dilluns, 10 de juny de 2019

La novel·la "El fill de l'italià" (Montserrat Fortuny)

Jo creia, en obrir aquest llibre, que seria una història d'amor entre una noia catalana i un noi italià.
Sí, però no. Sí que conta aquesta relació entre els dos protagonistes, però, més que res, és la història dels finals de la guerra, de la gran guerra, dels anys 1939 al 1945 (quan va acabar la nostra, preludi d'aquesta, perquè els alemanys van fer unes bones proves de les seves armes contra les antiquades de les tropes de la nostra República i les de Rússia, que de vegades, les armes els explotaven a les mans...) Abans del 1945, o els primers mesos, Itàlia ja es va rendir als aliats, que eren Estats Units d'Amèrica, Anglaterra, França i Rússia.
Va ser llavors que Hitler es va abocar contra els seus antics aliats, bombardejant els seus vaixells de guerra, que és això que explica tan bé el narrador.
Fa posar els pèls de punta llegir aquests atacs, sobretot l'enfonsament del Roma, el vaixell de guerra on van el nostre protagonista italià i els seus companys.
És admirable l'amistat entre ells, els joves italians, que em fan recordar l'amistat que va unir el meu pare amb els seus amics del front de Lleida. Tota la vida en va parlar, amb tristesa i entusiasme. Va ser per a ell un punt extraordinari en la seva vida.
També recordo que llegia uns articles de La Vanguàrdia, passats per la censura franquista, que no permetia la transmissió de cap triomf dels aliats, al contrari, sempre els vencedors eren els alemanys i els seus aliats.
Doncs ell, el meu pare, entre línies hi descobria l'avançament dels aliats, sobretot el desembarcament a Normandia, que va ser el primer triomf de les forces franceses, angleses i nord-americanes.
La novel·la també parla de la història d'amor dels protagonistes, el jove italià i la dona catalana, casada, encara jove, però més gran que ell. Encara que el naixement del nen quedi més o menys guardat (seria molt escandalós que es tractés d'una soltera), no deixa de ser criticat per les altres dones.
Tot això passa a Caldes de Malavella, on, per cert, el meu pare va passar uns quants mesos, ferit, amb la cama enguixada, al Balneari, convertit en hospital d'ossos el 1938, i es veu que va ser un hotel per als italians, a partir del 1939.
El que em va desil·lusionar una mica del llibre, és la segona part, quan el fill de l'italià, ja gran, viatja a Itàlia per buscar el seu pare i aconsegueix trobar-lo, però l'italià no el reconeix, no sé si veritablement o ho fa veure.
A mi em sembla que aquesta etapa de la seva vida no pot haver-la oblidada tan completament. Per què ho fa?
Quan va passar era solter, no té per què amagar-ho a la seva esposa italiana actual i als seus fills. És un fet de la seva joventut; podria recordar-lo amb nostàlgia i sentiment...!
En fi, el llibre m'ha agradat molt. El vaig llegir al maig i va ser al juliol que el vaig comentar i penso, ara, a la tardor, repetir la lectura, sobretot els relats de guerra, que els veus ben reals.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada