Una novel·la d'indis (Antònia García)

–Ei, Pep, què estàs llegint?

            –Una novel·la d'indis la mar de divertida, tu! Té, fes-li un cop d'ull.

            –Caram, quin títol! El secret del tomahawk! I de què va?

            –Va d'un cap de tribu apatxe que es diu Falcó Negre, que fa la pau amb els blancs i enterra la destral de guerra. Però un indi xeiene roba la destral i clava una fletxa amb plomes a la porta d'un fort i...

            –Però, els xeienes viuen al mateix territori que els apatxes? Jo em pensava que eren de llocs diferents.

            –Ah, no ho sé! Però és igual, no? Tant li fa que siguin apatxes, sioux, xeienes... Tots duen plomes al cap i es pinten la cara amb colors de guerra. Tenen arcs i fletxes, destrals, ganivets, llances... Tots arrenquen cabelleres com a trofeus... Viuen en tipis, munten a cavall a pèl...

            –No, no. Tots no són iguals. Hi ha tribus que són nòmades, van seguint els ramats de bisons. Però també n'hi ha que no es mouen de lloc, viuen en cabanes fetes de branques i planten blat de moro.

            –De veritat? Jo sempre me'ls imagino com a les pel·lícules, els caps indis amb grans plomalls al cap, i els altres indis, només amb una ploma o dues. I amb poca roba, un tapall, i de vegades uns pantalons, i mocassins als peus. I gairebé sempre lluitant amb els del Setè de Cavalleria.

            –Home, no sempre els deus haver vist lluitant... Fes memòria: no n'has vist asseguts amb els blancs,  fent rotllana, fumant la pipa de la pau? O bé fent danses amb ritme de tambors. O invocant el seu déu, el Gran Esperit.

            –Ah, això sí que surt a El secret del tomahawk. I és molt bo, perquè mentre l'apatxe, el Falcó Negre, està resant al Gran Esperit, surt una índia i li clava un ganivet que duia amagat a la màniga. Però ell és molt fort i, tot i estar ferit, agafa la noia, que es diu Lluna de Mitja Nit, i la porta tant sí com no fins al centre del poblat. Allí es posa a cridar reclamant que surti el marit de la noia. Llavors surt l'indi i l'apatxe li llança l'índia als peus i el fa responsable del que ha passat. Aleshores, el marit de la noia...

            –No cal que m'expliquis la novel·la, Pep. Si de cas, quan l'hauràs acabada de llegir, ja me la passaràs. Però, mira, ara m'adono que no sé gairebé res dels indis. I, si vols que t'ho digui, no me'n fio gaire, d'aquesta novel·la. Quan tingui una estona, buscaré informació sobre els indis: quines tribus hi havia als diferents territoris, quins costums tenien... El que sí que tinc clar és que van ser víctimes de massacres per part dels blancs, els que s'anomenaven gent civilitzada. En canvi, a ells, els deien salvatges. I aquests blancs civilitzats els van prendre les terres i els van arraconar en reserves.

            –Ara que ho dius... Em penso que tens raó. Estarà bé que sàpigues més coses, dels indis. Després ja me les explicaràs, eh?

            –D'acord, Pep! D'aquí a dues llunes ja en parlarem. Hau! Que l'esperit del vent de l'oest et porti sempre per camins profitosos!

            –Gràcies, Joan! I a tu, que l'esperit i la memòria dels avantpassats et procurin la saviesa que busques! Hau!

Els indis del Far West (Montserrat Fortuny)

Cada estiu a Sant Feliu de Guíxols, al Museu del Monestir, hi ha una exposició de quadres de la baronessa Thyssen, molt amant de la Costa Brava i que té una mansió en una de les cales properes a la ciutat.

            És sempre molt interessant i artística. Enguany hi vàrem poder visitar la del Far West, una gran quantitat de quadres preciosos, tots dedicats a aquest gènere.

            Els llenços, la majoria pintats a l'oli, representen escenes de la vida dels amerindis, als seus petits poblats, als seus tipis, les tendes fetes amb pells de bisons, cosides als pals de fusta i decorades amb dibuixos per fora, quasi sempre de ratlles i triangles.

            La porta, oberta a l'est, davant de la foguera, on s'asseien i fumaven les seves pipes i on cuinaven les dones i s'escalfava tota la família.

            Feien estàtues dels seus déus, que anomenaven tòtems.

            Eren nòmades. Quan s'acabaven els recursos, canviaven de lloc. Tenien els seus cavalls, blancs, negres, castanys, alatzans, etc., segurament descendents dels que els varen deixar els catalans de Colom, primer, i els espanyols, després. (Quan els catalans vàrem ser exclosos d'anar a Amèrica, durant tres-cents anys.) Recordo que a les pel·lícules hi sortien molts cavalls clapats, amb moltes taques clares i fosques, sempre els que muntaven els indis.

            Les tribus més famoses varen ser: la dels apatxes, les dels comanxes i la dels sioux, molt ben representades en diversos quadres, amb els plomalls al cap, els cabells negres, llargs, lligats en trenes. La pell vermellosa, per això se'ls diu “pells roges.”

            Hi havia, a més dels quadres, figurins vestits a la seva manera, amb pells d'animals, més que res de bisons i d'óssos. N'hi havia un, molt espectacular, tot fet de plomes d'àguila.

            En diverses vitrines també hi havia representats escuts, arcs, llances, fletxes, destrals, pipes…

            Les canoes estaven figurades en bonics llenços, als rius i als llacs.

            N'hi havia un on es veien uns quants indis a cavall, un indi a terra, intentant retrobar una pista perduda. El sol, a l'ocàs, tenyint de vermell les figures, els arbres, l'aigua del rierol…

            Un altre, amb una bonica cascada d'un riu del qual no recordo el nom, amb l'aigua que baixa enmig de l'escuma, tan ben representada que sembla que la puguis tocar. I els indis, contemplant-la, asseguts al voltant d'una foguera.

            En una altra sala hi havia força quantitat de cartells de pel·lícules cinematogràfiques, “pelis d'indis”, en dèiem, molt famoses, amb grans artistes d'aquella època, dels anys cinquanta i seixanta, magnífics.

            Les primeres cintes pintaven els indis com a dolents, salvatges i traïdors, però, més endavant, se’n van fer moltes en què, per fi, els representaven nobles i lleials, defensors de la seva comunitat, de les seves famílies.

            La que més recordo, pels artistes favorits meus, Errol Flynn i Olivia de Havilland, és Murieron con las botas puestas, que és la història del general Custer, que va morir en una cèlebre batalla contra els indis sioux, el cap dels quals era Cavall Boig, interpretat per Anthony Quinn, molt jove encara. I el famós Setè de Cavalleria, que surt en molts altres films. La batalla va ser la de Little Big Horn. Només diré que la pel·lícula era en blanc i negre.

            Sí, va ser una bonica exposició. No puc dir el nom dels pintors, perquè no me'ls vaig apuntar i la meva memòria no arriba fins a tant.

El clon (Montserrat Fortuny)

A tu, fill meu,

que tant estimo,

a tu, a qui no

puc donar-te el pit,

a tu, a qui mai

més podré abraçar-te,

et dedico

aquests mots sortits del cor.

Tots dos,

iguals que dues fulles

de l'arbre de

l'amor malaguanyat,

tots dos, com

dues gotes d'aigua,

un més seriós,

l'altre rialler.

Lluny dels meus

pits un de vosaltres,

us criareu per

separat, sense estimar-vos,

i jo, al qui em

quedi, doble amor.

Doble amor jo

li daré, dues vegades,

cada bes, cada abraçada,

serà com si els

hi fes, a l'un i als dos.

Aquest poema el vàrem trobar quan va morir la meva mare, amagat sota unes camises de dormir a la seva calaixera, un paper ja grogós pels anys passats.

            No se'ns va ocórrer res més que pensar que, com que el pare va morir al front, durant la guerra, quan ella encara estava embarassada de mi, de pocs mesos, doncs que havia fet aquests versos pensant que, un cop ell mort, no tindria més fills, i els dedicava a un altre fill que no podria tenir mai.

            Ho va passar molt malament, la pobra noia, viuda, sense pares ni germans, amb un nen petit per criar… tot just acabada la guerra…

            Sort que, abans de complir jo el primer any, la van llogar, de masovera a la masia més gran del poble, ca la Vela, on va treballar de valent, però amb molt bones condicions, i va poder donar-me uns estudis profitosos, cosa que l'omplia de goig i satisfacció per la feina ben feta.

            Han passat molts anys i ja m'he jubilat i he tornat al poble i la meva afecció és cultivar un terreny molt bo, un tros on he plantat arbres fruiters i hortalisses de tota mena. La meva dona també hi gaudeix com jo mateix i això ens fa feliços, sobretot els caps de setmana, quan vénen els dos nois i la noia, amb les respectives parelles, i els néts, dos nens i tres nenes, tots sans i bons.

            Avui és dissabte al matí i estic treballant a l'hort, arrencant males herbes, perquè ho trobin ben bonic.

            Se m'acosta en Pep, un bon veí, i em mira una mica estranyat:

            –Fa molta estona que ets aquí, treballant..? Ho dic perquè veig que quasi estàs acabant la feina…

            –I tant, ben bé dues hores…

            –Doncs t'acabo de veure davant la Casa de la Vila, acompanyat d'una rossa, prenent un vermut.

            –A mi, no, eh? Que no em veus aquí, treballant?

            –Mira, és igual, igual que tu, la mateixa alçada, la mateixa cara, els ulls… Potser és un clon…!

            –I qui dimonis ha fet un clon meu…?!

            –Noi, no cal que et digui res més. Gira't i  ho veuràs…!

            Em tombo i quedo sense paraules. Davant meu tinc… a mi mateix… Potser és una mica més gras que jo i una mica, mica, més calb, però, per la resta…

            –Bon dia –em diu la meva mateixa veu–. Bon dia i bona hora.

            –Qui és, vostè…?

            –Res de vostè… Sóc el teu germà bessó.

            –Què diu, ara! Jo sóc fill únic…

            –Jo també em pensava ser-ho, tota la vida. Fins que fa dos mesos va morir la meva mare, la que considerava la meva mare. El pare havia mort feia un any i ella, pocs dies abans del seu traspàs, em va explicar el secret de les seves vides… No havien tingut fills i, quasi al final de la guerra, una veïna viuda, amb dos nens bessons, que no tenia mitjans per a criar-los, els va donar la solució. Els va costar molt convèncer-la, però al final ho varen aconseguir: els va vendre un dels dos nens.

            –Tu…?

            –Sí, jo mateix. Tenien bons dinerons i se'm van emportar a viure a la gran ciutat, perquè no creixéssim junts i, més que res, perquè la mare natural no em veiés més. Han passat tots aquests anys i fins ara no he sabut res d'aquesta història. La “mare” no em va dir res fins a trobar-se al llit de mort. Sabia que la meva mare natural era morta i així i tot, fins que no es va veure ella mateixa a punt de morir, no m'ho va confiar. Em va explicar que em va agafar a mi perquè dormia; en canvi, tu no feies res més que plorar, segurament perquè se li havia acabat la llet… No en devia tenir prou per a tots dos …

            –I ara, per què has vingut?

            –Tenia moltes ganes de conèixer-te… Sempre havia pensat que era fill únic i, de cop, em vaig assabentar que els meus pares no eren els meus pares; sobretot, que la meva mare no era la meva, i que tenia un germà bessó!

            –M'has deixat ben parat… Encara que alguna cosa estranya hi havia en aquell poema que va fer la meva mare, la nostra mare… Vine, entra, que te l'ensenyaré.

            –Molt bé, però permet-me que avisi la meva dona, que m'està esperant a l'altra banda de la casa.

            –Ah, que entri ella, igualment. Jo també et presentaré la meva.

            I va venir aquella senyora tan guapa, que deia el Pep, i jo li vaig presentar la meva dona,  que no li anava gens al darrere, tampoc, i es van abraçar totes dues, cosa que no havíem fet nosaltres, i tots dos es van quedar a dinar i van dir-nos que un altre cap de setmana tornarien, acompanyats dels seus fills i néts.

            I així ho van fer i som els millors amics del món.

            Tant de bo ho pogués veure la nostra mare…!

Relat d'un clon (Antònia García)

Un matí vaig sortir per anar a casa de la meva mare i vaig tenir una bona sorpresa: en direcció contrària a la meva venia una dona que se m'assemblava molt. A més, anava vestida gairebé com jo, jersei i texans i una bossa penjada a l'espatlla dreta. En creuar-nos, me la vaig quedar mirant i ella va fer el mateix. Realment, érem idèntiques. Quina casualitat! Sempre he sentit a dir que totes les persones tenim un doble en algun lloc. Era aquella dona el meu doble? Hi vaig anar fent voltes mentre seguia el meu camí.

            Un cop vaig ser amb ma mare, li ho vaig dir. Se'm va ocórrer preguntar-li si jo era filla única, com tenia entès des de sempre, o si havia tingut una germana bessona que hagués desaparegut. La mare em va mirar, estranyada. Va dir que no havia passat una cosa així, que només m'havia tingut a mi i que, en tot cas, si hagués passat, jo ho sabria, m'ho haurien dit. No hi hauria hagut cap raó per no dir-ho.

            Vaig descartar la possibilitat d'una bessona però em va venir al cap una idea: i si era un clon? Sabia que s'havien clonat animals però estava prohibit fer experiments en aquest sentit amb humans. Que fos prohibit no vol dir que no es pogués fer...

            Després d'aquell dia, em vaig anar trobant aquella dona pel meu barri i també pel centre de la ciutat. I sempre anàvem iguals. Tot igual, el vestit, el pentinat, el color dels ulls, com si l'una fos el mirall de l'altra. Ho vaig comentar al meu home i al meu fill. Tots dos van dir que devia ser una veritable coincidència i que, home, podia ser pràctic tenir un clon. Així podria estar en dos llocs alhora, a la feina i a casa, al metge i a la perruqueria... Vaja, que no s'ho van creure. Tota empipada, els vaig deixar per inútils. 

            Però què passaria si els de casa se la trobaven? La confondrien amb mi? En quantes coses més érem iguals? Ja no vaig poder dormir tranquil·la. Només feia que rumiar. No sabia a qui explicar-ho, em feia l'efecte que em prendrien per ximple. Llavors em van canviar el torn a la feina. Tornava a casa passada la mitjanit i me l'anava trobant pel carrer, cada vegada més a prop de casa. Vaig començar a agafar por.

            La por es va convertir en pànic aquella nit que em va sortir de trascantó. Pel carrer no hi passava ningú. Se'm va acostar. Els fanals feien poca llum. Vaig veure que treia alguna cosa de la butxaca. Era una pistola! Em va encanonar. Vaig voler cridar i no vaig poder. D'instint, em vaig posar la bossa a davant. Gest inútil. Gairebé van ser simultanis, el tret i la fogonada. Vaig sentir un impacte fortíssim al pit. Vaig caure a terra. Se'm van entelar els ulls. La dona, amb l'arma a la mà, es va inclinar a sobre meu i em va dir: “Ara, la Sílvia sóc jo, no tu”.

Ara, la Sílvia sóc jo, no tu! Tu només ets un cadàver. M'emporto la bossa, els anells, les arracades, el rellotge... Tot el que et pot identificar. I no anaves desencaminada, no, Sílvia, pel que fa al meu origen. Qui podria distingir qui de nosaltres dues és el clon? Fins i tot les empremtes digitals són iguals.

El clon em va arrossegar fins a un cotxe i em va posar al maleter. Poca estona després, el meu cos desapareixia per sempre en una fosa amb àcid.

Adéu! Torno al teu carrer. Me'n vaig a casa teva, que ara ja és casa meva. Saps, Sílvia?  Camino amb el mateix aire que tu. Conec perfectament on he d'anar, què he de fer i què he de dir. D'ara endavant, tindré una família, una feina, una personalitat. Hi tinc tot el dret. Quan em van clonar al laboratori, d'amagat, potser no van pensar que l'experiment seria un èxit. Però ho va ser. Aleshores no van saber com fer front a aquella responsabilitat. Em van trobar un lloc per viure i em van fer un seguiment.

            Un clon, però, té una memòria diferent. Una sensibilitat diferent. Sabia moltes més coses que no es pensaven. I un bon dia vaig fugir del seu control i no vaig parar fins que et vaig trobar, Sílvia. Et vaig copiar. Ho vaig assimilar tot, de tu. T'he mort i ara et puc substituir. Ara sóc l'única Sílvia, la veritable.