1
–Te'n recordes d'aquell dia que la mare ens va fer anar a buscar una llimona a l'hort? –diu en Quimet.
–I tant, que me'n recordo –respon la Mercè, evocant aquell episodi–. En arribar al llimoner, vam trobar-nos l'avi Joan que l'acariciava de manera lenta i suau. I ens va preguntar:
–Què hi feu, aquí, canalla?
–La mare ens envia a buscar una llimona per a fer el dinar –vam contestar tots dos alhora. I jo li vaig preguntar:
–Avi Joan, per què amanyagues el llimoner tan suaument?
–Perquè els arbres són molt importants per a la natura i per a la nostra vida de cada dia. El llimoner prové de la Xina, un país exòtic que hi ha a l'altra banda del món. Fem servir el suc de les llimones per amanir les verdures i el peix. És un magnífic netejador de la sang. La vostra mare i el vostre pare prenen un suc de llimona, en dejú, cada matí. I és per això que tenen les galtes tan rosades com les vostres. Els arbres són molt importants. Veieu aquelles dues pomeres d'allà baix? Les va plantar la vostra mare quan vàreu néixer. La més gran té set anys, com tu, Quimet. I l'altra només en té cinc, com tu, Mercè.
–I per tu, avi, també van plantar un arbre, quan vas néixer?
L'avi va girar-se en direcció a la pineda –continua recordant la Mercè–, va ensumar l'aire que duia l'olor dels pins i va respondre:
–Sí. El meu pare va plantar un pi. És allí, gairebé tocant a la creu que hi ha a dalt de tot. És molt vell, ja, com jo mateix.
–Jo –diu en Quimet a sa germana–, també recordo que li vaig preguntar:
–Avi, per què canta, el pare, quan conrea l'hort?– I l'avi ens va dir, mig en broma:
–Canta perquè els seus mals espanta. Bé, ara, de veritat, canta perquè us estima i també estima la terra que ens dóna menjar per a viure i treballar. Quan jo era jove, també m'agradava molt cantar, la música i el ball. Recordo, sovint, els dies de Festa Major: els valsos, els pasdobles, les sardanes, les pubilles totes engalanades... I ara, feu el que us ha dit la vostra mare, que jo me'n vaig a regar les tomaqueres i els enciams.
–I llavors jo vaig voler agafar una llimona –recorda en Quimet–. Si m'hagués posat de puntetes, hi hauria arribat. Però tu et vas enfilar...
–Perquè vaig veure aquella llimona, la més grossa i la més groga de totes–, es vol justificar la Mercè–, perquè les altres encara eren verdoses, i la volia agafar jo. Vaig caure i em vaig fer un bon nyanyo! L'avi em va sentir xisclar i va venir corrents. Però em va dir que no era res, que amb un petó allò estaria curat.
Els dos nens, molt macos, tenien aquesta conversa a l'entrada de la masia on vivien amb la Teresa i en Josep, els seus pares, i en Joan, el seu avi, que n'eren els masovers. La masia era coneguda amb el nom de Mas de Can Pere de les Vinyes.
La casa era molt gran, amb una portalada de dovelles. Les finestres a la cara del davant i una ingent galeria, amb esveltes columnes, a la cara del darrere. A l'entrada hi havia la gran cuina-menjador, tot junt, amb llar de foc. A l'hivern, l'avi solia seure a l'escó, davant de les brases, per explicar històries i rondalles. Al pis de dalt hi havia els dormitoris i, per sobre, les grans golfes, escenari dels jocs dels nens, quan feia mal temps. En un extrem de l'edifici hi havia una esvelta torre de guaita, de tres pisos, tota ella arrodonida, com totes les més modernes, ja que les anteriors a l'època dels sarraïns eren quadrades, molt més vulnerables.
Al costat contrari al de la torre hi havia el pou, d'aigua fresca i bona, suficient per a la despesa de la masia; un safareig molt gran, del qual rajava contínuament un rajolí d'aigua. També hi havia la quadra per als cavalls i muls, la cort dels porcs, els galliners i conillers.
Tot al voltant del mas hi havia molts arbres fruiters que, a la primavera, omplien tot l'espai de colors blancs i rosats. De cara a l'est, els camps de blat, de civada... A l'hort, tomàquets, bledes, cols, bròquils... L'era, al darrere, al peu de les galeries, i mitja dotzena de pallers, els uns al costat dels altres.
De cara a l'oest, un bosc molt gran on, antigament, hi havia hagut pins, alzines i roures, que arribava quasi al peu de les serralades i on, a la tardor, s'hi feien bolets, sobretot rovellons.
I, més que res, hi havia allò que donava nom a la masia: les vinyes. Una gran extensió de vinyes, la majoria de l'espècie Vitis vinífera, amb ceps d'un any; el “mallol”, de dos o tres anys; “l'estufera”, de quatre; la “planta” i la “forqueta”, de cinc.
Aquestes plantacions eren les que donaven més feina als masovers, però també les que els atorgaven més recompensa, amb les magnífiques collites de raïm, d'on aconseguien el vi de diferents menes, per exemple el xarel·lo, el macabeu, el parellada, la garnatxa, el moscatell, el picapoll i, fins i tot, el xampany. Per a aquestes feines tenien uns quants treballadors perquè amb la família sola no n'hi havia prou.
2
La Teresa i en Josep estaven molt contents en veure l'afecte que es tenien, els nens i el seu avi, sobretot la Teresa, que estimava i respectava molt el seu sogre, potser perquè li recordava tant el seu propi pare, mort ja feia força anys.
Un dia, l'avi els va deixar pujar a dalt de tot de la torre de guaita per l'escala de caragol, que normalment estava tancada amb una reixa de ferro. Un cop a dalt, van contemplar, amb la boca badada, un bé de Déu de camps i d'eres i de boscos i, principalment, el que els va robar el cor va ser la vista del mar, a l'est, a l'extrem de l'horitzó.
–Avi –va dir la Mercè–, allò tan blau, tan gran, que es veu allà, és el mar, oi?
–Sí, allò és el mar, filleta.
–Avi –va fer en Quimet–, hi veig un vaixell amb veles, com el que tinc per jugar al safareig... i que corre tot solet!
–És clar, fillet, i de més grans se'n veuen, encara, sense veles, que van amb vapor...!
–I no hi podríem anar, al mar, ben a prop, a mullar-nos-hi els peus?
–I tant que sí, nens, els peus i tota la resta, si voleu, quan faci una mica més de calor.
Si no tenien escola, quan feia bon temps, en Quimet i la Mercè s'estaven a fora de la masia, jugaven amb els gossos, els gats, les papallones, els cucs, els borinots... Se sentien lliures en el seu territori, el mas i els seus voltants. També col·laboraven en tot allò que podien. Anaven a la soll a veure els garrins, o duien el blat de moro a les gallines i el segó als conills. Viure en un mas no té dies lliures, ni vacances. Vacances? Què és, això? S'ha d'atendre l'aviram, els porcs i els conills. Les vaques no saben esperar a l'endemà per menjar i per a ser munyides. Cal netejar els animals i els estables. Encara que no et trobis bé. Ja pots tenir febre, ja...!
A més a més, a les terres del mas tenien plantat blat de moro. Hi havia l'hort. Els arbres fruiters, que també necessitaven atencions específiques, segons el temps. I les vinyes! Després dels estralls de la fil·loxera, les vinyes s'havien empeltat amb cep americà i gràcies a l'esforç dels pagesos, en uns quants anys, havien tornat a estar en ple rendiment.
Era l'any 1939. S'havia acabat la guerra i hi havia molta escassetat de tot. Encara sort que, a pagès, es podia collir el que donava la terra i els arbres fruiters, i tenien aviram. Els dos germans no sabien ben bé què passava a fora del seu àmbit familiar. Sentien els comentaris dels grans però com que no havien viscut d'altra manera, simplement, vivien.
En Quimet, durant el temps de guerra, havia anat a l'escola on ensenyaven en català i anaven nens i nenes junts. Era una escola de la República. Com que era un xic lluny, l'avi l'acompanyava. Passada la guerra, va estar tres mesos sense escola. Havien depurat els mestres i van haver d'esperar que vinguessin mestres nous. Va ser molt dur per a les criatures. Nens i nenes separats, cants cada matí abans de començar les classes, amb el braç alçat, i l'ensenyament en llengua castellana o espanyola, com en deien. En Quimet no l'entenia gaire, el castellà, però es va espavilar. Ves quin remei! Li van ensenyar coses noves que no havia sentit mai: lliçons, càntics, ordres, normes...
Per a la Mercè, com que era el primer any que anava a l'escola, no havia viscut com eren les coses, abans. No ho podia comparar, com li va passar al seu germà, i ja sabia, per ell, com anava tot.
Però com més bé s'ho passaven els dos germans era quan els oncles i cosins de Manresa anaven a passar uns dies amb ells. Els nens anaven a caçar sargantanes, que no era gens fàcil. I també caçaven mosques i borinots i els arrencaven les ales.
–Pobres bestioles! Quines coses que feu, els nens! –deia la mare.
Una vegada van trobar una pell de serp. Estava tan seca que se'ls va trencar entre els dits.
Els agradava anar a berenar al bosc. La mare els preparava una torrada amb tomàquet i oli i unes rodanxes de fuet. I que n'era, de bo! Al bosc, segons el temps, els cosins trobaven coses que a ciutat no n'hi havia: espàrrecs, bolets, castanyes. En Quimet, el més gran de la colla, els ensenyava a caçar els bolets bons, que ell coneixia bé.
De vegades anaven a veure una veïna d'una altra masia. La dona no tenia fills i li agradava que els nens la visitessin. Aleshores els donava unes galetes que havia fet ella mateixa, arrebossades amb sucre, i un got de llet que tenia a la fresquera. Era molt bona, tenia gust de canyella i mel.
En aquella masia tenien una ràdio que sintonitzaven a l'hora de les notícies, però no sempre se sentia bé. La cosa més normal era que hi haguessin interferències.
Quan els nens tornaven cap a casa, els gossos els sentien ja de lluny i bordaven per donar-los la benvinguda. Els gats no, que ja dormisquejaven a la vora del foc. Les gallines ja eren a joc, enfilades a les fustes del galliner. I en aquella hora, els mosquits picaven.
Els agradava també veure les volades d'orenetes o d'avions, que no sabien diferenciar-los gaire. Venien cada any al niu que havien fet l'any anterior i omplien tot l'aire, sobretot a la tarda. I sentien el cant de les merles que tenien el niu en un roure, a prop de la porta de la masia. En Quimet frisava per agafar-les i deia que un dia pujaria a l'arbre i agafaria els ous del niu, i amb això feia enfadar molt sa germana.
–Ni se t'acudeixi robar-li els fillets a la mare merla!– deia ella.
–Si només són ous...–deia en Quimet.
–Ho diré a la mare!
La mare trampejava la situació. Per una banda deia a la Mercè que no en fes cas, que son germà només volia fer-la emprenyar. I per altra banda escridassava en Quimet:
–Ves que no sàpiga jo que ho fas!
Finalment s'acabaven les picabaralles entre els nens, la Mercè ja més tranquil·la i son germà amb paraules burletes.
Per sopar, els esperava una sopeta de pa, calentona. Després, truites a sobre d'una torrada i, de postres, pomes.
3
Com cada any, a principis d'estiu, l'avi aplegava la família per parlar-los de les efemèrides, de coses que havien passat arreu del món. Un bon tros enllà, el bosc de pins que els acollia també semblava que parés atenció. Enguany, l'avi Joan va tornar a recordar l'afusellament del president Lluís Companys a Montjuïc i el llançament de les bombes atòmiques sobre Hiroshima i Nagasaki, a més d'altres fets destacats.
Per acabar la seva elocució, va anunciar amb veu serena i trista alhora que havia rebut informacions i notícies que amenaçaven de fer fora els habitants de la masia. Sembla que uns especuladors havien adquirit els terrenys als propietaris actuals per a fer-hi pisos i més pisos, per proporcionar habitatge als milers i milers d'immigrants peninsulars que arribaven, onada rere onada, a Catalunya.
Aquells maleïts especuladors havien aconseguit que l'alcalde franquista en actiu en aquella època, ordenés la privatització de tot el turó que corona aquell indret de la vila. L'avi Joan va prosseguir, amb la veu cada cop més trista, més adolorida:
–L'any vinent potser ja no ens podrem reunir aquí tota la família per recordar i comentar els esdeveniments que ens marquen com a persones, com a catalans i ciutadans del món. Ara mateix, no sabem on anirem a raure. La pineda i tot l'entorn desapareixeran per deixar pas a grans cubicles plens de gent forana.
En Quimet i la Mercè veien que a casa hi havia preocupació. Veien de vegades la cara d'indignació i també de decepció de l'avi en les converses que sovint tenia amb el pare. I és que no pensaven de la mateixa manera. Però els dos germans no sabien pas què dir, no se'n feien ben bé el càrrec del que representava, tot allò. Sí que s'adonaven que hi havia una cosa que omplia de neguit la família. I era que uns senyors, una immobiliària, deien, tenia previst fer blocs de pisos per tota la zona. Segons en Josep, l'administrador de l'amo de la finca els aniria a veure aviat per comunicar-los formalment aquella decisió i per advertir-los que haurien de deixar la masia i haurien d'anar-se'n a viure en un altre lloc.
Qui va quedar més tocat per tots els esdeveniments va ser l'avi Joan. Anar-se'n de la masia? No! No podia ser... Tota la seva vida era allí, en aquelles parets, l'hort, l'aviram...
–Avi, no estiguis tan amoïnat –li deia en Quimet–. Ja veuràs com trobarem una solució.
–Ai, fillet, ja saps la dita: “A l'home vell, muda-li l'aire i hi deixarà la pell”.
–No, avi! Anirem a la pineda i els pins diran què hem de fer.
Aquell vespre, en Quimet no volia anar a dormir, els records i les històries suspeses l'assetjaven com ombres quan arriba l'horabaixa. Aleshores, va dir a sa germana:
–Mercè. Vens?
–A on?
–A l'arbre, a veure si em calma. I no cal que ho diguem, on anem...
–No, jo no hi vaig, em fa por.
–Et fa por? –va dir tot indignat–. No m'estranya, com que ets un nap-buf...
La Mercè va anar escales amunt.
–Nap-buf, nap-buf...! –li anava dient en Quimet, fins que va sortir la Teresa i va intervenir:
–Va, ja n'hi ha prou, d'aquest color! No t'adones que la teva germana encara és massa petita? Vinga! Veniu i seieu tots a sopar! Que per avui ja n'he tingut prou, de contratemps!
I tots van seure a taula per menjar un plat de bledes i patates, de l'hort de l'avi Joan. Calentes, acabades de fer, eren tan bones que hi cantaven els àngels.
Era un dels privilegis que trobarien a faltar, quan ja no estiguessin en aquelles terres, aquella casa on havien nascut tots, tret de la Teresa, que era filla de Manresa. A principis dels anys 20 havia vingut a la vila a servir en una casa benestant, fins que es va casar. Ella deia que gairebé no sabia què hi va trobar, en aquesta vila, que anava de conflicte en conflicte. En Josep, era molt bon home i treballador, però no ajudava gaire la seva dèria llibertària. Fins i tot en alguna ocasió havia manifestat que el dia més feliç de la seva existència a la vila havia estat el dia 25 de gener, quan aturaren el foc i els franquistes encara no havien entrat i els republicans no se n'havien anat... Però la fugida havia estat desoladora.
4
Aquell capvespre, encara no era fosc, tots plegats havien sortit a l'eixida a prendre la fresca. Havien sopat a l'hora de sempre, la que els havia acostumat l'avi. La Teresa no va voler contradir-lo mai en aquest costum que ja era una norma de casa.
Estaven asseguts tots a fora, uns als esglaons de l'escala que duia al tros i els altres a la barana. Només el més ancià de la nissaga, l'avi Joan, mereixia seure a la cadira de vímet de braços que hi havia a tocar de les escales.
Tots callats, contemplaven aquell paisatge que potser, haurien de deixar aviat i que els era tan proper i entranyable. Havien viscut tantes vicissituds junts, tantes alegries, en aquell terreny que ara es veurien obligats a abandonar...! Tot plegat, els semblava una injustícia tan gran...! No ho podien entendre.
No comprenien que per culpa d'uns constructors, que havien decidit edificar en aquells terrenys, haguessin de mudar de casa. Que no era només anar a viure en un altre lloc, era que tots haurien de canviar d'hàbits. No sabien gaire bé com se'n sortirien. Tenien la seva vida en aquell tros de terra. Entre aquelles parets tan tosques havien succeït fets memorables. Moltes generacions abans que la d'ells s'havien dedicat al cultiu de la terra, sempre havien viscut de les collites, de l'aviram... A què es dedicarien ara, si no sabien fer una altra cosa? Els avantpassats quedarien sepultats, destruïts per una màquina infernal. Això era el progrés.
La Teresa, conscient que tots tenien els mateixos pensaments, es va girar cap al seu home i li va dir:
–Nosaltres som joves encara, Josep. Potser serà la manera de poder prosperar i aconseguir una feina més agraïda i que no depenguem tant del temps que ens farà, i de si ve la calamarsa i ens destrueix tota la collita. Potser, fins i tot, podrem fer estudiar en Quimet i la Mercè, i els nostres fills no hauran de viure com uns escarrassos, com ens ha tocat viure a nosaltres. Ja ho diu el refranyer: “No hi ha mal que per bé no vingui”.
–Deixa't de punyetes –li va ventilar en Josep–, que a nosaltres ens costarà molt emmotllar-nos en un pis, per gran que sigui. Només de pensar-hi, ja em desinflo. I els nens, que estan avesats a fer vida al camp quasi tot el dia...
–Per això també penso de vegades que a ells els anirà bé. Au, ja n'hi ha prou d'aquest color, ja va sent hora que duguin una vida més estructurada. Hem de reconèixer que la vida, des que va haver-hi l'alçament militar i les conseqüències de després, ha canviat molt. O és que no te n'adones?
–Calla –li va xiuxiuejar ell–. No diguis aquestes coses, que et poden sentir... Ja veus, no podem dir ni el que pensem.
–Doncs serà millor que fem un recés i canviem per complet de vida, –va fer ella–. Això és el que ens demanen els nous temps. Perquè ja veiem què els passa, als que s'entossudeixen a seguir...
–Calla, calla –va tornar a repetir ell–, que sempre pot passar algú que després se'n va de la llengua.
Llavors, l'avi Joan es va aixecar i va dir:
–Au! Tots a dormir... que hi ha roba estesa!
5
En Quimet, malgrat els seus pocs anys, s'anava fent força càrrec de la situació. No parava de pensar com ho podrien resoldre. Recordava les paraules que tantes vegades deia l'avi: “Escolteu els arbres. Ells tenen la saviesa”. A més, el dia que van saber que haurien de deixar la masia, ell havia dit a l'avi: “Anirem a la pineda i els pins diran què hem de fer”.
Així que una tarda se'n va anar fins als pins i la creu de dalt del turó. Feia força vent. Les branques dels pins es bellugaven, feien fressa. El noi es va asseure sobre la pinassa, va estar contemplant com s'agitaven les branques i va escoltar... No va saber quanta estona va estar escoltant, però el cas és que va arribar un moment que li va semblar sentir veus. No hi havia ningú més en aquell lloc. Va parar l'oïda amb més atenció. Li va semblar que les veus eren dels arbres. Sí, dels arbres! Sentia veus entre les branques sotraguejades pel vent. I li va semblar entendre que li deien coses. Li deien que, a la tarda del dissabte, mirés on queia l'ombra del més alt dels pins, al mig d'unes roques. Que aixequés les herbes, farigoles i romanins, i hi trobaria un forat molt rodó. Que hi entrés, sense por, amb fanals o espelmes enceses, i hi trobaria un tresor.
Un cop a casa, ho va explicar a sa germana i la va convèncer d'acompanyar-lo. Arribat aquell dissabte, els dos germans van pujar fins al cim del turó, fins al pi més alt. L'ombra de l'arbre es projectava en un punt ple d'argelagues i romanins. Amb un tros de branca van aixecar les plantes i allí van veure un forat. Van encendre les espelmes que duien i hi van entrar. Van veure que estaven dins d'una cova. En un racó hi havia dues arques de fusta. Les van obrir amb dificultats i amb certa por i van veure que una de les arques era plena de monedes d'or i de plata, que brillaven amb les flames de les espelmes. Les més lluents eren d'or i les altres, negroses, d'argent. L'altra arca era plena de joies d'or i pedres precioses, de tots colors: vermelles els robins, grogues els topazis, verdes les maragdes, morades les ametistes... I perles, moltes perles, collarets de perles blanques i grises, collarets desfets, braçalets, arracades i anells... Van agafar unes quantes monedes d'or i uns anells, ben guardats a les butxaques, i van sortir per on havien entrat.
Van córrer tant com van poder cap a la masia. Van trobar l'avi assegut davant de la llar de foc i li van mostrar les monedes i les joies, cridant d'entusiasme. En sentir els crits, la mare va entrar i va contemplar, admirada, la mostra del tresor. Van escoltar la narració dels nens. Quan va arribar el pare, li van explicar la troballa i, tots plegats, van anar cap a l'indret, amb llums d'oli. Van entrar a la cavitat descoberta i no cal dir que van quedar muts de sorpresa i admiració.
Però, què havien de fer, amb el tresor? El pare va dir que, d'entrada, el millor que podien fer era endur-se'l a casa i que ja hi pensarien. Un cop a casa, en Josep, la Teresa i l'avi Joan van estar d'acord que els nens no sabessin on ho guardarien, per prudència i seguretat. De moment van guardar les arques a l'armari del dormitori de l'avi. No podien descobrir-ho perquè potser les autoritats s'ho quedarien. Després d'uns quants dies de donar-hi voltes, van decidir parlar amb un amic d'infantesa de l'avi, de tota confiança, que tant ell com els seus fills es dedicaven a la compra i venda de monedes. El van fer venir a la masia. Primer, però, la Teresa es va quedar unes arracades i un anell d'or i brillants. “Pel dot de la nena”, va dir. I el Josep es va guardar una dotzena de monedes d'or i algunes de plata, que van ben rentar amb aigua i bicarbonat. Aquell amic de l'avi va fer una valoració de les monedes. També els va posar en contacte amb un joier que, després de veure les joies, va fer un càlcul de quants diners se'n podrien treure. Tant el numismàtic com el joier els van aconsellar que, de mica en mica, per no cridar l'atenció, s'anessin venent, a través d'ells, el que els convingués. I ells els pagarien el seu valor en bitllets.
Era ben bé una benedicció que els havia caigut del cel. Ara tindrien diners per comprar una caseta. S'haurien de posar a buscar-la de seguida. Mentrestant, van trobar un bon lloc a les golfes per guardar les dues arques. En Quimet i la Mercè només sabien que el tresor estava ben guardat en algun lloc desconegut per a ells, i que gràcies al pi que havia dit al noi on trobar aquell tresor, la família podria refer la seva vida.
6
Després d'un temps de buscar un altre lloc per anar-hi a viure, en Quimet i la Mercè, amb els seus pares, van anar a visitar una caseta que la mare havia vist que estava en venda. L'avi Joan no hi va voler anar. La idea de deixar la masia el tenia entristit. Els va dir que ja li estaria bé aquella caseta o qualsevol altre habitatge que a ells els agradés.
Era una casa a la banda oposada del turó, en un barri de casetes amb patis o jardinets al davant i un tros al darrere que potser serviria per a un petit hort. Tenia planta baixa, un pis i unes golfes. Hi tocava molt el sol. A la Teresa li va agradar de seguida. A més, des d'allí els nens podrien anar a la mateixa escola.
En Josep va voler veure tot l'edifici, les bigues, l'estat de la teulada, la conducció de l'aigua... Després, amb l'home que els atenia, van parlar del preu i condicions. En Josep va prendre nota i van quedar que s'ho pensarien i que farien números.
Un cop a la masia, van posar l'avi al corrent i van estar pesant els pros i els contres. En Quimet i la Mercè no entenien quins números volia fer el seu pare. Que no eren rics? Que no n'hi havia prou, amb el tresor dels pins? Tant els pares com l'avi els van tornar a recomanar que, sobretot, no expliquessin res de tot allò a ningú, perquè si se sabia com havien adquirit aquells diners, potser els els farien donar a les autoritats.
Així que els dos nens van mantenir la boca tancada i van continuar fent la seva vida de costum. I, és clar, sovint van tornar als pins i a la creu. S'hi trobaven bé, trepitjant la pinassa, abraçant-se als troncs, olorant aquell perfum de reïna. Els semblava que els arbres els transmetien el seu vigor, la seva màgia.
I un cop els pares es van posar d'acord amb l'administrador de la caseta, va arribar el moment de fer el trasllat. Van haver de fer molts paquets i van omplir sacs i sacs amb les coses de casa. Per a ells era una novetat, tot aquell tràfec: desmuntar mobles, guardar les coses en caixes, carregar-ho en una furgoneta que el pare va llogar... L'aviram i els animals, els van vendre a una altra masia de la vila, coneguts seus. Només es van quedar unes quantes gallinetes per tenir ous.
Qui cada vegada estava més melangiós era l'avi Joan. Mentre va durar el trasllat, es passava moltes estones assegut a l'escó de la llar de foc o bé se n'anava a l'hort i continuava feinejant, treballant la terra, regant, resistint-se a deixar de fer aquella activitat que havia estat la seva vida. I encara sort que tenia uns amics que sempre l'anaven a veure i passaven l'estona comentant les notícies que sentien per la ràdio o bé jugaven a les cartes. Com que aquests amics es feien càrrec de la situació, li van assegurar que continuarien visitant-lo a la nova casa.
Una tarda que l'avi i els dos nens estaven sols a casa, la Mercè va voler engrescar l'avi a pujar amb ells fins a la creu de la pineda. Després d'uns moments de dubtes, una guspira d'il·lusió es va encendre al fons dels ulls d'en Joan.
‒–I anirem fins al pi que... aquell pi que us va assenyalar el lloc...
‒–Sí, avi, fins a aquell pi.
‒–Però jo camino a poc a poc...
‒–És igual, avi. Anirem al teu pas.
Van anar pujant per l'estret sender que feia ziga-zagues, fins que van ser a dalt de tot de la pineda, allà on hi ha la creu. Es van aturar davant d'aquell pi i, per uns moments, van romandre en silenci.
‒–Toqueu els arbres, nens –va dir l'avi‒–, sobretot aquest pi. Abraceu-lo.
La Mercè i en Quimet van fer el que l'avi els va dir. La gruixuda i aspra rugositat de l'escorça es va deixar notar a les mans i a la cara. L'avi, també abraçat al pi, no podia deixa d'imaginar quins havien estat els fets més punyents que l'arbre havia contemplat al llarg de la seva vida. Quines devien ser les històries que s'havien forjat a la seva ombra. Quants amants es devien haver jurat amor etern sota el seu empar. Quants cops devia haver estat lloc de trobada festiva d'amics i famílies. Quantes vegades devia haver estat testimoni d'aneu a saber quins fets...
Així abraçats tots tres al pi, van aspirar amb fruïció l'olor perfumada que emanava dels brots joves i de les pinyes prenyades de pinyons. Sense gairebé ni adonar-se'n, es buidaven de preocupacions. L'arbre, generós, els donava part de la seva energia.
7
Era energia, el que li faltava a l'avi Joan. En Josep, la Teresa i els nens tenien il·lusió i esperança, i molts anys per davant. Però ell...
A la casa nova, el matrimoni i els nens tenien les habitacions al pis de dalt, àmplies i còmodes. L'avi Joan tenia totes les comoditats. La seva habitació era a la planta, al costat del menjador i de la sala d'estar, així no havia de pujar ni baixar escales, tenia de tot i tot a l'abast: el llit, la tauleta de nit amb el calaix per als mocadors de butxaca. El llum al costat del llit, que el podia encendre i apagar amb tota comoditat, a més del llum del sostre. L'armari per a penjar-hi els trajos, la calaixera per a les camises, els calçotets, els mitjons... Fins i tot un lloc per a posar-hi les sabates i les espardenyes.
Quan sortia el sol, la seva habitació era la primera a rebre'l i l'última a acomiadar-lo. Podia anar quan volia al vàter i al bany que tenia al costat mateix. No li faltava de res! Això era el que pensaven els seus fills... Però, ell...?
On era el cant del gall que el despertava cada matí a la masia? On era el mugir de les vaques quan demanaven que les munyissin...? El belar de les cabres, dels xais, de les ovelles? On era el cloc-cloc de les oques quan anaven i venien del safareig...? On era el grunyir dels porcs? El nyequejar dels ànecs? L'escatainar de les gallines? El raucar dels gripaus i les granotes? El carrisquejar dels grills? El “uuuu...” del mussol?
On era la remor dels arbres del bosc, dels pins, de les alzines...? On era l'olor de les verdures plantades a l'hort? La flaire de les fruites penjant dels arbres? Pomers, tarongers, perers, llimoners? Ai, el seu llimoner...!
S'havia de conformar a sentir el miolar dels gats i el bordar del gossos...!
El cas era que l'home patia i, encara que tenia els seus moments d'alegria amb els néts, podia més l'enyorament de l'antiga masia i dels seus horts.
A mesura que anaven passant les setmanes, la família s'anava adaptant a tot aquell canvi. Als nens no els costava tant, però els grans notaven molt més les diferències de la seva manera de viure. Sobretot l'avi Joan, que des que estaven a la nova casa, sovint, a les nits, es despertava i li costava molt de tornar a agafar el son.
Una d'aquelles nits, l'insomni es va acarnissar molt més amb ell que en altres nits anteriors. L'insomni es barrejava amb estones de malsons on contemplava impotent com un terrible foc cremava el bosc.
Quan les flames van assaltar el seu llimoner, l'avi va despertar-se de cop, amb l'ànim devastat. Va necessitar uns minuts per adonar-se que l'incendi que havia vist era producte d'un malson esglaiador...
Aquell malson, lluny de ser un senyal de mal averany, va semblar l'inici d'una situació més benevolent per a l'avi Joan, perquè hores després, a mig matí, va rebre dues bones notícies. Una era que el seu amic Enric havia estat nomenat cap de Parcs i Jardins de la zona del bosc on hi havia la masia. La segona bona notícia era que aquest amic li feia saber, també, que comptava amb la seva col·laboració per tenir cura del bosc. L'Enric pensava que el coneixement d'arbres i plantes que l'avi Joan posseïa seria molt útil per al manteniment del bosc.
Profundament emocionat, amb llàgrimes als ulls, l'avi Joan va acceptar l'oferiment amb molt de gust. La idea que es podria ocupar de la pineda com a professional, seguint les directrius de l'Enric, li representava un alè d'aire fresc, vivificant. Tornaria a retrobar-se amb el seu estimat bosc, amb el seu estimat llimoner, que van ser els companys d'una vida pagesa i ecologista avant la lettre.
8
En Quimet i la Mercè no se'n sabien avenir, del canvi que veien en el seu avi. Era com si li haguessin tret uns quants anys de sobre. Fins i tot caminava amb més agilitat. L'Enric li va fer a mans els impresos de les sol·licituds de col·laboració i, un cop complimentades i firmades, ell mateix els va presentar al departament de l'Ajuntament.
Va ser amb el tràfec de buscar els seus documents que l'avi Joan va estar remenant papers i revisant carpetes que feia anys que no mirava. Durant el trasllat de la casa, ho havia arreplegat tot sense obrir res. I ara, al fons d'un bagul, per una estranya casualitat, com per art de màgia, l'avi Joan va trobar el llibre escrit per Herman Hesse, El caminant, que feia molts i molts anys que havia llegit i que tant l'havia amarat d'amor per la natura. No es va poder estar d'agafar-lo amb delicadesa. Va bufar la mica de pols que hi havia a la coberta, el va obrir i va passar la mà per sobre de les pàgines envellides. Va començar a llegir i, en fer-ho, li van anar venint a la memòria les mateixes paraules, les mateixes frases que ja coneixia però que gairebé havia oblidat:
Les seves capçades mussiten el món, les seves arrels descansen a l'infinit, però no es perden en ell, sinó que persegueixen amb tota la força de la seva existència un sola cosa: complir la seva pròpia llei, que resideix en ells, desenvolupar la seva pròpia forma, representar-se a si mateixos. No hi ha res més exemplar i més sant que un arbre formós i fort. Quan s'ha talat un arbre i aquest mostra al món la seva ferida mortal, a la clara circumferència de la seva soca i monument es pot llegir tota la seva història: en els cercles i les deformacions són descrites amb facilitat tot el seu patiment, tota la lluita, totes les malalties, tota la benaurança i prosperitat, els anys frondosos, els atacs superats i les tempestes sobreviscudes. I qualsevol pagès jove sap que la fusta més dura i més noble té els cercles més estrets, que al capdamunt de les muntanyes i en perill constant creixen els troncs més forts, exemplars i indestructibles.
El arbres són santuaris. Qui sap parlar per ells, qui sap escoltar aprèn la veritat. No prediquen doctrines i receptes: prediquen, indiferents al detall, la llei primitiva de la vida.
Un arbre diu: en la meva vida s'oculta un nucli, una espurna, un pensament, soc vida de la vida eterna. És única la temptativa i la creació que ha gosat en mi la mare terra. La meva missió és donar forma a allò que és etern i presentar-ho en les meves marques singulars.
Un arbre diu: la meva força és la confiança. No sé res dels meus pares, no sé res de milers de fills que tots els anys provenen de mi. Visc fins a la fi el secret de la meva llavor, no tinc cap altra preocupació. Els arbres tenen pensaments dilatats, prolixs i serens, així com una vida més llarga que la nostra. Són més savis que nosaltres, mentre no els escoltem. Però quan aprenem a escoltar els arbres, la brevetat, rapidesa i apressament infantil dels nostres pensaments adquireixen una alegria sense precedents. Qui ha après a escoltar els arbres ja no desitja ésser un arbre. Només desitja ser allò que és.
Desrés d'haver llegit aquell fragment, l'avi Joan va deixar el llibre damunt de la tauleta de nit i va anar al menjador. En Quimet i la Mercè estaven asseguts a taula, fent els deures de l'escola. L'avi els va dir:
–Nens, quan acabeu de fer els deures, abans de sopar, veniu a la meva habitació, que us he d'ensenyar una cosa.
I mentre tornava al seu dormitori, anava dient, fluixet: “Només desitja ser allò que és...”
En acabar els deures, la canalla va anar a la cambra del avi Joan. Encuriosits, es demanaven quina cosa volia ensenyar-los. Des del llindar de la porta, ambdós van exclamar alhora:
–Ja som aquí.
–Passeu, passeu, estimats meus –va respondre l'avi.
Damunt de la tauleta, una capsa de fusta noble polida brillava con un cofre ple de diamants. Amb molta suavitat i delicadesa, l'avi Joan va obrir la capsa amb mans de pagès fill de la terra. El contrast entre les mans plenes de durícies i cicatrius, la tendresa del gest i la capsa de fusta de banús polit era evident.
A l'interior de la capsa, llavors de pi lluïen dins el raig constant de la lluna. Al llarg de la seva vida, l'avi havia seleccionat les millors llavors amb una cura infinita. Dirigint-se als nets va demanar-los:
–Cada any planto un pi al bosc. Mai he deixat de fer-ho. M'heu de prometre que, quan jo ja no hi sigui, ho fareu vosaltres.
–T'ho prometem, avi Joan –van exclamar tots dos alhora, mentre l'abraçaven amb els ulls humits i brillants.
---- ---- ----
Anys després del traspàs del nostre avi, el veïns de la vila van decidir homenatjar-lo posant el seu nom al bosc, que des de llavors es coneix com el bosc de l'Avi Joan. El dia de la celebració, enyorats i emocionats, no faltava ningú: la gent del poble, les autoritats, tota la família de l'avi pagès i, naturalment, l'esperit del llimoner i dels pins.
Nosaltres, en Quimet i la Mercè, els seus néts, vam recollir el guardó i vam pronunciar unes frases molts sentides i vibrants, que van acabar amb aquestes paraules:
–Amb les teves arrels i el teu tronc, avi, pujarem branques amunt, sempre amunt, per compartir amb tu el sol que ens dóna vida i llum!
---- ---- ----
En aquest relat hi han col·laborat tots els participants del taller d'escriptura de la Cooperativa Cultural Rocaguinarda. Entre tots, s'hi han posat les idees, s'han donat orientacions i opinions i se n'ha escrit el text.
Aquestes persones són: Núria Soler, Eduard Alonso, Montserrat Fortuny, Llum García, Pilar Zabala, Àngels Segu, Antònia García, Elisabet Prades, Núria Roca i Maria Rosa Botey.
Relat acabat l'estiu de l'any 2019