Em vaig enamorar d’un robot (Montserrat Fortuny)

Tot va succeir en la festa d’aniversari de l’amic Lluís, que se celebrava a casa de l’altre amic, en Joaquim. El meu aniversari era el mes següent i alguns coneguts, que no em veurien aquell dia, van començar a felicitar-me a mi, també. A l’hora del brindis, un conegut, l’Eduard, en qui jo no m’havia fixat mai gaire, em va dir unes paraules molt boniques: “Com tots els anys, el cosmos celebra el teu aniversari, esclat de vida que dansa per l’univers.”

Vaig quedar admirada i commosa, no havia sentit mai unes paraules tan poètiques...

Però no vaig tenir gaire temps per a pensar-hi, perquè un convidat que jo no coneixia va interrompre’l i li va dir que no vingués amb poca-soltades, que jo era guapa i molt guapa i molt simpàtica i que ja n’hi havia prou. Es deia Hèctor.

Això em va fer fixar-me en ell i, cosa que no m’havia admirat abans, ara el vaig veure tal com era, alt i ben plantat, morè de cara, ros de cabells, amb uns ulls blau-verds que enamoraven i, sí, em va agradar de seguida i li vaig concedir molts balls, quasi tots, i només vaig concedir-ne un al pobre Eduard, que va marxar aviat, una mica més pàl·lid del normal.

L’Hèctor em va demanar el telèfon, no va trigar a trucar-me, vàrem sortir cada diumenge i jo era feliç al seu costat. Va començar una història d’amor, per part meva, sí, n’estava ben enamorada, no li veia cap defecte, tot eren qualitats i perfeccions.

Però jo sóc molt romàntica, molt sentimental, i si plorava per una pel·lícula dramàtica, se me’n reia, em deia “ploramiques” i encara em feia plorar més. Si em commovia per alguna desgràcia que li passava a un familiar o amic, deia que no era cosa meva i em privava d’ajudar-lo en el més mínim.

Fins que vaig obrir els ulls i em vaig adonar que això no era vida, que estava subjecta a un individu sense cor, sense ànima...! I que no era només un home sense cor, sense ànima, sinó un robot!

Sí, m’havia enamorat d’un robot i això no podia ser, seria una desgraciada tota la vida i ho havia d’acabar, encara que em costés.

Vaig telefonar-li dient que no sortiria més amb ell, que m’ho havia rumiat molt i que no m’interessava. Va contestar dient-me que ja en trobaria d’altres més guapes i més generoses que jo i la cosa va acabar així, per sort meva.

També vaig telefonar a l’Eduard i, no ho vaig veure, però em va semblar sentir que saltava i ballava...! Ben al revés d’un robot...!