Una visió de la Costa Brava (Montserrat Fortuny)

Vaig anar a dinar a casa d’un amic, el Joaquim, dissabte passat, perquè tenia la visita d’un seu amic, el Rocco, italià de Parma, acompanyat de la seva germana Clemència. També hi havien els nostres amics, el Lluís i el Josep Maria i la cosina del Quimet, la Maria Rosa.

    El dinar es feia a la cuina, gran i lluminosa, on hi ha la taula, capaç per a set persones. Feia dies que no hi havia estat i em va cridar l’atenció un quadre penjat a la paret, enmig de dos plats de ceràmica molt bonics. El vaig reconèixer de seguida: era un dibuix meu, que ja no recordava haver-li donat. Més ben dit, era una fotocòpia ampliada d'un dibuix  del meu bloc.

    Representa la platja de Sant Feliu de Guíxols, vista des del passeig del Mar. El cel, de color blau cel, amb uns quants núvols blancs, que encara li donen més transparència. El mar, a la línia de l’horitzó, d’un blau tirant a lila; el far, a l’extrem de l’escullera, a l’esquerra del dibuix i, a la dreta, el Pujolet amb l’ermita de Sant Elm al damunt.

    Davant de l'escullera, un vaixell de “ricachos”, tot ell blanc, ben ancorat. Amb les  xemeneies i els pals per a quan vulguin plantar-hi les veles.

    El mar, plàcid, de color blau verd lluminós, en tota aquesta extensió, fins arribar a la platja, on s’hi fa una escuma blanca en xocar plàcidament i melindrós amb la sorra.

    A primer terme, això, l’arena de la platja, de color groc crema, amb una barca de pescadors escorada, amb colors blancs i vermells, a ratlles, deixant llegir el seu nom: “La ben plantada”, en lletres negres.

    Costa molt de dibuixar les barques i, d’aquesta, me'n vaig sortir bé.

    Total, un dibuix en què brillen els colors vius i esclatants i que et fan recordar les belleses de la nostra Costa Brava.

Com eren les festes quan era petita? (Montserrat Fortuny)

Tenia quatre anys i mig quan va començar la guerra i no recordo cap festa a Barcelona. Només una vegada, a Vidreres, que vaig ballar al Casino amb en Ramonet, que tenia la meva edat. Després, a Barcelona, ja vàrem tenir els bombardeigs i aquests sí que els recordo. Després sí que memoritzo també els que hi va haver a Vidreres, quan hi vaig anar, amb la mare, per a estar a prop de l’hospital de Caldes de Malavella, on havien ingressat el pare, ferit al front de Lleida. Però llavors ja tenia sis anys i ho recordo tot molt bé. I massa i tot!

    Quan va acabar la guerra, vàrem poder tornar a Barcelona i hi havia molta pau i molta gana i molt poques festes. Potser a partir dels meus deu anys sí, segurament que va començar a haver-n’hi, però no puc definir quan.

    Les que recordo millor són les de la Festa Major de Gràcia, que començaven el setze d’agost, festa de sant Roc, el patró del barri, que no té res a veure amb sant Medir, del tres de març, quan passen pels carrers els grups de carros i cavalls, tirant caramels... (Ara la Festa Major comença el dia quinze d’agost perquè és festiu i així hi ha un dia més de festa i hi ha gent que es pensa que la patrona del barri és la Immaculada Concepció, però no).

    Guarnien molts carrers. El meu, el Torrent de les Flors, no, mai, perquè hi passaven tres línies de tramvies amunt i avall i molts automòbils i camions i molts carros amb cavalls.

    Dels carrers guarnits, el que tenia més a prop era el de Sant Lluís i aquest sí que l’adornaven des del Torrent de les Flors al Torrent de l’Escorial. Tot el carrer amb paperets de colors pel damunt i  l'entrada i la sortida més o menys guarnides. Hi havia cada vespre una orquestra de tres o quatre músics i, apa, a fer força soroll, tant els diumenges i dies de festa com els feiners, durant ben bé quinze dies.

    També hi havia jocs per als nens, el més habitual era el joc de trencar l’olla, que havies d’anar amb els ulls embenats i amb un pal llarg a la mà i, pataplam...! cop amunt i cop avall, fins que encertaves l’olla i llavors et tiraves l’aigua que hi havia dins, pel damunt del teu cap o dels caps dels que s’ho miraven.

    A més dels músics, moltes vegades hi havia algun cantant, imitant els famosos d’aquella època, com ara el negre Antonio Machín, que cantava Dos gardenias para ti..., Bésame, bésame mucho... i, sobretot, Angelitos negros. Totes eren en castellà, perquè el català va estar completament prohibit fins que vaig ser gran del tot. Els que estaven més de moda eren els boleros i els pasdobles.

    En fi, per als nens i nenes era tot molt divertit i també ho era anar seguint tots els carrers engalanats. I veure quins havien aconseguit els millors premis per la seva decoració, encara que totes eren molt senzilles, en aquella època. És ara que fan guarniments de molt de gust i de mèrit artístic i de molt de preu.

    Però per a mi tot era preciós i no em molestava, com als grans, la musicota que durava molta estona, cada nit, fins a la matinada.

Què tenen en comú el cocodril i l’àliga? (Montserrat Fortuny)

A primera vista són ben diferents. Un és un rèptil, l’altra és una au. Un viu a l’aigua, l’altra, al cel. Un neda, l’altra vola... I quina diferència d’aspecte i de mida del cos!

    Però... tots dos són vertebrats. El seu esquelet és molt semblant, té el mateix nombre d’ossos, encara que més llargs o més curts, més amples o més estrets. Els del cocodril, massissos, amb el  moll a dins, com els dels mamífers; els de l’àliga, buits i omplerts d’aire per ajudar a volar, com totes les aus.

    Tots dos tenen els mateixos òrgans: cor, pulmons, estómac, intestins...

   També tots dos tenen cap, coll, pit, anus, cua... La diferència és major en la llargària del cos i de les extremitats. És molt més llarg i gros el cocodril. Les quatre potes, curtes i musculoses, armades de punxegudes i llargues ungles. Les extremitats del davant de les aus, dues ales molt llargues, cobertes de plomes. Les dues del darrere són potes llargues i primes, però musculoses, amb dits armats també d’ungles, amb les quals capturen les preses i se les emporten per l’aire, fins al niu. Aquí hi ha una coincidència i una gran diferència!

    Dues altres diversitats: la pell del cocodril és dura i punxeguda, aspra. La de l’àliga és fina i coberta de plomes. La boca del rèptil és llarga i armada de dents, queixals i ullals. La de l’au és un bec, cosa ben diferent, però també fort i dur.

    Les femelles de tots dos ponen ous. Els de l’àliga són dipositats en un niu d’amor i els pollets, ben vigilats i alimentats quan surten de l'ou, fins que són prou crescuts per a volar com els seus progenitors. Els ous del cocodril, dipositats en un lloc ocult, entre roques, en un racó del riu o del mar i es creu que vigilats fins que neixen, al cap d’uns quatre mesos. Després, les cries, un cop sortides de l'ou, s’alimenten de larves, insectes, peixos petits i granotes. Fins a tenir l’edat en què poden menjar-se fins un búfal a l’Àfrica o un bisont a l’Amèrica del Nord.

    També hi ha cocodrils al mar, com dèiem abans, igual que als rius, i són molt famosos els del Nil, a Egipte. Jo mateixa, anant-hi amb vaixell, en vaig veure, amb gran admiració i una mica de por.

   Un detall molt poc conegut de les àligues i molt important i que també les diferencia dels cocodrils: quan és molt vella se’n va en un lloc solitari, dalt d’unes roques, es queda com adormida i va canviant de plomes, de bec i d’ungles, que li tornen a sortir forts i durs, els becs i les urpes, com a la seva joventut, i unes plomes tan fortes i suaus com abans.

    En canvi, el cocodril viu quasi cent anys, sense moure’s del riu o del mar, creixent sempre de llargada i de pes. Pot arribar als deu metres de llargària i als quatre-cents quilos de pesantor.

    Una altra cosa que sí que tenen en comú tots dos: són ferotges. Maten no solament per menjar... Maten pel gust de matar, sobretot els cocodrils.

    O sia que hi ha coincidències i divergències, de tot una mica. Més diferències, però també més similituds, si s'estudien bé, que no pas a primera vista.

Faula de l'àliga el cocodril (Núria Mirabet)

Una àliga i un cocodril discutien qui era més bon caçador. L’àliga no parava d’elogiar el seu bec, fort i ganxut, la força de les seves urpes, la seva vista aguda que li permetia veure les preses des d’una gran alçada mentre exhibia el seu vol majestuós, i el cocodril li va dir com a rèplica: «Quan veig una presa sóc tan ràpid com tu, però no gasto tanta energia perquè l’espero pacientment».