L'última conversa (Montserrat Fortuny)

Quan ens trobem el meu fillol Pere i jo, per dinar, i després fem temps per anar al cinema, sempre acabem parlant de la nostra guerra civil perquè ell sempre vol saber-ne coses.

            Jo tenia quatre anys i mig quan va començar el conflicte i set acabats de complir quan va finalitzar i no he pogut mai deixar de pensar-hi. Vaja, no vol dir això que hi pensi cada dia i a totes hores, ni de bon tros, però quan parlen de guerres o bé llegeixo coses sobre elles, o en veig a la pantalla, sempre penso en “la meva”.

            Hi ha molta gent que no ho entén i pensa que sóc una neuròtica... Però, pregunteu, pre-gunteu a les persones de la meva edat o més grans i ja veureu...!

            Ell, com us deia, sempre en vol saber coses: si em feien gaire por els bombardeigs, si vàrem passar gana... Com s'ho prenia la gent... I jo sempre acabo explicant-li que, mentre la meva mare plorava de por, el pare em feia broma, perquè jo no en tingués, de por, com el pare d'aquella pel·lícula italiana, La vida és bella i, efectivament, ho aconseguia, perquè no vaig plorar mai, ni tan sols aquella única vegada que vàrem anar al refugi de la plaça del Sol, que per poc no acabem ofegats tots tres, de tanta gent, de tanta calor, tanta manca d'aire per a respirar, tanta opressió.

            El cas és que no vàrem tornar-hi més, perquè els pares van pensar que era millor morir a casa, tots sols, que no pas tancats enmig de centenars de persones, plorant, gemegant i cridant.

            ‒La guerra, la va començar en Franco per recuperar Catalunya per a Espanya, oi, padrineta?

            ‒Sí, això diuen últimament i crec que és veritat.

            ‒I en vàreu patir molts, de bombardeigs?

            ‒Mentre vàrem ser a Barcelona, sí, moltíssims... Després ja t'he explicat que la mare i jo vàrem anar a viure a Vidreres, per a ser a prop de l'hospital de Caldes de Malavella, on havien portat el pare, ferit al front de guerra, i així poder anar a veure'l cada dia. I allà només recordo dos bom- bardeigs, sense tenir el pare al costat, i llavors sí que vaig plorar un dia, però va ser perquè la veïna em va posar el seu dit, molt gros, dins la meva boca, perquè no morís rebentada per les explosions si tenia la boca tancada... Així ho feia tothom.

            També se sentien els sorolls diferents que feien els caces republicans, que disparaven als nacionals i algunes vegades els encertaven... Llavors vèiem com queien, fent tirabuixons o, almenys, fugien. Van passar uns quants anys que, quan sentia el brogit d'un avió damunt meu, pensava: Ai, ai...!

            Li explico que, quan van entrar els nacionals al poble, el pare el teníem amb nosaltres, de permís, i ja s'hi va quedar, fins que vàrem poder tornar a Barcelona. Van ser els italians, els qui van entrar a Vidreres. Per sort, no els moros, que van ser els que varen fer més barbaritats. Vèiem entrar els tancs, d'un en un, amb un soldat damunt, només un, perquè eren tanquetes, va dir el pare, i amb la corresponent metralladora apuntant la gent que ens estàvem a banda i banda del carrer principal.

            ‒I ara, no ens enviaran els tancs, per aconseguir que no votem l’1-O?

            ‒No cal pas que ens els enviïn, que ja els tenim a tot el voltant de la ciutat, ja fa temps...!

            ‒Ah, no ho sabia...!

            ‒Sí, ja fa temps que els tenen preparats i no haurien d'esperar més de mitja hora per a xafar-nos sota les seves erugues...! I metrallar-nos amb els seus canons...! Però jo no crec que gosin fer-ho, ara que som tots de la Unió Europea i està prohibit agredir les persones que la formem!

            ‒Jo ho veig molt clar, padrineta, que sí que arribarà aquell dia, amb les urnes preparades, les cues de la gent amb les estelades a les mans o penjades a les espatlles, com aquell no gaire llunyà 9-N...!

            ‒Ai, Pere, estem molt envoltats de gent forana. No sents, quan surts al carrer, només parlar el castellà, tant a Barcelona ciutat com a tots els pobles? Fins i tot a Montserrat, on anys enrere l'abat Escarré considerava un sacrilegi parlar-lo allà...! I hi ha molta por, de la mateixa gent nostra, per a fer aquest pas, perquè tem perdre les pensions, i trobar-se de cop i volta sense legalitat...!

            ‒Padrineta, hem de ser més optimistes i creure que sí, que ens en sortirem, que guanyarà el SÍ...!

            ‒Sí, Pere, i tant de bo que sigui aquesta l'última conversa sobre aquest tema de la independència de Catalunya...! Que la següent sigui per a felicitar-nos mútuament...! L'última conversa...!  Tant de bo...!