dilluns, 7 de desembre de 2020

L'arbre. Conte de Nadal (Montserrat Fortuny)

Hola, soc un arbre, alt i fort, amb moltes branques i moltes fulles.Visc a la vora d'un caminoi, que va des del mas fins al peu de la muntanya. Tinc molt a prop un rierol, on em reflecteixo. Els habitants d'aquesta masia són molt bona gent i els conec tots, perquè un moment o altre venen a seure a la meva ombra.

A tots els he estimats sempre però aquesta generació encara es fa estimar més. Són tots molt macos, molt forts, molt intel·ligents, sobretot la nena petita, que no passa dia que no vingui un moment a seure a la meva ombra i a tocar-me una branca i em diu: "Hola, arbre..."!

El temps va passant, també per a mi, encara que no se'm nota tant. Perquè, d'alt i fort sembla que ja no puc créixer més del que ja soc.

Sembla ahir, però la mocosa ja ha complert els 18 anys. Avui ha vingut amb l'hereu de can Vinyes, seuen a la meva ombra i... es fan un petó. Quina meravella! Em sembla que tot jo tremolo de goig i bellugo les branques per a demostrar la meva alegria, però ells es pensen que és l'aura que em fa brandar les rames...

Em deixen i corren, agafats de la mà, cap a la masia.

Passa el temps volant. Ha passat un any i ja s'han casat. Han tingut un nen, preciós.

Passa més temps i el petitó camina. El porten al meu aixopluc i s'asseu a la meva ombra i mira enlaire i riu, assenyalant-me les fulles i volent-les agafar amb totes dues mans. Me n'arrenca un parell, però ho dono per bé, no em vindrà de dues fulles...

Passa més temps encara. El noi ha crescut, s'ha casat i la nora ha vingut a viure amb els sogres, bonica i també molt bona noia. Quina sort per a ells i per a mi.

Encara que a mi em passa una gran desgràcia. Una nit de gran tempesta em cau un llamp al damunt... Quedo tot jo envoltat de flames...! Se n'adonen de seguida i corren amb galledes d'aigua i me les tiren al damunt. Sort de tenir el rierol ací mateix i, de mica en mica, gràcies a ser tanta colla arriant-me aigua pel damunt, aconsegueixen apagar el foc, que almenys no ha passat a cap arbre més. He quedat completament cremat. Només s'ha salvat una branca, una de les més llargues i gruixudes, però desenganxada del tronc, tirada per terra. L'hereu l'agafa i se l'emporta a la masia, la deixa al terra de la cuina-menjador, mirant-la amb disgust i tristor. Diu que alguna cosa en farà, no vol que "així s'acabi la memòria del nostre arbre més vell...".

Jo, per part meva, encara que només sóc un tros de tronc, continuo sentint i pensant i contemplant i entenent tot el que passa al meu voltant. Tota la meva força, la meva intel·ligència, se m'han traspassat al tronc pelat, igual que l'amor del meu cor...

Arriba la setmana de Nadal. L'hereu ha estat treballant amb el meu cos. N'ha fet una mena de tió. M'ha fet ulls, nas i boca i m'ha posat una barretina vermella al cap i, per l'altra banda (no vull dir "el cul", perquè sóc molt ben educat), hi ha un forat on hi caben torrons, neules i joguines.

Quan tornen de la missa del Gall, s'asseuen davant de la llar de foc (que encara conserven, malgrat haver transformat i modernitzat tota la cuina) i els nens comencen a donar-me cops, cridant: "Caga, tió...!"

I, naturalment, vaig deixant caure tota la meva càrrega de menges i joguines. Quina alegria per a tothom, sobretot per a mi, que em sento el protagonista de la festa...

Després, passat el dia de Reis, em porten a les golfes i m'hi deixen fins a l'any vinent.

M'hauré d'estar a dalt de tot, sota teulada, gairebé un any, però val la pena per l'alegria que tindran  tots, cada any, quan em baixin.

Al cap de tres anys estic bastant atrotinat. L'hereu em toca per tots costats; agafa la serra i el ribot i comença a maniobrar-me i, oh, sorpresa!, quedo convertit en un bastó.

"Serà un bon regal per a l'avi", diu. I em contempla, satisfet, i em toca per tot arreu, fent-me pessigolles.

També ho estic jo, de content i satisfet. Ja no hauré d'estar tancat a les golfes tot un any i tornaré a contemplar el sol de dia i les estrelles de nit! Com a la meva joventut!

Caminaré cada dia de la mà del més vell dels meus amics...!

Caminaré...! Cosa que no havia pogut fer mai, ni en la meva joventut...!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada