dilluns, 12 de desembre de 2016

El clon (Montserrat Fortuny)



A tu, fill meu,
que tant estimo,
a tu, a qui no
puc donar-te el pit,
a tu, a qui mai
més podré abraçar-te,
et dedico
aquests mots sortits del cor.

Tots dos,
iguals que dues fulles
de l'arbre de
l'amor malaguanyat,
tots dos, com
dues gotes d'aigua,
un més seriós,
l'altre rialler.

Lluny dels meus
pits un de vosaltres,
us criareu per
separat, sense estimar-vos,
i jo, al qui em
quedi, doble amor.

Doble amor jo
li daré, dues vegades,
cada bes, cada abraçada,
serà com si els
hi fes, a l'un i als dos.


Aquest poema el vàrem trobar quan va morir la meva mare, amagat sota unes camises de dormir a la seva calaixera, un paper ja grogós pels anys passats.
            No se'ns va ocórrer res més que pensar que, com que el pare va morir al front, durant la guerra, quan ella encara estava embarassada de mi, de pocs mesos, doncs que havia fet aquests versos pensant que, un cop ell mort, no tindria més fills, i els dedicava a un altre fill que no podria tenir mai.
            Ho va passar molt malament, la pobra noia, viuda, sense pares ni germans, amb un nen petit per criar… tot just acabada la guerra…
            Sort que, abans de complir jo el primer any, la van llogar, de masovera a la masia més gran del poble, ca la Vela, on va treballar de valent, però amb molt bones condicions, i va poder donar-me uns estudis profitosos, cosa que l'omplia de goig i satisfacció per la feina ben feta.
            Han passat molts anys i ja m'he jubilat i he tornat al poble i la meva afecció és cultivar un terreny molt bo, un tros on he plantat arbres fruiters i hortalisses de tota mena. La meva dona també hi gaudeix com jo mateix i això ens fa feliços, sobretot els caps de setmana, quan vénen els dos nois i la noia, amb les respectives parelles, i els néts, dos nens i tres nenes, tots sans i bons.
            Avui és dissabte al matí i estic treballant a l'hort, arrencant males herbes, perquè ho trobin ben bonic.
            Se m'acosta en Pep, un bon veí, i em mira una mica estranyat:
            Fa molta estona que ets aquí, treballant..? Ho dic perquè veig que quasi estàs acabant la feina…
            I tant, ben bé dues hores…
            Doncs t'acabo de veure davant la Casa de la Vila, acompanyat d'una rossa, prenent un vermut.
            A mi, no, eh? Que no em veus aquí, treballant?
            Mira, és igual, igual que tu, la mateixa alçada, la mateixa cara, els ulls… Potser és un clon…!
            I qui dimonis ha fet un clon meu…?!
            Noi, no cal que et digui res més. Gira't i  ho veuràs…!
            Em tombo i quedo sense paraules. Davant meu tinc… a mi mateix… Potser és una mica més gras que jo i una mica, mica, més calb, però, per la resta…
            Bon dia –em diu la meva mateixa veu–. Bon dia i bona hora.
            Qui és, vostè…?
            Res de vostè… Sóc el teu germà bessó.
            Què diu, ara! Jo sóc fill únic…
            Jo també em pensava ser-ho, tota la vida. Fins que fa dos mesos va morir la meva mare, la que considerava la meva mare. El pare havia mort feia un any i ella, pocs dies abans del seu traspàs, em va explicar el secret de les seves vides… No havien tingut fills i, quasi al final de la guerra, una veïna viuda, amb dos nens bessons, que no tenia mitjans per a criar-los, els va donar la solució. Els va costar molt convèncer-la, però al final ho varen aconseguir: els va vendre un dels dos nens.
            Tu…?
            Sí, jo mateix. Tenien bons dinerons i se'm van emportar a viure a la gran ciutat, perquè no creixéssim junts i, més que res, perquè la mare natural no em veiés més. Han passat tots aquests anys i fins ara no he sabut res d'aquesta història. La “mare” no em va dir res fins a trobar-se al llit de mort. Sabia que la meva mare natural era morta i així i tot, fins que no es va veure ella mateixa a punt de morir, no m'ho va confiar. Em va explicar que em va agafar a mi perquè dormia; en canvi, tu no feies res més que plorar, segurament perquè se li havia acabat la llet… No en devia tenir prou per a tots dos …
            I ara, per què has vingut?
            Tenia moltes ganes de conèixer-te… Sempre havia pensat que era fill únic i, de cop, em vaig assabentar que els meus pares no eren els meus pares; sobretot, que la meva mare no era la meva, i que tenia un germà bessó!
            M'has deixat ben parat… Encara que alguna cosa estranya hi havia en aquell poema que va fer la meva mare, la nostra mare… Vine, entra, que te l'ensenyaré.
            Molt bé, però permet-me que avisi la meva dona, que m'està esperant a l'altra banda de la casa.
            Ah, que entri ella, igualment. Jo també et presentaré la meva.
            I va venir aquella senyora tan guapa, que deia el Pep, i jo li vaig presentar la meva dona,  que no li anava gens al darrere, tampoc, i es van abraçar totes dues, cosa que no havíem fet nosaltres, i tots dos es van quedar a dinar i van dir-nos que un altre cap de setmana tornarien, acompanyats dels seus fills i néts.
            I així ho van fer i som els millors amics del món.
            Tant de bo ho pogués veure la nostra mare…!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada