L’Atlàntida (Montserrat Fortuny)

“Vora la mar de Lusitània un dia...”

    Aquests versos tenen música, oi? Són els primers d’aquesta obra magistral del millor poeta que hi ha hagut mai en llengua catalana, Jacint Verdaguer. Sí, el millor! Pot no agradar a algú perquè era sacerdot, perquè la majoria dels seus poemes són religiosos, però, t’ho miris com t'ho miris, és el millor. És un poeta de “raig”. Els altres, per bons que siguin, al seu costat són de”rajolí”. També són seus Canigó, Pàtria, el Virolai, magnífics.

    En aquesta obra, L’Atlàntida, hi apareixen, barrejats, personatges i fets homèrics, com ara Hèrcules, Hèsperis i el cataclisme de l’Atlàntida, juntament amb la figura d’un jove Colom.

    L’Atlàntida era una illa més gran que tota l'Àsia. Escarpada, formada per tot de muntanyes, tret d’una gran plana al mig, de més de tres mil estadis i amb un altiplà al centre, molt gran.

    Posidó, el déu del mar, es va enamorar de la princesa Clímene, filla del rei, i van tenir deu fills; el més gran es deia Atles, que va ser el que va donar nom al país.

    La justícia i la virtut eren propis del govern, però quan la natura divina de Posidó disminuí, la supèrbia i les ànsies de dominació van ser les característiques pròpies dels atlants i van voler conquerir les nacions dels seus voltants, sobretot Grècia, i els déus els van castigar enviant-los un gran terratrèmol, que va causar la inundació de tota l'enorme illa, que es va veure capbussada al fons del mar..., del mar Atlàntic, que per això porta aquest nom. Els cimals de les seves muntanyes són les illes de Madeira, Açores, Canàries, les de Cap Verd, etc., fins arribar a Amèrica.

    D'això en parla molt, també, Jules Verne, en la seva obra Vint mil llegües de viatge submarí. El capità Nemo guia el protagonista, narrador, un cop han sortit del Nautilus, i el porta caminant pel fons del mar fins a la gran illa i, en arribar al seu bell mig, després de travessar boscos i selves i muntanyes, es troben on hi havia la gran ciutat, amb els temples, les places, els carrers i passejos.

    Una meravella, també, els escrits de Jules Verne...! Que abans semblaven fantasies i moltes d’elles s’han fet realitat.

    L’Atlàntida sembla que és una invenció dels antics, però, i si fos veritat...? No ho trobo pas tan impossible... A part dels déus, és clar. Podria haver existit un altre continent, entre Europa i Amèrica, que s’hagués enfonsat per algun cataclisme natural. No és pas tan desbaratat.

    Actualment, amb tots els mitjans moderns, es podria fer una bona recerca al fons del mar, en aquell indret, em sembla a mi... Algun fòssil o alguna altra cosa prehistòrica podria aparèixer, no us ho podeu pensar...? O és que sóc massa fantasiosa, jo...?

La llegenda de Thaladala (Antònia García)

Un vell mariner que havia navegat per tots els mars em va explicar que allí, al mig de l'oceà, hi havia hagut un gran territori. Aquelles terres tenien altes serralades i extenses planes regades per rius cabalosos. En deien la terra de Thaladala. Un príncep governava els habitants, escampats per tot el territori en grans ciutats i pobles menuts. Però un cataclisme havia enfonsat aquella terra i gairebé se n'havia esborrat el record.

   En èpoques força actuals, l'afany per esbrinar què hi havia de cert en aquella llegenda va dur els arqueòlegs i els submarinistes a fer campanyes d'estudis i d'investigació, sense cap resultat.

   Jo em vaig fiar del vell mariner.

   Allà on havia assenyalat amb el dit, al mig de l'oceà, sota les aigües, allà hi havia aquella terra.

  En certs moments de l'any, quan la influència de la lluna sobre la terra i el mar era més forta, la mítica Thaladala emergia dels abismes marins i els cims de les muntanyes foradaven l'aire. Mentre l'aigua salada regalava pels vessants de les muntanyes, anaven apareixent les parts més altes de les construccions humanes, les torres, els campanars... Les pedres cobertes d'algues, de corals i d'estrelles de mar alliberaven les veus dels habitants negats, dels homes, dones i criatures difunts, que ressonaven tot buscant els seus esperits. Només les veus que els trobaven podien fer tornar a la vida aquelles persones per un temps molt curt, el temps que la força d'atracció de la lluna es mantenia.

   Fos llegenda o fos veritat, el relat del mariner em tenia tan obsessionada que vaig decidir esperar aquell temps en què la lluna feia alçar terres i aigües, vaig aparellar una embarcació amb tot el que calia per força dies i em vaig llançar a l'aventura de trobar la quasi oblidada Thaladala.

   Vaig navegar durant uns quants dies, com m'havia recomanat el mariner, fins que, segons les coordenades que tenia assenyalades, havia d'estar a les envistes de la costa ara submergida. Tenia tot el material i l'equip de submarinista a punt per fer una immersió. Van ser tres dies d'espera pacient. A l'alba del quart dia, quan la lluna ja havia fet el ple, una remor sorda va envair l'espai, les onades escumejants van adquirir un moviment frenètic, com si el mar bullís. Els peixos, embogits, saltaven fora de l'aigua. La meva barca girava en cercle, com si fos presa en un remolí... I la terra va emergir!

   Va emergir davant dels meus ulls astorats! Em vaig afanyar a posar-me el neoprè i a col·locar-me les bombones d'oxigen i em vaig deixar caure d'esquena al mar. Vaig nedar i nedar fins que vaig topar amb uns esculls. Més enllà, un fons de sorra fina, una platja i les parets verdoses de les cases d'una població. Em va semblar sentir crits. Vaig veure unes figures humanes que s'agrupaven i m'hi vaig acostar. Elles no es van adonar de la meva presència. Mentrestant, aquelles persones, el poble i jo mateixa, ens havíem alçat per damunt de l'aigua i podíem veure-ho tot a la llum del dia. L'estrany grup, amb els cossos coberts d'escata i els cabells embullats que els arribaven fins més avall de la cintura, es van posar a caminar entre les cases mig enrunades, d'on entraven i sortien els peixos. Van anar cap amunt, en direcció a una construcció que em va semblar que era un castell. I jo, darrere seu. En arribar a la porta de la muralla, una de les figures es va girar. Movia els ulls en totes direccions. Va alçar una mà estranya, que semblava un sarment, i va obrir la boca. Suposo que va xisclar perquè tot el grup es va ajupir de cop com si es volgués amagar i a continuació, lliscant sense tocar a terra, es va projectar cap a mi. Vaig recular, esfereïda, tan de pressa com vaig poder, i no vaig parar fins que vaig ser a la platja. Em vaig llançar a l'aigua i aleshores em vaig girar: aquells éssers, que semblaven més uns peixos que unes persones, estaven aturats a la platja, immòbils.

   Vaig nedar fins que vaig localitzar la meva embarcació. Un cop a dalt, vaig mirar què havia deixat enrere. Vaig veure el campanar, les cases, els turons del voltant i les siluetes fantasmagòriques de les muntanyes, tot d'un color verdós. Vaig treure'm l'equip d'immersió i vaig engegar el motor. Vaig posar proa cap al sud, en direcció a casa.

   Un cop a terra ferma, al meu poble, i refeta d'aquella trifulga, vaig explicar que havia vist la misteriosa  terra de Thaladala. Ningú no em va creure, tret del vell mariner. Només ell i jo sabem que és veritat.

Entremaliadures (Montserrat Fortuny)

No ho era jo, de petita, d’entremaliada, i de gran, encara menys, no cal dir-ho. Però... La mare m’explicava que, quan encara vivíem al número 40 del carrer Torrent de les Flors, teníem un pati molt gran, tot enrajolat de maons vermellosos i que jo, als meus quatre anys, un dia, amb guix blanc, les vaig dibuixar totes, les rajoles, amb les imatges de “Els tres cerditos y el lobo feroz” i la feina va ser d’ella, a netejar-les, abans no vinguessin i s’enfadessin les tietes, les seves germanes, que llavors vivien amb nosaltres tres i l’àvia.

    Però no ho vaig fer per molestar ningú, ni per fer broma, ho vaig fer perquè m’agradava dibuixar i vaig trobar un bon espai per a fer-ho.

    I, de gran, sí que en recordo una de bona. Treballava a l’oficina d’una mutualitat, que fèiem l’horari de les vuit del matí a les tres de la tarda, però, de tant en tant, les noies havíem d’anar-hi a les tardes, de quatre a vuit, que era l’horari dels homes.

    I ens ho repartíem: Aquesta setmana l’una, l’Emília, l’altra setmana l’altra, la Montse, etc., etc.

Quan marxàvem a les tres les que fèiem l’horari del matí, deixàvem un escrit a la que hi anava a la tarda, o un dibuix o un ninot, per a fer una mica de broma i, un dia, la idea va ser meva, vàrem deixar les bates blanques que portàvem, estirades a terra, des de l’entrada del pis fins a l’entrada del despatx, amb una nota que deia: “Murieron con las batas puestas”.

    La pobra que va arribar a la tarda, que era la Montserrat Safont, va haver de córrer a recollir les bates, abans no vinguessin els homes, perquè haurien dit que perdíem el temps fent animalades, en lloc de treballar.

    També recordo que una vegada, al despatx, ens varen explicar un “chiste”, com dèiem abans, que feia molta gràcia; que, al Paradís Terrenal, Adam li va demanar a Déu que volia una dona i Ell li va clavar el dit índex a la panxa, mentre li deia: “Ai, pillo...!” I per això tenim el melic, perquè el dit de Déu li va fer el foradet a la panxa. Doncs, aquell vespre vam anar totes a sentir unes conferències quaresmals i el capellà va parlar-nos d’Adam i Eva i jo vaig dir, baixet, però que ho sentissin totes: “Ai, pillo...!” i els va agafar un atac de riure, tal, que una, l’Emília Tost, va caure a terra i tot i se li va escapar el pipí.

    I un dia baixàvem les escales rient i vàrem caure totes, unes damunt de les altres i ningú no es va fer mal, per sort.

    Ai, Senyor, quins records! Encara em fan riure només de pensar-hi...

Personatges autònoms (Antònia García)

En algun lloc havia llegit que quan un escriptor fa una novel·la, de vegades, a mesura que avança el relat, els personatges que ha creat amb la seva imaginació actuen de tal manera que sembla que han adquirit vida pròpia. Aleshores, l'escriptor no domina del tot les coses que passen a la seva novel·la sinó que s'emmotlla a la voluntat d'aquells personatges i ha de seguir el fil que ells li dicten.

   Sembla que això no pugui ser, oi? Sembla que, en tot cas, és una fantasia de l'autor, que s'arriba a creure que els seus personatges actuen al marge d'ell. No sé si us heu trobat en una situació d'aquesta mena. Jo sí. I resulta inquietant.

   Estava escrivint una novel·la d'aquestes que abans en deien de lladres i serenos i que ara en diuen novel·la negra. Els personatges eren uns dolents i uns no tan dolents però déu n'hi do, uns criminals assassins i les seves víctimes i uns quants policies i detectius. Estava ambientada en un barri marginal d'una gran ciutat. I jo tenia previst que un dels personatges no tan dolents però déu n'hi do, la Sílvia, s'enamoraria d'un dels assassins. I que la novel·la acabaria malament.

   Els primers capítols ja estaven escrits i el clima anava pujant de to. Cada vespre, després de sopar, em posava a l'ordinador i anava teclejant i teclejant, fent avançar l'acció cap a un nus frenètic.

  Un dia, en seure davant del teclat i després d'obrir la pantalla, em vaig adonar que allò que estava escrit no era el que jo havia teclejat el vespre anterior. No, ni de bon tros. Vaig preguntar als de casa si, per casualitat, m'havien tocat res del meu ordinador. I ara!, van dir. Déu nos en guard de tocar res de la teva taula! Així que vaig fer retrocedir el que tenia escrit, i vaig buscar a l'escriptori, i a últims documents, i al cercador, etc., i res. No vaig trobar cap més solució que rectificar aquell inexplicable error amb l'ajuda d'un esborrany que sempre guardo per si de cas, i vaig adreçar la situació.

   Però, l'endemà, tornava a haver-hi canvis a la pantalla: la Sílvia no feia cap coneixença amb en Francesc, l'assassí, sinó que es fixava en en Joan, el detectiu contractat pels amos del bar on es reunia la xusma del barri. I això era un gir important, a la novel·la, perquè si en Francesc no es posava d'acord amb la Sílvia, no hi hauria manera de fer que la Jovita disparés un tret mortal a boca de canó al Xavi, i...

   El dia següent em va passar el mateix. La meva novel·la prenia un caire diferent de com jo l'havia imaginada.

   Vaig arribar a pensar si jo era somnàmbula i escrivia de nit, tergiversant el que havia escrit al vespre. El meu home em va assegurar que no. Ell té el son molt lleuger i se n'hauria adonat. Fins i tot vaig pecar mal de la meva família. Vaig pensar que algú de casa em boicotejava la meva activitat d'escriptora. Però. Qui? L'Ernest? La Sara? En Manel? Podia ser que un dels meus fills o el meu home em volguessin fer deixar d'escriure? Per què?

   Com que no en treia l'entrellat, m'ho vaig prendre com un repte entre els meus personatges i jo i vaig continuar la novel·la amb tots els canvis que anava trobant. Quan vaig acabar l'últim capítol i vaig llegir tot el text de raig, vaig trobar que no resultava pas malament, la meva novel·la. Però, podia dir que era meva?

   No em vaig atrevir a presentar-la a un concurs de novel·la negra, com era la meva primera intenció. Però sí que la vaig portar a un editor conegut meu i me la va publicar. A l'endreça vaig posar: “A la Sílvia, al Francesc, al Joan i a tots els que heu estat l'ànima d'aquesta novel·la”.

   El dia de la presentació del llibre, al centre cívic de prop de casa, hi havia més persones de les que m'esperava. Les de les dues primeres files, no les coneixia, ni tan sols de vista. Quan va acabar la presentació i tothom es va aixecar per parlar els uns amb els altres, i per fullejar els exemplars que teníem a sobre de la taula, el grup de les dues primeres files se'm va acostar i cada un d'ells em va saludar efusivament. Una de les dones em va dir, a cau d'orella: “Soc la Sílvia, la teva protagonista principal. I aquests que m'acompanyen, son els altres protagonistes. Té, aquest exemplar és per a tu”. I em va posar el llibre a les mans.

   Vaig mirar la pàgina en blanc on s'acostumen a posar les dedicatòries i vaig llegir això:

   “Gràcies per haver-nos deixat donar vida i veu pròpies a la teva novel·la. Els teus personatges...”  I a sota, les firmes i les rúbriques de tots ells.