dilluns, 19 de desembre de 2016

Els indis del Far West (Montserrat Fortuny)



Cada estiu a Sant Feliu de Guíxols, al Museu del Monestir, hi ha una exposició de quadres de la baronessa Thyssen, molt amant de la Costa Brava i que té una mansió en una de les cales properes a la ciutat.
            És sempre molt interessant i artística. Enguany hi vàrem poder visitar la del Far West, una gran quantitat de quadres preciosos, tots dedicats a aquest gènere.
            Els llenços, la majoria pintats a l'oli, representen escenes de la vida dels amerindis, als seus petits poblats, als seus tipis, les tendes fetes amb pells de bisons, cosides als pals de fusta i decorades amb dibuixos per fora, quasi sempre de ratlles i triangles.
            La porta, oberta a l'est, davant de la foguera, on s'asseien i fumaven les seves pipes i on cuinaven les dones i s'escalfava tota la família.
            Feien estàtues dels seus déus, que anomenaven tòtems.
            Eren nòmades. Quan s'acabaven els recursos, canviaven de lloc. Tenien els seus cavalls, blancs, negres, castanys, alatzans, etc., segurament descendents dels que els varen deixar els catalans de Colom, primer, i els espanyols, després. (Quan els catalans vàrem ser exclosos d'anar a Amèrica, durant tres-cents anys.) Recordo que a les pel·lícules hi sortien molts cavalls clapats, amb moltes taques clares i fosques, sempre els que muntaven els indis.
            Les tribus més famoses varen ser: la dels apatxes, les dels comanxes i la dels sioux, molt ben representades en diversos quadres, amb els plomalls al cap, els cabells negres, llargs, lligats en trenes. La pell vermellosa, per això se'ls diu “pells roges.”
            Hi havia, a més dels quadres, figurins vestits a la seva manera, amb pells d'animals, més que res de bisons i d'óssos. N'hi havia un, molt espectacular, tot fet de plomes d'àguila.
            En diverses vitrines també hi havia representats escuts, arcs, llances, fletxes, destrals, pipes…
            Les canoes estaven figurades en bonics llenços, als rius i als llacs.
            N'hi havia un on es veien uns quants indis a cavall, un indi a terra, intentant retrobar una pista perduda. El sol, a l'ocàs, tenyint de vermell les figures, els arbres, l'aigua del rierol…
            Un altre, amb una bonica cascada d'un riu del qual no recordo el nom, amb l'aigua que baixa enmig de l'escuma, tan ben representada que sembla que la puguis tocar. I els indis, contemplant-la, asseguts al voltant d'una foguera.
            En una altra sala hi havia força quantitat de cartells de pel·lícules cinematogràfiques, “pelis d'indis”, en dèiem, molt famoses, amb grans artistes d'aquella època, dels anys cinquanta i seixanta, magnífics.
            Les primeres cintes pintaven els indis com a dolents, salvatges i traïdors, però, més endavant, se’n van fer moltes en què, per fi, els representaven nobles i lleials, defensors de la seva comunitat, de les seves famílies.
            La que més recordo, pels artistes favorits meus, Errol Flynn i Olivia de Havilland, és Murieron con las botas puestas, que és la història del general Custer, que va morir en una cèlebre batalla contra els indis sioux, el cap dels quals era Cavall Boig, interpretat per Anthony Quinn, molt jove encara. I el famós Setè de Cavalleria, que surt en molts altres films. La batalla va ser la de Little Big Horn. Només diré que la pel·lícula era en blanc i negre.
            Sí, va ser una bonica exposició. No puc dir el nom dels pintors, perquè no me'ls vaig apuntar i la meva memòria no arriba fins a tant.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada