dilluns, 12 de juny de 2017

Ben bé com un mussol (Antònia García)



Recordo bé la cançó. “El mussol no pot cantar perquè és tot sol. No pot cantar el mussol”. És una cançó de les que en diuen acumulatives: d'una en una, s'hi van afegint més persones: “...ni tres, ni dos, ni un, ni sol, no pot cantar el mussol”. És un record de quan jo era un adolescent insegur.
            M'havia apuntat en un grup d'activitats per ajudar-me a relacionar-me amb altra gent, a part dels companys d'escola. Esperava que, fent un esforç, aniria vencent la meva timidesa. L'ambient no podia ser més adequat: excursions, acampades, gimcanes, campionats de ping-pong... La cosa més difícil era la relació amb les noies. Aconseguir parlar amb elles amb naturalitat, sense posar-me vermell com un perdigot. I és que les hormones anaven fent la seva feina. Era força introvertit, normalment em quedava una mica apartat, fins que algú em deia: “què fas, aquí, sol com un mussol? Au, vine, que estem formant els equips per a la cursa”.
            Potser perquè la Maria també era tímida com jo, em vaig atrevir a acostar-me a ella, sense la por  que em feien altres noies, més desimboltes, més burletes. I va ser inevitable, em vaig enamorar com ho fan els adolescents, amb un amor boig, absorbent, trasbalsador. Perquè la Maria era la millor cosa que m'havia passat mai, no podria explicar amb paraules el sentiment que em va fer  néixer i que va anar creixent. Només una persona que hagi estat enamorada d'aquesta manera ho pot entendre.
            Tothom diu que els amors de l'adolescència són com un volcà en erupció que després s'apaivaga. D'això, en vaig ser testimoni. Molts dels meus amics van anar deixant aquells amors de joventut que semblava que havien de ser eterns i, amb el temps, van establir noves relacions. Però amb la Maria  no va ser així. Ens vam fer adults al mateix temps que aquell sentiment meravellós es consolidava, passava a ser l'amor que omple una existència.
            Però el destí juga brut. En una corba de la carretera vam tenir un xoc frontal i la mort em va arrabassar el que més m'estimava, la persona que donava sentit a la meva vida. Vaig quedar sense ànima, sol, amb la soledat de qui ha perdut les referències.
            Malgrat que la família i els amics m'han volgut ajudar i han intentat fer-me companyia, he continuat sol. A casa, en el silenci i en la buidor de l'absència d'ella, sovint em ve al pensament la dita “estar sol com un mussol”. Quan em sento així, sol com un mussol, surto al carrer, busco el lloc més transitat i camino sense rumb entre la gent. Totes les cares em semblen inexpressives. Tots els gests, indiferents. Entre la multitud, em sento encara més sol, amb una solitud que m'esgarrapa, i el terra que trepitjo no m'engoleix, com jo desitjaria. No se m'empassa. L'aire no m'escanya. El sol no m'escalfa. Maleeixo les fulles tendres que rebroten perquè ella no les pot veure. Només trobo un consol lleu en la pluja. Quan plou, surto a caminar sense paraigua, deixo que les gotes d'aigua em rellisquin per les galtes, és com si els núvols ploressin amb mi, i només torno a casa quan estic ben amarat. En entrar, la solitud em surt a rebre. Em miro al mirall. Hi veig dos ulls inquietants, grans, amb l'iris de color groc. Giro el cap, gairebé en rodó, com fan els mussols, i miro al meu voltant. Sí, estic ben sol.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada