dilluns, 10 d’abril del 2017

Per entre les barques (Montserrat Fortuny)







Per entre les barques quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.
L'amor ha de ser sempre així,
mai fet de crits de victòria,
mai d'esgarips gelosos ni de glòria,
l'amor ha de ser generós i molt fi.
L'amor ha de ser com les barques,
segur i lleuger i potent,
que vagi d'acord amb el vent,
que sempre suri i no faci arcades.
Que mai no s'enfonsi si va mar endins,
que mai no s'abismi amb les grans onades,
que no tremoli pel carreteig,
que no trontolli si canten les fades.
L’amor ha de ser com aquest de tu i jo,
com una sirena del mar adormit,
com un pastor de les altes muntanyes,
tots dos fent camí, cercant nostre amor.


Per entre les barques (Llum)

 





Barques pesqueres de colors descansen sobre la sorra,
es preparen, ufanoses, per a una nova feinada.
El vent fa trontollar les cordes de les veles,
Sons metàl·lics lliurement surten.
Ulls d'un vell mariner contemplen l'espectacle
I fan la seva adoració al pal major.
El seu prec vola i puja al cel,
El cel que a l'horitzó es confon amb el mar.
Mar i cel junts per sempre,
Un s'emmiralla en l'altre
I agafen, en comunió, el mateix color,
Com ànimes bessones que són.
L'amor que senten mútuament
És l'amor dels enamorats
Que, embadalits, es dediquen i declaren:
A la vora del mar calm,
Sobre la sorra daurada
I sota el blau cel.
És l'amor, reflectit, que tu sents
I que cel i terra es professen.

Cançó d'amor i de platja (Antònia García)

Entre les barques, quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades.
L'amor que passa a la vora del mar,
és blau verdós i flexible com l'aigua.

De Cançó de rem i de vela XII
Josep Maria de Sagarra



Érem estudiants, joves, il·lusionats, plens de projectes. Ella, el meu primer amor, la dona més encisadora, el meu somni. Li agradava la poesia. Vaig pensar que si li feia uns versos i tenia la sort que li agradessin, ja tenia el primer pas fet. Però jo no en sabia, de fer versos. Així que vaig buscar l'ajuda d'un gran poeta: en Josep Maria de Sagarra. Vaig fer una mena de sofregit amb els seus versos admirables i els meus pobres versets, esperant que l'invent donés resultat. Quan li vaig recitar la meva poesia, em va mirar amb desdeny i em va dir que no podia sofrir els plagis ni aquelles barreges que jo havia fet. I que adéu, que ja ens veuríem a l'aula.
Em vaig quedar ben parat, amb el paper a les mans. Era evident que ella ja coneixia la poesia d'en Sagarra. Tan dolents, va trobar els meus versos? El meu amor de jovenesa se'n va anar per entre les barques i em va deixar un regust amarg a l'ànima. Vaig tornar a llegir la poesia...

Entre les barques, quan passa l'amor,
queda un perfum d'algues i de coral,
reflexos vius de conquilles nacrades,
carícies fresques de blaves onades.

Entre les barques, quan passa l'amor,
no duu la fúria de crits ni besades,
l'amor camina tot just de puntetes
com l'oreig fi que amanyaga les galtes.

L'amor que passa a la vora del mar,
entre les barques que dormen ran d'aigua,
et pren per sempre, et gronxa amb l'encís
de l'aigua inquieta que juga amb l'arena.

L'amor que passa a la vora del mar,
escampa perles que brillen al sol
com crestes blanques damunt les onades,
prop dels esculls que envolten les cales.

És blau verdós i flexible com l'aigua,
l'amor que et pren, entre xarxes i escates.
Entre les barques fan niu les besades
i canta l'amor quan ve la marinada.

És blau verdós i flexible com l'aigua,
l'amor que passa i que canta entre barques.
Va i ve, amb perfum de fonoll marí,
l'amor, com l'aigua de la mar calmada.

dilluns, 3 d’abril del 2017

La Victoria de Samotracia (Llum)

Bendigo la Vida que me da la oportunidad de encontrarte otra vez: Amada NIKE ALADA. Exquisita, suprema victoria sobre lo terrestre y humano.
Tienes abiertas las alas, preparando el instante de alzar el vuelo a otros planos.
Te alzas gloriosa mostrando que fácil es marcharse, elevándose.
Sabes que la primera vez que tu imagen apareció en la sencilla página de un libro de texto, te grabaste en mi memoria, yo diría que en el corazón, porque nunca más te has borrado.
Cómo me atrajiste!
Representada en un cuerpo femenino con grandeza, belleza, solemnidad y firmeza.
Cuando te tuve delante en el Louvre, me arrobaste. ¿Qué pasó? Estábamos allí tú y yo, otra vez, una vez más haciéndonos uno, en las memorias del tiempo, y todo desapareció.
Mi cuerpo estaba allí pero mis sentidos no. Oía lejana la llamada de mis compañeros para seguir adelante, yo no respondía, me costaba volver, no quería, pero llegó el momento y bajé, como tantas veces he hecho.
¿Qué existe entre tú y yo? Siento fundirme contigo, tan felizmente, en ese nexo que nos une.
...No recuerdas ahora, pero sabes. Sabes que pasamos muchas horas, juntos, que me mimaste cuando me estaba densificando en la piedra, haciéndome estatua. Cómo me cuidabas! Sí, te enamoraste de mí y yo, satisfecha, me estaba enraizando en forma humana, que era el propósito.
Mi alma inmensa se negaba a meterse en ese mármol, pero tu atención y complacencia me ayudaron. Gracias a que tú estabas yo pude bajar y quedarme. No estoy completa pero sí, en parte, aprisionada, en espíritu, que es lo que tú captas.
Quisieron celebrar una gran victoria, como tantas, innumerables, que en este planeta ha habido, y agradecerlo a los dioses.
Manos artistas esculpieron ese espíritu y según decís, quedó hermoso, pues me han puesto aquí, presidiendo la entrada al público. No creas que todos me aprecian, pero no me afecta, “soy de piedra”.
Soy la victoria sobre lo terreno, os espero a todos en el reino invisible, ahora, para vosotros, pero celestial, bello, al que llegarán los que se ganen la entrada.
Ante vuestros ojos soy simplemente una talla en mármol, una figura femenina, animando, invitando al vuelo, apoyada sobre un trozo de proa de un navío. Soy como el mascarón que rompe las aguas del mar, que beso las olas que el viento me lanza en un juego sin fin.
Así voy abriendo camino a nuestra nave, a tu nave, surcando las aguas bravas, las emociones, tanto en tierra como en mar. Abro un camino invisible a los ojos humanos, pero que conduce a otro reino invisible.


Tiene una altura de unos 4 metros. No coinciden las medidas que los comentaristas nos dan.
Se atribuye a la escuela de Fidias por los paños mojados que “descubren” su cuerpo. Si es helenística, tal vez es procedente de Rodas. Tal vez del siglo II a. C. Todo es incierto sobre su origen.
Sobre las olas, a caballo del viento, evoca un triunfo no sólo de Grecia sino de todos los tiempos, por eso está ahí. Es un canto a las fuerzas de la Naturaleza.

Encontre agradable i màgic en una llibreria (Montserrat Fortuny)

En una llibreria francesa de la meva ciutat, hi ha un raconet on pots prendre un cafè o un gelat, etc., sense que ningú no et vingui a molestar, és un lloc molt íntim. Per això vaig quedar ben estranyada que se m'acostés un home ben plantat, somrient, que em va demanar de seure a la meva taula.
Li vaig dir que sí, perquè tenia un aspecte seriós i simpàtic a la vegada.
Es va asseure davant meu i em va dir que, encara que no m'ho semblés, era un conegut meu de tota la vida. Em va preguntar si em recordava de les meves lectures, de quan jo tenia nou, deu anys... Li vaig dir que, el que recordava més que res, és que tots els dies del món trobava uns moments per a llegir novel·les de Juli Verne i, de més grandeta, d'Alexandre Dumas i, ja en plena joventut, les de Victor Hugo.
El seu somriure es va ampliar i em va allargar la mà, tot dient-me: “Sóc un dels teus amics, en Juli.” Li vaig donar la mà, també, sorpresa i encantada.
Em va dir que ja sabia que, de joveneta, tenia cinc volums de l'oncle Tonet, germà del meu pare, en castellà, i decorats amb preciosos gravats en blanc i negre. Que el sisè llibre, l'oncle l'havia deixat a un nebot de la seva dona, que no li va retornar mai, però jo ja l'havia llegit, per sort. I que jo, en plena maduresa, m'havia comprat moltes de les seves novel·les en francès.
Em va preguntar quines obres seves m'havien agradat més. Li vaig respondre que era molt difícil dir-li quines obres m'havien plagut més, perquè totes són magnifiques... Però pensant-ho bé, podria dir que Maties Sandorf, Els fills del capità Grant, El llampec verd, que, a més d’instructives com totes les seves, són molt romàntiques... També Viatge al centre de la Terra...
Bé, veig que has triat les menys conegudes!
Sí, les més famoses són: La volta al món en 80 dies, De la Terra a la Lluna, Al voltant de la Lluna, Miquel Strogoff, Les tribulacions d’un xinès a la Xina, Un capità de 15 anys, Les Índies negres... Però tinc flaca per les que us he dit, sobretot Maties Sandorf em té el cor robat!
Sí, a mi també em va agradar quan la vaig acabar. La vaig dedicar al meu amic, l'Alexandre Dumas, com a resposta a la seva famosíssima El comte de Montecristo, una preciositat! L'has llegida?
Oh, sí! Va ser de les primeres que vaig llegir d'ell. I, a part d'Els tres mosqueters, la més popular, m'agrada moltíssim La Dama de Monsoreau i la seva continuació Els quaranta-cinc. I, anys després em vaig assabentar que n'hi ha una de primera, La reina Margot, que encara no he llegit. I, del fill, La Dama de les Camèlies.
Coneixes el francès, oi?
Per llegir-lo, sí. L'entenc molt bé, sobretot el francès clàssic, com el vostre i el d'Alexandre Dumas i també el de Victor Hugo, sobretot el d'Els miserables. Si hi ha alguna paraula que no conec, pel sentit de la frase la comprenc. En canvi, el francès modern ja em costa més. Per cert, que tinc una anècdota sobre la meva primera lectura d'Els miserables. La vaig comprar en castellà perquè llavors no sortia res en català i vaig començar a llegir-la i, noi, no me'n sortia... La trobava espessa, avorrida... No la vaig acabar ni de bon tros. No gaire temps després la vaig veure en francès i la vaig adquirir, pensant si és que l'altra estava mal traduïda i per això no m'havia agradat i, sí...! Quina diferència! Quina preciositat! Quin tip de plorar!
I quines altres obres, a més d'aquesta, recordes que t'hagin tocat més?
Oh, sí! L’home que riu, Els treballadors de la mar, Notre-Dame de Paris...
Caram, noia! Tens molt de gust!
Gràcies! És que ja em ve del meu pare. Ell, ja abans que jo les llegís, ja m'havia explicat tot l'argument de L'home que riu i d'Els treballadors de la mar, per això les vaig comprar de seguida que les vaig veure a la llibreria francesa. Quins grans drames..! I a La dama de Monsoreau, de Dumes, li trobava totes les gràcies. Estava captivat per un personatge molt especial, amic del protagonista, que es diu Quelus, que ell el pronunciava tal com s'escriu, perquè no en sabia, de francès, el meu pare. Mira si se l'estimava que li va posar el seu nom al colom que teníem com a capitost a la gran gàbia del terrat.
Noia, veig que aquest viatge meu a Barcelona, no ha estat en va...!

Davant d'unes tasses de cafè (Antònia García)

El cambrer ens posa les tasses de cafè sobre la taula de marbre, amb les culleretes i un parell de sobrets de sucre al platet de cada tassa. Després es posa la safata a sota el braç i se'n va.
Miro el meu acompanyant amb incredulitat i, al mateix temps, amb respecte i admiració. Ell sembla que no se n'adona. La barba, atapeïda i fosca, accentua la pal·lidesa del rostre. Allarga la mà i pren un sobre de sucre.
–No és una broma, oi? Sou el poeta? –li pregunto.
–I és clar, que sí! Per què t'hauria d'enganyar?
–És que... Vaja, no recordo exactament quan, però tinc entès que vau morir a principis del segle XX.
–El desembre del 1911, sí senyor.
–I... Com pot ser que... En fi, ja m'enteneu...
–Que el meu cos estigui absent no vol dir que el meu esperit no pugui ocupar el seu lloc, en alguna situació puntual.
–Ah...! No m'imaginava que... Us puc fer unes preguntes?
–Com a amic o conegut, sí. Com a periodista, no, si us plau. No en tinc ganes.
–No en sóc pas, de periodista. Només que no sé gaires coses, de vós. He llegit algunes poesies, això sí, però... Vau començar a escriure versos, de jove? De petit, potser?
–No, no! Vaig començar de més gran. Quan vaig acabar els primers estudis el pare em va fer entrar d'aprenent a l'empresa familiar, que era de teixits. Aleshores jo tenia quinze anys. I no em va agradar gens, aquella feina. Passats uns pocs anys, vaig tenir una forta discussió amb el pare, vaig deixar la feina i vaig ingressar a la facultat de Dret. Però, per què perdem el temps, aquí, tancats...? Mira quin cel tan blau, quin solet que fa... Sortim a respirar l'aire net, a escoltar les orenetes, a veure passar la gent...
–D'acord, d'acord. Podem parlar mentre caminem. Digueu-me una cosa: amb la perspectiva que dóna el temps passat, com considereu els fets de la Setmana Tràgica?
–Ja hi som, pel tros! Sempre em pregunten per la bomba del Liceu i per la Setmana Tràgica! Doncs aquella setmana érem a Caldetes, o sigui que no vam veure els disbarats... Però pocs dies més tard, vaig escriure uns articles que van tenir molt de ressò. Perquè, a més de poesies, suposo que ja saps que també escrivia prosa, assaig, pròlegs... Era periodista del Diari de Barcelona... Traduïa obres dels romàntics alemanys...
–Sabíeu alemany?
–Home! En vaig aprendre. És millor llegir les obres en la llengua original. I, a més, si volia traduir-ho, bé n'havia de saber! Però, ara, parla'm de tu: també et dediques a escriure?
–Oh, no! Només ho faig per afició.
–Ja tens en compte que les paraules que fas servir siguin vives? Que tinguin tota la força dels sentiments? Has de deixar estar la forma. La paraula ha d'anar més enllà, ha d'arribar al fons de l'ànima, ha de sotraguejar el cor...
–Ai, com si fos tan fàcil...! En prosa i en poesia, jo no us arribo ni a la sola de la sabata, senyor Joan Maragall...! Ni tampoc ho pretenc, pobre de mi!
–Doncs estigues atent a la teva veu interior. Omple't de vent, de muntanyes, de cascades, de mar... I deixa que parlin a través teu! I vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil·la
aigua mansa de cap port.
La veu del poeta ressona a dins del meu cervell. Giro el cap per mirar-lo, però ja no hi és. Només hi ha el vent que mou les fulles.