dilluns, 19 de desembre de 2016

Una novel·la d'indis (Antònia García)



Ei, Pep, què estàs llegint?
            –Una novel·la d'indis la mar de divertida, tu! Té, fes-li un cop d'ull.
            –Caram, quin títol! El secret del tomahawk! I de què va?
            –Va d'un cap de tribu apatxe que es diu Falcó Negre, que fa la pau amb els blancs i enterra la destral de guerra. Però un indi xeiene roba la destral i clava una fletxa amb plomes a la porta d'un fort i...
            –Però, els xeienes viuen al mateix territori que els apatxes? Jo em pensava que eren de llocs diferents.
            –Ah, no ho sé! Però és igual, no? Tant li fa que siguin apatxes, sioux, xeienes... Tots duen plomes al cap i es pinten la cara amb colors de guerra. Tenen arcs i fletxes, destrals, ganivets, llances... Tots arrenquen cabelleres com a trofeus... Viuen en tipis, munten a cavall a pèl...
            –No, no. Tots no són iguals. Hi ha tribus que són nòmades, van seguint els ramats de bisons. Però també n'hi ha que no es mouen de lloc, viuen en cabanes fetes de branques i planten blat de moro.
            –De veritat? Jo sempre me'ls imagino com a les pel·lícules, els caps indis amb grans plomalls al cap, i els altres indis, només amb una ploma o dues. I amb poca roba, un tapall, i de vegades uns pantalons, i mocassins als peus. I gairebé sempre lluitant amb els del Setè de Cavalleria.
            –Home, no sempre els deus haver vist lluitant... Fes memòria: no n'has vist asseguts amb els blancs,  fent rotllana, fumant la pipa de la pau? O bé fent danses amb ritme de tambors. O invocant el seu déu, el Gran Esperit.
            –Ah, això sí que surt a El secret del tomahawk. I és molt bo, perquè mentre l'apatxe, el Falcó Negre, està resant al Gran Esperit, surt una índia i li clava un ganivet que duia amagat a la màniga. Però ell és molt fort i, tot i estar ferit, agafa la noia, que es diu Lluna de Mitja Nit, i la porta tant sí com no fins al centre del poblat. Allí es posa a cridar reclamant que surti el marit de la noia. Llavors surt l'indi i l'apatxe li llança l'índia als peus i el fa responsable del que ha passat. Aleshores, el marit de la noia...
            –No cal que m'expliquis la novel·la, Pep. Si de cas, quan l'hauràs acabada de llegir, ja me la passaràs. Però, mira, ara m'adono que no sé gairebé res dels indis. I, si vols que t'ho digui, no me'n fio gaire, d'aquesta novel·la. Quan tingui una estona, buscaré informació sobre els indis: quines tribus hi havia als diferents territoris, quins costums tenien... El que sí que tinc clar és que van ser víctimes de massacres per part dels blancs, els que s'anomenaven gent civilitzada. En canvi, a ells, els deien salvatges. I aquests blancs civilitzats els van prendre les terres i els van arraconar en reserves.
            –Ara que ho dius... Em penso que tens raó. Estarà bé que sàpigues més coses, dels indis. Després ja me les explicaràs, eh?
            –D'acord, Pep! D'aquí a dues llunes ja en parlarem. Hau! Que l'esperit del vent de l'oest et porti sempre per camins profitosos!
            –Gràcies, Joan! I a tu, que l'esperit i la memòria dels avantpassats et procurin la saviesa que busques! Hau!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada