Vaig anar amb un amic a
la Fira de la Tecnologia que se celebrava a la ciutat. Em volia posar
al dia de les innovacions de la tècnica i, de pas, em volia
distreure dels meus problemes domèstics.
Tot just entrar al
gran edifici ja vaig tenir una sorpresa: ens va venir a rebre un
robot. Era un enginy de formes arrodonides, de color blanc amb
franges de color gris. A la part interior d'aquestes franges hi havia
els sensors. Podia veure-hi. Podia escoltar i respondre. Es
desplaçava per mitjà d'uns coixinets de rodolament que quedaven
amagats. No era pas el primer robot que veia, però sí el primer que
em feia una impressió tan agradable.
El robot, amb veu
metàl·lica però harmoniosa, ens va dir:
–Bona
tarda. Benvinguts a la XVII Fira de la Tecnologia. Sóc en ZK-628.
Que els puc ajudar en alguna cosa?
–Doncs,
sí, ZK-628. Voldríem veure les demostracions dels robots
industrials. Ens pots indicar on les fan?
–Amb
molt de gust, senyors. D'aquí a deu minuts començaran algunes de
les demostracions a la sala central on hi ha els estands de les
empreses més capdavanteres en robòtica. Si em volen acompanyar...
I aquella màquina
es va girar i va avançar amb moviments suaus. De tant en tant es
tombava com per comprovar que la seguíem. En ser a la sala central,
va aprofitar els minuts que ens sobraven per fer-nos unes
explicacions de les novetats d'aquells enormes braços articulats,
proveïts de pales, de pinces, de freses i d'altres eines rotatives
de tall. I ens va recomanar que no ens perdéssim la demostració
dels robots que podien fer figures en tres dimensions a partir d'un
model transferit a la seva memòria.
Mentalment vaig
comparar el ZK-628 amb la Maria, la meva dona rondinaire i esquerpa.
I gairebé d'instint, vaig passar la mà per sobre de la mitja esfera
que venia a ser el cap del robot, amb una punta de tendresa. El robot
es va fer una mica enrere i em va dir, amb una veu com de cordes
d'arpa:
–Disculpi'm,
senyor, però la fricció que ha aplicat a la meva part superior ha
provocat una exaltació als meus circuits electrònics. Li prego que
no em toqui, sóc molt sensible a qualsevol contacte. Però, si vostè
ho vol, estic programat per fer moltes funcions que li poden fer la
vida més agradable: puc vigilar el medi ambient de casa seva, puc
ensenyar idiomes, puc fer companyia...
El
meu amic va estar a punt d'esclafir a riure. Em va dir que ja
s'imaginava la cara que faria la meva dona si jo em presentava a casa
amb un robot com aquell, que estava fet per escoltar amb amabilitat i
donar respostes coherents gràcies a la intel·ligència artificial
que tenia.
El
ZK-628 va dir que també estava programat per explicar històries.
Tenia a la seva memòria milers de llibres, de literatura, de
ciències, del que fos. També podia jugar a escacs, a cartes... I
sobretot, estava dissenyat i pensat per conviure amb els humans d'una
forma agradable.
La
Fira de la Tecnologia encara va durar vuit dies més i jo vaig
anar-hi cada dia només per veure el ZK-628 i per estar unes estones
amb ell. M'havia enamorat d'aquell robot. Vaig demanar per comprar-lo
a l'empresa que l'havia fabricat, però el preu era molt elevat, no
estava al meu abast.
Quan
la Fira es va acabar, vaig haver de dir adéu a l'estimat robot. Ell
em va indicar el calendari de fires de robòtica i jo li vaig
prometre que seguiria totes les que pogués, per si el podia
continuar veient.
Però
a l'hora de la veritat no ho vaig fer. No ho vaig fer perquè la
Maria té mal caràcter, és difícil viure amb ella però és la
meva dona i malgrat tot, me l'estimo. Una màquina no s'havia
d'interposar entre nosaltres.
La
meva història amb el robot va ser, doncs, la història d'un amor
impossible. Una obsessió breu, estranya, fruit de la fascinació que
la tècnica actual exerceix sobre la nostra societat.
