Les últimes paraules que em va dir (Antònia García)

Com altres dies, en Guillem em va dir:

            –Vaig a buscar el diari. Trigaré una mica perquè aniré també a l'estanc a comprar tabac.

            –Fins ara, doncs –vaig dir-li jo.

            I va passar una estona, i una altra, i encara una altra... I en Guillem no tornava. Vaig pensar que es devia haver trobat amb algun conegut i estaven fent petar la xerrada. Però com que l'estona ja passava de mida, em va estranyar i vaig decidir anar a fer el mateix camí, amb una mica d'ànsia per si li havia passat res. Al quiosc em van dir que en Guillem no hi havia anat, i a l'estanc tampoc no l'havien vist. Pel carrer no vaig veure res que em cridés l'atenció.

            I, doncs, per què trigava tant?  Vaig començar a trucar als amics habituals. No en sabien res, del meu home. Vaig continuar amb la família, amb el mateix resultat. Ja més esverada, vaig telefonar al Servei d'Urgències de l'hospital on ens atenen de costum. Després, als altres hospitals. Vaig baixar al pàrquing. El cotxe era al seu lloc. Vaig avisar els Mossos d'Esquadra i la Guàrdia Urbana. Però ningú no me'n donava raó. Van dir que el buscarien i si hi havia alguna novetat, ja m'ho dirien.

            El mosso d'esquadra que em va atendre, em va suggerir que mirés la llibreta d'estalvis o els comptes que tenim, per si hi havia algun moviment fora dels normals. Ho vaig fer. Quina sorpresa! Des de feia pocs dies, les llibretes que tenim a nom de tots dos havien quedat gairebé buides. Els empleats no em van saber dir res més.

            Vaig passar un dia infernal. La Sara, la meva filla, va venir a estar-se amb mi. No vaig dormir en tota la nit. L'endemà, em van telefonar de la feina d'en Guillem. No s'hi havia presentat i no havia donat cap avís. Tampoc s'hi havia presentat la seva secretària. I això ja era massa casualitat. La meva filla em va fer obrir els ulls: podia ser que en Guillem i la Berta, la secretària, més jove i atractiva que jo, se n'haguessin anat junts, abandonant la família. Jo no m'ho podia ni imaginar. En Guillem havia actuat sempre com de costum. Bé hauria notat alguna cosa, jo!

            Però els dies van donar la raó a la Sara. La meva vida va canviar del tot. I el meu caràcter també. I el record d'aquelles paraules, les últimes que em va dir, va fer que mai més no comprés cap diari.

L'última conversa (Montserrat Fortuny)

Quan ens trobem el meu fillol Pere i jo, per dinar, i després fem temps per anar al cinema, sempre acabem parlant de la nostra guerra civil perquè ell sempre vol saber-ne coses.

            Jo tenia quatre anys i mig quan va començar el conflicte i set acabats de complir quan va finalitzar i no he pogut mai deixar de pensar-hi. Vaja, no vol dir això que hi pensi cada dia i a totes hores, ni de bon tros, però quan parlen de guerres o bé llegeixo coses sobre elles, o en veig a la pantalla, sempre penso en “la meva”.

            Hi ha molta gent que no ho entén i pensa que sóc una neuròtica... Però, pregunteu, pre-gunteu a les persones de la meva edat o més grans i ja veureu...!

            Ell, com us deia, sempre en vol saber coses: si em feien gaire por els bombardeigs, si vàrem passar gana... Com s'ho prenia la gent... I jo sempre acabo explicant-li que, mentre la meva mare plorava de por, el pare em feia broma, perquè jo no en tingués, de por, com el pare d'aquella pel·lícula italiana, La vida és bella i, efectivament, ho aconseguia, perquè no vaig plorar mai, ni tan sols aquella única vegada que vàrem anar al refugi de la plaça del Sol, que per poc no acabem ofegats tots tres, de tanta gent, de tanta calor, tanta manca d'aire per a respirar, tanta opressió.

            El cas és que no vàrem tornar-hi més, perquè els pares van pensar que era millor morir a casa, tots sols, que no pas tancats enmig de centenars de persones, plorant, gemegant i cridant.

            ‒La guerra, la va començar en Franco per recuperar Catalunya per a Espanya, oi, padrineta?

            ‒Sí, això diuen últimament i crec que és veritat.

            ‒I en vàreu patir molts, de bombardeigs?

            ‒Mentre vàrem ser a Barcelona, sí, moltíssims... Després ja t'he explicat que la mare i jo vàrem anar a viure a Vidreres, per a ser a prop de l'hospital de Caldes de Malavella, on havien portat el pare, ferit al front de guerra, i així poder anar a veure'l cada dia. I allà només recordo dos bom- bardeigs, sense tenir el pare al costat, i llavors sí que vaig plorar un dia, però va ser perquè la veïna em va posar el seu dit, molt gros, dins la meva boca, perquè no morís rebentada per les explosions si tenia la boca tancada... Així ho feia tothom.

            També se sentien els sorolls diferents que feien els caces republicans, que disparaven als nacionals i algunes vegades els encertaven... Llavors vèiem com queien, fent tirabuixons o, almenys, fugien. Van passar uns quants anys que, quan sentia el brogit d'un avió damunt meu, pensava: Ai, ai...!

            Li explico que, quan van entrar els nacionals al poble, el pare el teníem amb nosaltres, de permís, i ja s'hi va quedar, fins que vàrem poder tornar a Barcelona. Van ser els italians, els qui van entrar a Vidreres. Per sort, no els moros, que van ser els que varen fer més barbaritats. Vèiem entrar els tancs, d'un en un, amb un soldat damunt, només un, perquè eren tanquetes, va dir el pare, i amb la corresponent metralladora apuntant la gent que ens estàvem a banda i banda del carrer principal.

            ‒I ara, no ens enviaran els tancs, per aconseguir que no votem l’1-O?

            ‒No cal pas que ens els enviïn, que ja els tenim a tot el voltant de la ciutat, ja fa temps...!

            ‒Ah, no ho sabia...!

            ‒Sí, ja fa temps que els tenen preparats i no haurien d'esperar més de mitja hora per a xafar-nos sota les seves erugues...! I metrallar-nos amb els seus canons...! Però jo no crec que gosin fer-ho, ara que som tots de la Unió Europea i està prohibit agredir les persones que la formem!

            ‒Jo ho veig molt clar, padrineta, que sí que arribarà aquell dia, amb les urnes preparades, les cues de la gent amb les estelades a les mans o penjades a les espatlles, com aquell no gaire llunyà 9-N...!

            ‒Ai, Pere, estem molt envoltats de gent forana. No sents, quan surts al carrer, només parlar el castellà, tant a Barcelona ciutat com a tots els pobles? Fins i tot a Montserrat, on anys enrere l'abat Escarré considerava un sacrilegi parlar-lo allà...! I hi ha molta por, de la mateixa gent nostra, per a fer aquest pas, perquè tem perdre les pensions, i trobar-se de cop i volta sense legalitat...!

            ‒Padrineta, hem de ser més optimistes i creure que sí, que ens en sortirem, que guanyarà el SÍ...!

            ‒Sí, Pere, i tant de bo que sigui aquesta l'última conversa sobre aquest tema de la independència de Catalunya...! Que la següent sigui per a felicitar-nos mútuament...! L'última conversa...!  Tant de bo...!

L'última conversa (Llum)

Era pels volts del 1998.

            Jo estava de vacances i havia anat a passar uns dies amb els pares, que vivien sols a casa seva.

            Ambdós avançats en els noranta, bé de salut, lents en els moviments.

            La mare de caràcter “tiro del carro” de tots, tot ho sap i ho controla.

            Al pare ja l'hi està bé. És poc xerrador. Tot s'ho guarda. “Total, si no ho encerto mai”.

            Era hora d'anar a dormir. La mare sempre l'última a anar-hi i la primera a llevar-se.

            El pare s’aixeca per anar al llit i jo també m'aixeco per acompanyar-lo i ajudar-lo per fer-li més còmode el desvestir-se, com un acte d'amor, de moixaina, con una carícia, una atenció, ja que no ho puc fer sempre.

            Assegut a la vora del llit i jo a terra, començo a descordar-li les sabates. Ho estic veient.

            Ell comença a parlar i jo el miro, des de baix.

            Em diu:

            –Hija, estás contenta de que yo sea tu padre?

            Era el que menys m'esperava, però reacciono.

            –Claro, padre, pues sí, y mucho. Te agradezco todos tus sacrificios y los esfuerzos que has hecho para que haya podido estudiar, tener un trabajo, unos hijos, una familia y una vida digna. Estamos lejos pero siempre  nos hemos querido y mucho.

            I ell:

             –Me alegro, pero estaría más tranquilo y contento si estuvieras aquí siempre.

            Li faig el petó de bona nit, i l’acomodo en el llit.

            Ell em diu:

            –Ven, acércate que te dé un beso. –I me'l fa al front.

            Dies després jo ja estava treballant a Barcelona i em truquen dient que al matí s'ha despertat

amarat de sang i és a l'hospital.

            Amb cotxe anem amb la família a Conca i allí el trobo.

            Decideixo passar la nit amb ell i així ho fem.

            Asseguda en un tamboret al costat del llit, li agafo el braç on té una via, perquè, dormint, no se la tregui. Les estones que ell dorm jo recolzo el cap sobre el llit i m'endormisco.

            A mitja nit em diu:

            –Hija mía, vive tranquila. No te preocupes por nada. Todo, no vale la pena. Dios siempre cuida de nosotros y también lo hace por ti. Confía en Él. Estáte tranquila.​

            –Gracias, padre. Ya lo haré, pero es difícil. Siempre hay preocupaciones.

            –No merecen la pena. Perderás la vida por ellas. Dios es misericordioso.

            Li estrenyo la mà i ens posem a dormir.

            Dos dies després jo tornava a Barcelona. De pensament, li vaig preguntar:

            –Padre, ¿te vas a ir ya?

            –No, me quedaré un tiempo más.

            La vida continuava normal i just al cap d'un mes, un dissabte, en tornar de comprar, el telèfon sonava i sonava. Tothom ho sabia menys jo.

            –El teu pare ha mort. Fa estona que intentem trobar-te. S'ha quedat adormit després d'esmorzar i no s'ha despertat.

            Tornem a anar a Conca, ràpidament, i ja era al tanatori.

            Tenia mitja cara de mort i l'altra mitja somreia.

            En acomiadar-me, vaig tenir la intenció d'apropar-li el meu front perquè em fes l'últim petó,

però no vaig gosar, no em vaig atrevir a mantenir la sensació freda del seus llavis.

            Sempre em pregunto: ¿I si ell m'hagués fet un petó de debò?

            Sempre recordo la sort que vaig tenir d'aquella petita conversa, que va sortir del cor!

Estar sol com un mussol (Llum)

El mussol és el sentinella de la nit. Els seus ulls sempre oberts detectant qualsevol moviment que afecti els seus interessos: una bestiola per menjar, un possible perill, un efecte que pugui afectar la seva integritat.

            Guaita què pot alterar la vida de les seves cries. Coneix molt bé la vida al seu voltant.

            Sempre present en cada instant del dia i de la nit, quan la majoria dels éssers dormen.

            No necessita ningú que li destorbi l'atenció ni un minut.

            Independent, lliure, capaç de facilitar-se el que sigui necessari en cada moment.

            És poderós, l'amo de la nit. Ell decideix. Ningú no el mana gratuïtament, ningú no gosa atacar-lo.

            Ell manifesta la seva presència amb les ales obertes, aletejant  pausadament. Quina mestria i quina seguretat!

            Mirar-lo és comprendre que domina tot el seu ambient, el cel.

            No li cal ningú. Només és ell i el seu entorn.

            Poderós l'humà que és capaç de ser així de fort.