrat (Antònia García)

Com cada any, quan estem arribant a Nadal ens fas a mans la teva felicitació, Montserrat. També n'envies  per correu a algunes companyes que no han vingut al taller.

    Ho fas cada any sens falta, amb tota la il·lusió. En una cartolina prima de color pàl·lid fas la teva poesia de Nadal, uns versos escrits a mà. Aquest any recordes els anys que fa que ens felicites, que en el meu cas són molts, i el desig de continuar fent-ho molts anys més. Després evoques el neixement de Jesús al pessebre, voltat de neu i gebre, amb l'escalfor de l'alè de la mula i del bou. Reiteres el teu desig de felicitat i acabes amb una gran abraçada. A la part de baix dibuixes un detall nadalenc amb aquesta facilitat que tens per a dibuixar i pintar. Aquesta vegada és un dibuix d'un ramet de boix grèvol florit. Les fulles d'un verd lluent fan ressaltar les baies, les boletes vermelles característiques.

    Ens hi has acostumat. Encuriosits, esperem la teva postal que sabem que et dóna feina, perquè cada any és diferent. Uns altres versos, un altre dibuix... Però sempre és igual la bona voluntat que hi poses, aquest desig de felicitat per a qui et volta i, és clar, també per a nosaltres, companyes d'escriptura. Si no ho fessis, ho trobaríem a faltar.

    Trobaríem a faltar la teva lletra menuda i aquests versos senzills, emotius, amb ressò de cançons de Nadal. Amb la teva felicitació crees un llaç entre tot el grup i fas que no es perdi el costum de la poesia nadalenca, una tradició que has establert entre nosaltres i que t'agraïm molt. Volem correspondre a tot el que ens desitges en aquesta poesia teva. També de tot cor volem per a tu la felicitat i la joia de compartir-la! Bon Nadal!

Els tres Reis d’Orient al pessebre (Montserrat Fortuny)

Hola, amics! Acabem de creuar les muntanyes. Davant meu veig un pla, creuat per un riuet, envoltat de masies, que és el nom que donem a les cases de pagès catalanes.​

    Ja portem uns quants dies de camí, de nit i de dia, des que vàrem veure aquesta estrella, tan bonica i desconeguda fins ara.

    És curiós que els nostres ajudants no la vegin, només nosaltres tres: jo, el més gran, amb la meva llarga barba blanca i el meu cutis, també blanc, de dormir de dia i de vetllar de nit. Em dic Melcior, sóc astrònom a més de rei i els meus dos companys també ho són. El rei Gaspar és el més jove, amb la cabellera i la barba rosses. L’altre, el rei Baltasar, és negre i el més intel·ligent dels de la seva terra, bona persona i bon amic nostre i, igual que nosaltres, capficat amb aquesta estranya estrella, molt lluminosa, amb la lluent cua, que es va desplaçant nit rere nit, d’orient a occident.

    Hem reposat i refem el camí, tots tres dalt dels nostres camells, i acompanyats dels respectius patges.

    Arribem al riu i descavalquem per a beure uns glops d’aquesta aigua fresca i clara.

    Un homenet, que té una canya a les mans, ens saluda amb un bon dia. Li contestem i jo m’avanço i li pregunto si hi ha per ací un estable on trobar una mica de menjar per als camells i diu que sí, però que li ho preguntem a la dona que renta, a l’altra banda del rierol, que ella ens podria orientar millor perquè, amb la dona que fila, hi van de vegades a donar menjar i aigua a un bou i a una mula que fa temps que hi semblen abandonats.

    Saludo la dona que renta, que ja té un munt de roba blanca estesa als arbres del voltant i diu que sí, que seguint aquest caminal que surt del bosc, ben aviat trobarem l’establia. I que la dona que fila potser tindrà més temps per acompanyar-nos-hi, perquè és més gran i ja no treballa gaire.

    Li ho demanem i ens diu que sí, que precisament ha fet uns bolquers per al nen que hi ha nascut fa pocs dies i que ja pensava anar-hi a portar-los-hi, junt amb una mica de mel i mató per a la bonica mare que l’ha parit, que és la més dolça i amable que ha trobat mai, i que el seu marit és un home molt fort i treballador i també molt afectuós.

    Nosaltres descavalquem. L'home que llaura amb els dos bous dóna aigua i menjar als patges, per als camells. Nosaltres tres, junt amb la dona que fila, anem cap a l'establia.

    Arribem a l’estable i ens quedem tots enlluernats. Hi ha un nen preciós, ros i blanquet, posat en un pessebre ple de palla. La mare, molt jove, és la dona més bonica que he vist mai i l’home, alt i fort, amb uns ulls de bona persona que enamoren.

    Se senten, al lluny, uns cants melodiosos i unes veus molt afinades que canten. Ah! I la mateixa estrella, que encara que és de dia, brilla damunt l’establia i la seva cua lluminosa fa una llum que no enlluerna.

    Estic molt commòs. Sento que les galtes em cremen i em sembla que estic tan vermell que, en lloc del rei blanc, dec semblar el rei roig. Miro en Gaspar i veig que li llisquen unes llàgrimes grosses per les galtes... I el rei Baltasar, el veig tan pàl·lid que, en lloc del rei negre, sembla el rei gris.

    Tots tres caiem de genolls i oferim, als pares, els obsequis que portem: or per al Rei, mirra per a l’Home, per a ser ungit quan mori, i encens com a Déu.

    Ens demanen que no passem per Jerusalem quan tornem a les nostres terres, perquè perillaria la vida del nen, ja que el rei Herodes té enveja del seu Jesuset i el voldria matar.

    De totes maneres, ja tenen pensat anar una temporada a l’Egipte, per a fugir d’aquest perill.

    Besem tots tres els peuets del nen i els pares ens abracen, també emocionats.​

    Adéu, estrella fulgurant! Adéu, nen preciós!

    Tornem a les nostres terres tan contents que tots tres decidim que cada any, per aquestes dates, portarem joguines i regals als petits i als grans que creguin en nosaltres.

Tot caminant pel pessebre (Antònia García)

Dins d'un pessebre casolà, la figura del rei Melcior, junt amb les dels seus companys Gaspar i Baltasar, segueixen l'itinerari que els marca l'estrella. Melcior va al davant, a dalt d'un camell, seguint el camí ral. Cansat de la monotonia d'aquell dia, decideix deixar el camí i seguir una drecera que passa pels camps. Els companys el segueixen sense badar boca. Sempre van tots tres junts a tot arreu.

    Melcior troba la figura d'un caçador que és a l'aguait, vigilant els rostolls, per si pot haver alguna perdiu.

    –Ei, mestre! –diu–. Déu te guard! Que saps si aquest camí mena al riu? Ens cal aigua per a nosaltres i els camells s'han d'abeurar...

    –Aneu bé, senyor! Aviat sereu al riu de paper de plata. Sembla que veniu de lluny. Cap on aneu, si es pot saber?

    –No ho sabem ben bé. Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc. Aquesta estrella que està enganxada al cel de paper ens guia. Però de vegades l'orientació li falla. No tindríeu pas un mapa de camins carreters, senderols i tresqueres?

    –No, senyor, no en tinc cap. Apa, adeu-siau!

    Després d'haver reposat una mica arran del riu, Melcior veu la figura d'una dona amb un rentador de fusta i un cove ple de roba, a tocar del pont.

    –Gaspar! –diu–, vés a preguntar a aquella dona que renta si hi ha per aquí alguna casa on ens puguin vendre una mica de menjar... i no rondinis! Jo sóc més vell que tu i estic cansat! Au, vés!

    En Gaspar s'està una mica parlant amb la dona i quan torna, diu que ella li ha explicat, tota queixosa, que té molta roba per rentar però que té molt poc sabó. I això que la volen tan neta...! I un cop ja s'ha esbravat, li ha indicat una masia de suro on podran comprar queviures.

    A la porta de la masia Melcior troba la figura d'una vella asseguda en una cadira de vímet, amb un cabdell de llana a la falda i quatre agulles de fer mitja a les mans. Té uns mitjons a mig fer. Ha d'estar atenta per no descomptar-se dels punts.

    –Passeu, passeu, bona gent! –li diu–. Trobareu la mestressa a la cuina, plomant una gallina, i alguna cosa us vendrà. I si us espereu un xic, arribarà el meu home, que ha anat a esterrossar a l'hort i a collir unes quantes patates i cols. Si teniu dinerons, no us faltarà una mica de pa i un tros de llonganissa. Però digueu-me, on aneu, tan mudats? Si sembleu talment uns reis...!

     –Estem buscant un Nen que ha nascut fa poc, per adorar-lo i fer-li tres obsequis.

    –Un Nen que ha nascut fa poc? No recordo haver vist cap partera per aquí. Però al poble de Betlem trobareu uns músics i com que van a tocar per les cases, potser us en podran donar raó.

    Un cop al poble, els tres companys, amb en Melcior a davant, com sempre, van a la plaça. Allí  troben les figures d'uns sonadors de flabiol i tamborí, i també de sac de gemecs. En Baltasar ja s'engresca i treu un guitarró del seu equipatge per tal d'afegir-se a la gatzara que fan els músics. Però una mirada severa de Melcior li'n fa desdir.

    –Nois –diu el rei capdavanter–, deixeu-vos estar de musiquetes o no trobarem mai aquest Nen. Vejam si aquests xicots músics ens en poden dir alguna cosa:  

    –Senyors músics, toqueu molt bé, a fe. Aquí teniu unes monedes. Però, ens podríeu dir si en alguna casa del poble ha nascut un Nen, de fa poc?

     –Ahir al vespre van passar per aquí un home i una dona que es veia d'una hora lluny que estava a punt de parir. Anava dalt d'un ruquet i buscaven acolliment. Però no en van trobar i se'n van anar pel camí ral, cap allí.

    En Melcior diu als seus companys que val més seguir en aquella direcció, que també és la que indica l'estrella.

    Un cop al camp, al cap d'una bona estona troben les figures d'uns pastors que s'estan fent el sopar. El majoral els explica que han vist un àngel, enganxat als branquillons que simulen uns arbres. Era un àngel resplendent que anava anunciant la bona nova del naixement d'un Nen en un estable. Els pastors s'estan afanyant a menjar-se les sopes perquè volen anar a adorar l'Infant. I com que són gent generosa, el rabadà convida els tres reis a fer un mos de pa amb formatge i a beure el vi de la carabassa. Després, els pastors preparen senzills obsequis per fer els honors a un Nen que és el rei de cels i terres, com els ha dit l'àngel.

    Ara, en Melcior, en Gaspar i en Baltasar ja no tenen cap dubte: aquell és el Nen que estan buscant. Esperonen els camells i cuiten camí enllà. L'indret és ple de molsa i entre unes fulletes de falguera, ben amagat, ajupit a la gatzoneta, en Melcior veu un noi que està fent les seves necessitats, amb la intenció de no ser descobert, però aquest propòsit fa fallida.

    –Caganer! –exclama, enriolat, en Melcior–. Tu ets el caganer! Ja m'estranyava, de no trobar-te! Sempre hi ha d'haver la figura d'un caganer, en un pessebre! Au, apuja't les calces i vine amb nosaltres a veure el Nen que ha nascut! I si no tens res per oferir-li, no t'amoïnis, que com que som mags, farem aparèixer per art de màgia... “Voilà!” Un paquet de bolquers, xampú i crema per a culets de nen. Ja veuràs, ja! El tendre infantó estarà més content que un gínjol!

    La figura del rei Melcior diu:

    –Mireu: l'estrella s'ha quedat quieta a sobre d'aquella establia. És allí, segur! Deixem els camells en aquest prat que sembla un aparcament. Teniu preparats l'encens i la mirra? Jo ja tinc l'or a punt.... Oh, que n'és, de bell, l'infant de Maria! Deixem als seus peus els obsequis i adorem-lo! No sentiu com canten tots els àngels del cel? O potser no són els àngels, qui sento cantar, sinó els nens d'aquesta casa que han construït aquest pessebre. Tanmateix, quin goig, igualment! I a partir d'ara, les mans d'aquests nens ens faran recular per la mateixa sendera que hem seguit, una miqueta cada dia, fins que el camí ral ens meni cap a les muntanyes d'escorça de suro, totes enfarinades, per on hem començat la nostra caminada.

Va de rellotges (Montserrat Fortuny)

“Les dotze van tocant, és nat un Déu-Infant, fill de Maria...” Com pot ser...? Les dotze van tocant...?

Si no hi havia rellotges que toquessin les hores... Tot el que hi havia eren rellotges de sol, que només funcionaven els dies assolellats. Si era de nit, res de res i si el dia era rúfol, tampoc. (He recordat aquesta cançó tan nostrada, perquè s’acosta Nadal.)

    Potser hi havia els d’aigua, les clepsidres, si més no a l’Egipte, si ja l’havien inventat fa més de tres mil anys. Però a Israel...?

    I només en devien tenir el rei i els grans sacerdots i els nobles i alguns comerciants molt rics.

  El rellotge més antic es va trobar en un temple egipci. Funcionava en vessar-se l’aigua que contenia, se suposa que d’hora en hora.

    Fa molts anys, abans que existissin els rellotges, el temps es mesurava per la rotació de la Terra, en observar les posicions del sol al cel, les marees i les fases de la Lluna.

    En paraules més simples, el rellotge marca la nostra posició a la Terra, respecte al lloc on es troba el sol en cada moment.

    A les dotze del dia, el sol està sobre els nostres caps. A la una del dia, una mica més cap al costat del mar i va avançant cap enllà cada hora que passa.

    A Europa, al segle XVI, els rellotges de sorra ja s’havien inventat i, més que res, els tenien a les esglésies. La duració depenia de la quantitat de sorra i de la mida de l’orifici de sortida.

    És molt famós el de Londres, el Big Ben, que és un rellotge mecànic instal·lat en un gran campanar tocant al palau de Westminster, i Big Ben és el nom de la campana.

   També és famós el rellotge astronòmic medieval de Praga, que té figures animades que es mostren quan toquen les hores. Són quatre al·legories: la vanitat, l’avarícia, la mort i la luxúria. També hi ha els dotze apòstols, començant per sant Pere i sant Pau. A més, hi ha un gall que batega i canta i després sonen les campanades.

    Així mateix és digne d'esmentar el de la catedral de Burgos, anomenat Papamosques, que és un autòmat que obre la boca i belluga el braç dret, per accionar el batall d’una campana.

    Va passar temps abans no van inventar els rellotges de pèndol i també els que toquen els quarts, les mitges hores i les hores.

   Després ja van venir els de butxaca, d’or i argent, amb les cadenetes brillant damunt la panxa de l’afortunat posseïdor.

    I els de polsera, que van començar a portar-los les dones.

   Bé, no parlo més perquè és tard. El rellotge del menjador, el que van comprar els meus pares quan es van casar, el 1931, amb el pèndol platejat, ja ha tocat les dotze de la nit. Demà he d’anar a la rellotgeria que tinc més a prop de casa, a portar-hi el de polsera, que s’ha quedat sense bateria. En tinc d’altres, de polsera, però són antiquats, són dels que s’hi ha de donar corda cada dia. Quina feina havíem de fer!

    Ara només tens l’inconvenient de quan s'acaba la pila, que queden aturats i muts com un mussol...!

    Tot té els seus avantatges i els seus inconvenients.

    Potser n’inventaran un que anirà sense piles ni bateries, que funcionarà sempre, sense haver de fer res, i que no s’espatllarà mai...!

Comptar hores (Antònia García)

El rellotge, nom que ve del llatí horologium, que vol dir comptador d'hores, és un instrument per mesurar el pas del temps. Encara que amb formes diferents, és conegut des de l'antigor. No n'hi havia prou amb el cicle de les estacions i l'alternança del dia i la nit. Als homes els calia distribuir el temps en espais més petits, més concrets. Per això van inventar rellotges d'aigua, de sol, de sorra, de foc (les espelmes i els ciris), i molts d'altres fins a arribar als rellotges de paret, de cucut, de butxaca, de polsera, els rellotges elèctrics, de quars, els digitals, els atòmics...

    I tot per aquest afany de controlar el que en van dir “hora”, paraula que representa una estona del dia, el moment actual. I les “hores” són aquestes estones successives.

    Antigament només tenia rellotge la gent important, els benestants. La gent corrent, per saber l'hora, es guiava per diverses coses: pels tocs de les campanes de les esglésies, pels crits dels imams des dels minarets, per l'ombra dels edificis o dels arbres o de qualsevol altra referència, i també per l'alçada del sol sobre l'horitzó... A la cançó del comte Arnau, ell pregunta: “Quina hora és, que el gall ja canta, muller lleial...?” El gall feia de despertador. També recordo que un amic ja gran que havia viscut a pagès ens explicava que, de petit, la mare li deia: “Xiquet, surt a la plaça i digue'm on arriba l'ombra del nostre balcó...”, i així ella sabia l'hora.

    També els ocells migratoris saben l'hora d'emprendre el viatge pels camins del cel, formant grans volades, com els ànecs o com els estornells. A hores d'ara, que som a la tardor, els ramats del Pirineu han deixat les pastures d'estiu i ja estan estabulats. I per als óssos ha arribat l'hora d'hivernar.

    La mainada comptava les hores amb el joc de “conillets a amagar”. “Conillets a amagar, que la llebre és a caçar, de nit i de dia, cala foc a la masia, cala foc al forn. Quantes hores són? Cinc! Una... dues... tres... quatre... cinc!” Les hores que es contaven era el temps que tenien els conillets per amagar-se.

    Quan algú trigava molt a fer una cosa, es deia: “vinga, que ja fa tres hores que ho hauries d'haver acabat!” o si s'endarreria  a arribar, se'l recriminava dient: “Ja està bé! Fa mitja hora que t'esperem! Sempre arribes a tres quarts de quinze!” Si preguntaves quanta estona trigaries fins a dalt d'un cim, et deien: “Et falten encara un parell d'hores ben llargues”, que volia dir que serien tres, pel cap baix. Perquè hi ha hores llargues i hores curtes. Al pobre que està agonitzant se li desitja una horeta ben curta. I si puges a un cingle per un camí de grau que es diu “Grau dels tres quarts d'hora”, no sabràs d'entrada si els tres quarts són de pujada o de baixada. Si t'ho estàs passant bé, les hores semblaran instants. Si t'ho estàs passant malament, les hores se't faran més llargues que un dia sense pa.

    Tornant als rellotges, va arribar un moment que gairebé tothom en tenia, fos de butxaca o de polsera. I a hores d'ara, ja no cal. Els mòbils i d'altres enginys electrònics ja el porten incorporat, junt amb una pila de coses més, com l'agenda, el calendari, el despertador o l'avisador...

    I el rellotge biològic? Tots tenim el nostre. Ens diu quan ens hem d'adormir (hora d'anar a joc, com les gallines) i quan ens hem de despertar (a primera hora del dia, tret dels noctàmbuls, que ho fan a l'inrevés). Ens diu quan ens convé menjar i quan no. Els pagesos que treballaven al camp, quan començaven a tenir gana perquè era l'hora de menjar, deien: “ja podem plegar, que el nas ens fa ombra”.

El rellotge de sol, bon comptador de les hores diürnes, ens adverteix: “Només marco les hores serenes”. També ens diu: “Totes les hores fereixen i la darrera mata”. El rellotge biològic va mesurant la nostra existència però no sabem quan se'ns acabarà la corda, ni quantes vegades l'ombra  de la busca, com si fos una sageta, marcarà les nostres hores de vida, ens ferirà cada vegada. Serem com els conillets del joc dels infants, ens amagarem ben amagats, que l'ombra negra no ens vegi. Però si és arribada la nostra darrera hora, no hi haurà jocs que valguin.