La natura i jo (Núria Mirabet)

M’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura. En realitat n’he tingut i en tinc molt poca, perquè sempre m’he mogut en àmbits urbans, sobretot a Barcelona, on tots sabem que la natura és un element residual.

Voldria recordar que en la tradició judeocristiana la natura és vista com un element hostil (“guanyaràs el pa amb la suor del teu front”), i que la nostra cultura s’ha forjat amb la idea que cal dominar al màxim la natura i s’ha oblidat que els humans també en formem part.

Des del romanticisme s’ha tendit a idealitzar la natura, aquest és un pensament que també ens ha arribat, ara bé, la població de les ciutats creix i la dels pobles decreix, només augmenta en les èpoques de vacances i durant els caps de setmana. No sé si per nostàlgia de temps pretèrits o perquè és una de les moltes idees que se’ns han anat inculcant sense que ni tan sols ens n’adonéssim. És ben sabut que en molts llocs de Catalunya els barcelonins som anomenats “quemacos”.

Penso que en la nostra època han aparegut dos elements nous per tenir una visió positiva de la natura: els moviments ecologistes i l’interès per les religions asiàtiques que creiem que es basen en el respecte per la natura.

Malgrat tot, quan m’és possible, m’agrada fer excursions, i m’agrada tocar la terra i tot sovint m’estimaria més trepitjar-la, deixar de caminar per l’asfalt.

Però com ja he dit, m’és molt difícil parlar de la meva relació amb la natura.