Sant Jordi

*****************************************************

SANT JORDI 2016
DIA DE PORTES OBERTES

El dilluns 18 d'abril, de 18 a 20 h,
es va fer un taller de portes obertes a càrrec
del Taller d'Escriptura Creativa al local
de la Cooperativa Rocaguinarda 
carrer del Xiprer, 13


*****************************************************

Els anys 2013, 2014 i 2015 el Taller d'Escriptura Creativa de Rocaguinarda vam regalar contes als socis i les sòcies de la Cooperativa. Demanàvem als socis que ens diguessin tres paraules i nosaltres les hi posàvem en un conte.

A continuació podeu llegir els contes escrits en el marc d'aquesta activitat:

Contes que vam regalar l'any 2015:


El cavall verd (conte dedicat a l'Olímpia)

Una vegada hi havia una nena que es deia Olga i vivia en una casa amb un balcó que donava a la plaça. A ella li agradava molt estar-s'hi perquè així podia veure la gent que passava i també els ocells que feien passades i piuladisses.
Quan va complir els tres anys, li van fer una gran festa i va bufar les tres espelmes vermelles d'un pastís de xocolata que va sortir boníssim! També li van fer tot de regals: un llibre de contes, un telèfon mòbil de joguina, uns titelles de roba molt divertits, un cavall de fusta de color verd, una motxilla per anar al parvulari...
El seu germà gran, quan va veure el cavall verd, es va fer un tip de riure.
–Ha, ha!, quin cavall més estrany! Ho, ho! Si sembla un carbassó! O un enciam... !Ha, ha...!
A l'Olga li va saber greu que son germà es burlés del cavallet verd. A ella li agradava, no li feia res el seu color. Va agafar el cavall i el va amanyagar. Després, se'l va emportar al balcó, on ja hi tenia altres joguines, i es va posar a jugar amb totes alhora. El seu cavall verd, llavors, va conèixer la tortuga de plàstic, el gatet que podia córrer i miolar, la nina del vestit blau, el camió de sis rodes...
I mentre estava jugant, va venir un núvol tot gris i van començar a caure gotes. L'Olga es va afanyar a entrar les joguines perquè no es mullessin, però resulta que unes quantes gotes ja havien mullat el cavall. Llavors va passar una cosa molt estranya: el cavall es va començar a fer més gran, més gran... Li van sortir ales i va cridar:
–Hiiiii...! Hiiii...! Agafa't a la meva crinera, Olga, i puja! Et duré a fer un volt pels núvols! I no pateixis, que tornarem de seguida!
La nena així ho va fer. Un cop va estar enfilada al llom de l'animal, entre les dues ales, ben agafada al coll, van volar cap al cel ennuvolat i l'Olga s'ho va passar molt bé passejant-se entre les boires i, sobretot, passant i tornant a passar per sota de l'arc de Sant Martí, que omplia tot el cel de colors.
Van tornar cap a casa tan de pressa que ningú no va tenir temps d'adonar-se de res. El cavall es va tornar com era abans. La mare va dir a la nena:
–Corre, Olga, entra, que tancaré el balcó! Ui, com t'has mullat! I el teu cavallet està tot xop!
Mentre la mare li eixugava els cabells amb una tovallola, ella eixugava el cavall amb el seu jersei. Aleshores el seu germà va entrar al menjador i va tornar a riure-se’n:
–He, he! No havia vist mai un carbassó amb potes tan mullat com aquest! Més que un cavall, sembla una granota! He, he...!
En sentir això, el pare li va ventar un calbot i el va renyar perquè no se'n burlés més. Però aquesta vegada l'Olga no en va fer cap cas. El seu germà no sabia que aquell cavallet de joguina era màgic, que podia parlar, que es podia tornar gran, que podia volar...
Des d'aquell dia, quan l'Olga tenia ganes de volar per veure altres pobles, muntanyes, rius i mars, només havia d’esquitxar el cavall verd amb una mica d'aigua. Llavors el seu cavall es transformava com la primera vegada i se l'emportava a conèixer món.
Però l'Olga no ho va explicar mai a ningú, perquè el cavall li va dir que allò només ho podia saber ella. Si algun dia ho deia a una altra persona, ell ja no seria mai més un cavall màgic, només seria una joguina de fusta pintada de verd i prou.

O sigui que, quan plogui, mireu bé per si veieu passar volant l'Olga amb el cavall verd, perquè encara ho fan, si no se n'han cansat. I aquest conte s'ha acabat.

Mare, vull ser porter! (conte dedicat al Sergi) 

Quan en Sergi va sortir de l’escola i va veure la seva mare, va començar a parlar trepitjant les paraules de tal manera que la dona només va entendre el final:
–... oi que hi podré anar?
–On, Sergi, on has d’anar?
–Mare, t’ho acabo de dir, no m’has escoltat!
En Sergi va fer cara de resignat. «Ja hi tornem a ser», va pensar. «La mare no m’escolta i després diu que no m’entén.»
–Mare, la Sònia ens ha dit que la nostra escola ha guanyat un premi i podrem anar a veure el camp del Barça un dia d’entrenament. Que m’hi deixaràs anar?
–No sé, no sé...T’hauràs de portar molt i molt bé fins que arribi aquest dia i llavors ja en parlarem.
«Xantatge, xantatge!», va pensar en Sergi, però es va mirar la mare amb aquella cara que sap fer quan vol aconseguir alguna cosa. Ella no s’hi va saber resistir i va dir:
–És clar que hi podràs anar, fillet. A mi també m’agradaria anar-hi, saps si hi podran venir les mares?
–Nooo! Les mares no! Només faltaria!
«Ai, ai», va pensar la mare, «aquest xiquet ja se’m comença a escapar. Quina il·lusió que té! Segur que quan arribi el seu pare a casa, l’atabalarà i ja no es parlarà de res més fins que hi hagi anat.»
Arribat el dia tots els nens i nenes estan molt excitats mentre esperen pujar als dos autocars que els portaran fins al camp, però saben que cal fer bondat i pugen en ordre i s’asseuen procurant no fer gaire aldarull.
A la tornada, així que en baixen, ja no tenen aturador. L’escàndol és dels que no es poden explicar, tots parlen alhora. Que si el jugador tal, que si en qual, que si aquell els ha anat a saludar, que...
Un cop a casa, en Sergi té feina per ordenar tot el que vol explicar però quan ja s’ha desfogat una bona estona la mare s’adona que la motxilla és plena de crispetes que s’han abocat d’una paperina i ho han embrutat tot.
La mare se sorprèn:
–Què és tota aquesta empastifada, Sergi?
–Ah, sí. Ens les han donades al camp.
–I, com és que no te les has menjades?
–No tenia temps, mare. Només mirava els jugadors i la pilota. Saps què? El porter és el millor de tots, ha fet unes aturades sensacionals. Una vegada ha fet un salt i una estirada que m’ha semblat que volava com en Superman.
–Bé, bé, ja veig que ara voldràs ser porter.
–Sí, sí –diu en Sergi–. Quan vingui el pare li diré que dissabte i diumenge m’entreni  quan anem a jugar al parc. Segur que seré un bon porter. Oi que sí, mare?
–Potser sí fill, però per això caldrà que et mengis tot el que et donin a l’escola, i l’esmorzar i la verdura que preparo per sopar. Les bledes, les mongetes tendres, els espinacs...
–No, mare. Les bledes no!

**************************************************************************


Contes que vam regalar l'any 2014:


No m’agrada el veterinari (Conte dedicat a la Mariona)

Avui a la Minie i al Mickey els toca visita al veterinari. Les bestioles són una parella de gossos, mascle i femella de la raça chihuahua. Quan l’avi Manel els va veure arribar a casa, precedits pel somriure d’orella a orella de la Mariona, la seva néta i propietària dels gossets, va dir:
—Això són gossos? Si semblen rates!
I la Mariona, lluny d’enfadar-se per l’estirabot de l’avi (que, val a dir, era una mica mastegatatxes) va decidir que ningú no li amargaria aquell moment tant feliç i va respondre:
—Doncs mira, iaio, trobo que tens raó, per això es diran: Minie i Mickey!
Aquest matí, en sentir la paraula veterinari de boca de la nena, la Minie i el Mickey ja s’ha posat neguitosos:
—Mickey, jo no hi vaig! —ha dit la Minie.
—Rateta... Hi hem d’anar...Vés, què hi podem fer... —ha respost el Mickey llepant la galta de la seva estimada.
—Doncs tu sabràs què fas, noi. Però jo no hi penso posar els peus, allà.
Quan han arribat a la sala d’espera del centre veterinari, la Minie ha insistit:
—Ja has pensat com podem fugir?
—Encara no, rateta... però no passarà res... T’ho prometo!
El pare de la Mariona ha fet uns ulls com taronges en veure entrar al centre un nen de l’edat de la Mariona amb un ànec sota el braç. L’animal duu un llaç blau i grana lligat al coll.
—Encara sort que la nostra filla ha volgut gossets! —ha dit l’home mirant alleujat la seva dona.
—Veus? I encara et queixes... —li ha respost ella amb un somriure sorneguer.
Al cap d’una estona d’espera, la porta de la consulta s’ha obert i n’ha sortit un gos de raça bòxer que, com si l’hi anés la vida, ha sortir al carrer, estirant un nen d’uns dotze anys.
—Marxeu ara que podeu! —ha dit el bòxer als companys animals que hi havia a la sala.
—I com tenim aquestes ratetes? —ha dit el veterinari adreçant-se a la Mariona—. Passeu, passeu.
Però aprofitant que la Mariona ha deixat anar les corretges per aixecar-se, la Minie ha cridat:
—O ara o mai, Mickey!
La Minie ha arrencat a córrer i, darrere d’ella, no sense abans deixar anar un esbufec mandrós, també el Mickey. La parella ha aprofitat per sortir per la porta que havia quedat oberta per les estrebades del bòxer. També els ha seguit l’ànec, a qui tampoc no agrada que el remeni el senyor veterinari.
—Mickey, Minie! Torneu! —ha cridat la Mariona.
—Robespierre, on vas? —ha cridat, també, el nen propietari de l’ànec.
—Rocky, vols fer el favor de parar? —anava cridant el propietari del bòxer.
Els quatre animals han corregut plegats per mitja ciutat i, al seu darrere, han corregut també els petits propietaris, el pare del nen del bòxer, la mare del nen de l’ànec i, és clar, els pares de la Mariona també; però a més s’hi ha anat afegint tot de gent:
—Eh! Amo del bòxer! Que se’n va sense pagar-me la factura! —xiscla la recepcionista del centre veterinari.
—Imprudents! Que al pas de vianants s’ha de mirar que no vingui un cotxe! —els escridassa un guàrdia urbà.
—Animals! Que heu trepitjat el parterre de flors acabades de  plantar! —crida un treballador de Parcs i Jardins.
—Insolidaris! Voleu deixar d’envair el carril bici! —brama un ciclista.
—Però què feu! Que heu bolcat la meva paradeta de roses! Ara ningú no les voldrà comprar! —s’esgargamella una venedora ambulant.
I, vet aquí que diuen que encara corren, i que cada cop són més colla... Així que, si els veieu venir de lluny, ja sabeu com va començar tot!


EL MARRÀ (Conte dedicat a la Victoria Armengol Lorca)

No sabia per què aquell pis cada dia la deprimia més. Quan la Sílvia s’hi va instal·lar estava convençuda que l’havien fet per a ella. No era ni gran ni petit, suficient per a una noia sola que s’havia emancipat. El va moblar amb poques coses però pràctiques. Ella sempre havia estat una dona pràctica.
Va passar uns quants anys feliç i contenta amb el seu piset fins que un bon dia va resultar que ja hi vivien dues persones. Tot va ser molt normal, aquell xicot li agradava, s’avenien, s’estimaven i...
Sense ni adonar-se’n l’espai es va anar reduint, no és que s’encongís, no, és que el noi el va anar omplint amb les seves andròmines. No s’hi amoïnava gens, la Sílvia, era molt normal que hi portés el que necessitava però... en necessitava tantes!
Tot de cop, ella es va adonar que el seu espai havia anat desapareixent, ja no sabia on posar els llibres, l’espai de l’armari, tot i que sembli estrany, va ser conquerit per la roba masculina i la seva va acabar ocupant un parell de cadires. Tot i aquestes foteses era feliç.
Fins que un bon dia es va adonar que ja començava a no estar tan encaterinada. Va ser quan el xicot es va presentar amb un cadell de porc de Malàisia. No s’ho podia creure!
Hi va haver un bon terrabastall, no en volia ni sentir a parlar de tenir aquella bèstia. Ai, uix, quin fàstic!
—Què dius! —va fer ell—. És una preciositat i molt intel·ligent, de seguida li agafaràs afecte.
—Valga’m Déu, quina fortor! —va dir la Sílvia agafant l’animal i deixant-lo fora del pis—. Ja te’l pots endur ara mateix, no en vull saber res!
El xicot es va posar a cridar com un posseït, la cara se li va anar tornat de tots colors, talment semblava un porc, un porc dels grossos, vaja, un marrà!
—Me’n vaig a fer un tomb i quan torni vull trobar el pis buit de tu i de porc —va dir ella donant per tancada la conversa.
Quan va ser al carrer va buscar un espai ben obert per poder respirar aire pur, omplir-se’n els pulmons i tranquil·litzar-se. Va seure en un banc i va rumiar com havia estat la seva vida des que ell va començar a envair-la. Va veure com s’havia anat deixant prendre l’espai, com s’havia apoderat del seu instint pràctic, com... “Ai caram! Era això l’amor?”


MAURICI, EL CAÇADOR (Conte dedicat a l’Adrià)

Una vegada hi havia un caçador que es guanyava la vida organitzant safaris per tot el món. No és que li agradés caçar animals, però no sabia fer res més. Així que anava on els seus clients volien i caçaven les bèsties que li demanaven.
El caçador, que es deia Maurici, un dia va rebre la visita d'un client que volia tenir les banyes impressionants d’un uapití, com a trofeu, al saló del seu castell. I en Maurici se n’anà d'expedició cap al nord dels Estats Units amb l'home vanitós que no volia caçar per menjar sinó per presumir davant de les seves amistats.
Els uapitís viuen en aquell país de muntanyes colossals, boscos fantàstics i llacs de llegenda, així que el nostre caçador i el client van anar a les zones on era permesa la caça i van rastrejar aquella mena de cérvol, el de mida més gran de la seva espècie. Van estar uns quants dies a l'aguait, perquè és molt difícil trobar un uapití i encara costa més arribar a matar-lo. Però en Maurici coneixia bé el seu ofici i al final el client va tenir el trofeu que tant desitjava.
Tanmateix, a en Maurici cada vegada li sabia més greu fer la seva feina. Li feia l'efecte que els esperits de les bèsties li recriminaven les seves morts. Per això, quan va tenir prou diners, va canviar les caceres per safaris fotogràfics. No hi guanyava tant, però no tenia la recança d'haver de disparar contra els innocents animals.
Així, doncs, s'havia dedicat a organitzar viatges a l'Àfrica amb grapats de turistes armats amb càmeres, que frisaven per fotografiar o filmar lleons, zebres, girafes... Ah, això era una altra cosa! Res de fusells ni bales! Les bèsties tenien dret a la vida! Només era autoritzat disparar en cas de perill.
Però un dia, en un safari hi anava una noia, la Sílvia, que no tenia por de veure les feres de tan a prop. En Maurici patia per ella, per si feia alguna imprudència. I va passar que mentre anaven amb els jeeps per la vora del riu, per filmar els hipopòtams, la noia es va abocar tant cap a fora del vehicle que va caure a l'aigua. Sort que sabia nedar, però en Maurici va veure que un hipopòtam, espantat pel xipolleig, obria aquella boca tan grossa, amb uns ullals que semblaven llances, i per l'altre costat, un cocodril avançava silenciosament cap a la Sílvia. No va poder fer altra cosa que disparar contra el cocodril i contra l'hipopòtam. A l'hipopòtam, només li va fer una ferida lleugera, però que va ser prou per fer-lo fugir d'allí, però el cocodril no va tenir tanta sort i va resultar mort.
Ara, la noia, tot i ser molt valenta, va sortir del riu tremolant, de la por que havia passat, i en Maurici quasi va tenir un cobriment de cor, de pensar en quin perill havia estat la Sílvia. I, per altra banda, no li va agradar gens haver hagut de matar altra vegada un animal.
Després d'aquest últim fet, però, va decidir deixar els safaris, es va comprar un lloro d'aquests que xerren tant, li va ensenyar a dir “Bon dia, Maurici” i també a recitar els noms dels jugadors del Barça i fins i tot va aconseguir que el lloro cantés “Tot el camp és un clam...” , vaja, que l'animalet es va aprendre l'himne sencer. Després va engegar un negoci de venda de pipes i es va quedar tan tranquil.
I si no són morts, ell i lloro, és que encara són vius! Conte contat, conte acabat!


Casa rural (Conte dedicat a l’Anna Baiges)

Ja feia molts anys que la Núria havia deixat el seu poble per anar a treballar a ciutat ja que les possibilitats de guanyar-se la vida en aquella ruralia eren molt precàries.
No per això havia deixat d’estimar aquelles muntanyes, pics airosos que tocaven el cel, ni el torrent on a l’estiu baixava a banyar-se i jugar amb els altres nens del poble. També recordava l’olor del fenc tot just segat, el gust de la llet acabada de munyir i el plaer d’ajuntar-se tota la família quan era festa major.
Al principi hi tornava molt sovint, de tan enyorada que se sentia. Mica en mica, a mesura que s’anava habituant a la vida de ciutat, les visites s’espaiaven. Tot i això, quan tenia uns quants dies seguits de festa hi feia cap.
Sempre que hi tornava trobava a faltar més gent, cases tancades, prats abandonats, pocs pastors i encara menys bestiar. De tornada se sentia trista i es feia retrets: per què se n’havia anat, per què no hi pujava més sovint...? Un cop recomençava la seva vida a ciutat totes les preguntes s’esvanien.
Quan va conèixer en Joan, però, el primer que va fer va ser parlar-li dels paratges estimats. Ho feia amb tant d’entusiasme que el xicot no parava d’insistir a anar-hi junts. Van esperar un pont d’aquells tipus “aqüeducte” i se n’hi van anar.
Només d’arribar en Joan en va quedar corprès.
—Sí que n’és, de bonic, tot això —es va exclamar quan va veure tota aquella verdor—: aquells cims inabastables i aquest airet tan prim que porta un sens fi de flaires diverses. Saps què, Núria, se m’ha acudit que podríem muntar una casa rural. Aquest és un lloc idoni: pau, silenci, vistes precioses, la remor del torrent, excursions cap a les muntanyes. Això té un munt de possibilitats!
La Núria no se l’esperava pas una sortida com aquella però, ben mirat, tot podria ser. Un cop a casa, van encendre foc.
—Fantàstic, és fantàstic —anava dient el noi.
Quan començaven a sopar es va sentir el primer tro.
—Què ha estat això? Quin ensurt! —va dir el xicot. Ella es va posar a riure.
—Vés què ha de ser? Tenim tronada.
Acabar-ho de dir i l’aiguat i la ventada van fer tremolar finestres i portes.
—Caram! Quina rebuda, oi Joan? —va dir la Núria.
—Bé, sí —va respondre ell—, diuen que a muntanya això ja passa però...
Va acabar de cop el que deia quan el llum va començar a apagar-se i a encendre’s una estona fins que va desaparèixer del tot.
—Sort que hem tingut temps d’encendre el foc! —va comentar la Núria.
No hi va haver resposta.
—Joan, m’has sentit? Au va, passa’m el pa que el començaré a torrar, i tu prepara els tomàquets per sucar-lo.
Cap comentari.
La Núria es va acostar al noi i el va trobar ben encongit, assegut a terra i tremolant com una fulla.
—Valga’m Déu, quin futur propietari rural! —va dir la noia trencant-se de riure.


LA CAPSA QUE AMAGAVA SOMNIS (Conte dedicat a l’Arnau Salvador Baiges)

L’Aifos era un noi molt poc corrent, gairebé estrany. No li agradava anar de marxa, ni de botellón, mai no havia anat a cap concert dels grups del moment, tan sols un cop va trepitjar una disco i va dir que mai més. Així, és clar, tenia pocs amics encara que fossin d’aquells de tota la vida. Això sí, les biblioteques de la ciutat, les coneixia totes.
L’Aifos només gaudia llegint. Llegia i llegia, devorava, tragava, somniava llibres, fins i tot en tenia unes golfes plenes, d'on pràcticament només en sortia per menjar, dormir i anar a la biblioteca. I malgrat que en algun moment es trobava sol, ell era feliç llegint. No s'imaginava que pogués fer una altra cosa.
Un dia, sempre arriba un dia, mentre era a la biblioteca va veure un home d’edat avançada i no gaire alt, amb aspecte afable i de bonhomia. Intentava agafar un llibre que estava en un prestatge alt i no hi arribava.
L’Aifos es va aixecar diligent i li va facilitar el llibre. L’home, amb un somriure dolç i ple de saviesa, li va dir:
—Gràcies, noi. Em dic Aseret, i m’agrada molt llegir i escriure. I a tu, també t’agrada llegir?
L’Aifos va respondre que sí, llavors l'Areset li va preguntar si acostumava a anar sovint a la biblioteca.
—I tant, és com la meva segona casa —li va respondre, ja amb certa confiança, i van seguir xerrant una estona fins que l'Aseret es va acomiadar així:
—Doncs segur que ens retrobarem, xicotet.
L’home es va aixecar amb el seu llibre i va marxar. L’Aifos pensava sovint en l’Aseret, l’havien encisat les paraules d’aquell home. Passats uns dies, l'Aifos era a la biblioteca, entotsolat, llegint un poema, quan de sobte el va interrompre el ròssec d’una cadira: era l'Aseret que s'asseia al seu costat.
—Hola, noi, com anem?
Sense gairebé deixar-lo parlar, d'una bossa que portava en va treure una capsa que va oferir al noi.
—Té, per a tu. Quan trobis la clau per obrir-la, aconseguiràs un somni.
El noi, estranyat, no sabia què dir-li i amb prou feines li va sortir un gràcies. I abans que l'Aifos pogués reaccionar, l'Aseret ja havia desaparegut de l’indret.
“Un somni quan l’obri?”, va pensar el noi. Intrigat, va marxar cap a casa i així que hi va arribar el primer que va fer va ser intentar obrir la caixa, però no va poder de cap de les maneres. “Potser l’Aseret repapiejava”, va pensar. I la va deixar en una prestatgeria de l'habitació.
Va passar un temps, l’Aifos pensava en l’Aseret molt sovint, però s'havia oblidat de la capsa. Fins que una nit que no podia dormir, estant amb els ulls com plats, la seva mirada es va detenir en la capsa gairebé oblidada. La va mirar, mirar, i mirar fixament i, de sobte, va dir en veu alta:
—Com m’agradaria saber escriure una història, un conte, un poema, per petit que fos.
Aleshores la capsa es va obrir. Van a començar a sortir-ne lletres i paraules, frases que voletejaven com papallones de colors per tota l'habitació. L’Aifos va començar a perseguir-les, a caçar-les, a atrapar-les, i se les penjava als cabells, a les celles, als ulls, a les orelles, al nas, a les mans, als dits, a les ungles, a la boca, a les cames, als peus, als dits dels peus, fins i tot al melic. Un cop no n'hi van cabre més, va treure un full en blanc, i dos i tres i quatre i cinc i...
Quan va arribar l’alba va trobar l'Aifos adormit damunt del seu escriptori i al seu costat, un munt de fulls plens de paraules. Al primer full hi deia: “EL SOMNI D’ASERET”.
No se sap si l'Aifos i l’Aseret es van tornar a trobar. Alguns diuen que sí, que molt sovint. El que és cert és que el noi mai, mai, mai no va oblidar aquell home que li havia regalat la clau del seu destí.
I la capsa? Doncs al cap d'un temps, quan ja no la va necessitar perquè les paraules ja eren seves, en trobar un altre Aifos, la hi va regalar.


Fet i amagar (Conte dedicat a l’Olímpia Ribalta)

Al senyor Sol, el que més li agradava del món és jugar. Bé, també li agradava molt acariciar amb els seus raigs la mainada quan sortia al carrer per primera vegada. Ah! I també li encantava veure pintar als nens la seva cara. Però... el que més, més, més li agradava de tot, era jugar. I no us penseu que li agradava jugar a qualsevol joc, no... d’entre tots els jocs que es fan i es desfan, el preferit del senyor Sol era el de fet i amagar.
Malauradament, mai no trobava ningú amb qui jugar. Al pobre, tothom se li’n reia quan proposava jugar-hi:
—Com vols jugar a fet i amagar, senyor Sol?
Una vegada li ho va proposar a uns nens i nenes que jugaven a pilota i, esclatant a riure, li van dir:
—A fet i amagar? Que no ho veus que a tu et veiem sempre, siguis on siguis?
Un dia, el senyor Sol va anar a veure l’Isis. L’Isis era una nena que tenia molts amics amb qui solia jugar a totes hores. Més d’un cop l’havia vista jugar a fet i amagar, però també la veia ajudar els seus amics quan tenien problemes. Sempre feia mans i mànigues perquè les penes els passessin.
Aquell matí la va trobar al jardí de casa seva menjant una llesca de pa amb alvocat, i li va dir:
—Hola, Isis. Vols jugar amb mi a fet i amagat?
—És clar, amic, com podria dir-te que no? Si tu ens escalfes cada matí i omples de llum les nostres vides!
—De debò que hi vols jugar?
—I tant que sí, senyor Sol, n’estaré encantada! Anem al bosc i començaré a comptar! —I, recolzada en un tronc d’arbre, va començar a dir en veu alta:— U, dos, tres, quatre...
El senyor Sol va provar d’amagar-se darrere una roca... però de seguida va veure que li quedava petita.
—Cinc, sis, set, vuit...
Va córrer a amagar-se darrere un arbre... però les fulles li feien pessigolles al front. I per més que intentava amagar la panxa, aquesta sobresortia pels costats del tronc.
—Nou, deu, onze, dotze... —seguia comptant l’Isis.
Va fer un intent desesperat i ho va provar darrere un turó, però era massa baix i no tenia temps d’arribar-se fins a una muntanya més alta.
—Tretze, catorze, quinze, setze...
De sobte, l’Isis va notar com l’ambient es feia més fred... Però va seguir comptant:
—Disset, divuit, dinou i vint!
Quan la nena va obrir els ulls, va veure com el dia s’havia enfosquit. Va mirar el cel buscant el senyor Sol però, per més que mirava no el trobava. Estava a punt de llençar la tovallola quan va veure com el sol deixava veure una poteta per darrere la lluna.
—T’he vist, senyor Sol, ets darrere la lluna! —va cridar la nena allargant el ditet cap al cel.
—Que llesta que ets, Isis —va dir el sol sortint de l’amagatall—. Ara em toca parar a mi!
I vet aquí que ara ja sabeu d’on vénen els eclipsis de sol... Quan noteu que n’hi ha un, sabreu que l’Isis i el senyor Sol juguen plegats.


Bolito, el superheroi espacial (Conte dedicat al Rai)

A milers d’anys llum de la Terra, al planeta Bolón se celebra una gran festa d’aniversari. El Bolito compleix dotze mil anys, ja és major d’edat i s’ha convertit en un noi valent i ben plantat.
Els seus pares, que se l’estimen molt, li han fet un regal mol especial: tota l’energia de l’univers perquè no tingui por de res i defensi els éssers vius de qualsevol galàxia dels malvats que viatgen per l’espai infinit fent dolenteries i bestieses sense descansar.
A més, Bolondón, el capità de l’exèrcit, li ha fet entrega de la capa blava, que li dóna el poder de volar i de l’espasa de llum, que el farà invencible.
I això no és tot! El seu avi, el gran científic Bolorondón també tenia una sorpresa amagada: Un robot que ha fabricat ell mateix, es diu Sonny-XP, i es convertirà en el seu ajudant i el seu millor amic.
La festa ha acabat amb una pluja d’estrelles que il·lumina l’obscuritat del cel amb milers de reflexos brillants.
El nou superheroi se n’ha anat al llit molt cansat, però sense poder tancar els ulls, pensant que el dia següent començarà la gran prova on haurà de demostrar la seva valentia.
Haurà de viatjar molt lluny, a un planeta primitiu que es diu Terra, on els éssers humans són tan animalots que encara es barallen i fins i tot es maten en les guerres. Els nervis li fan pessigolles a la panxa, però no pot tenir por de res. És un superheroi!
Al matí, ell i el seu robot, després d’acomiadar-se dels pares, avis i amics, han pujat a la plataforma de llançament. Dins de la nau espacial han escoltat el compte enrere: tres, dos, un, zero... ZZZ... zzzzom!, de cop un impuls molt potent els ha llançat cap a l’espai!
La nau ha avançat a tota velocitat fins arribar a la Via Làctia. El Sonny l’ha informat que és en aquesta regió estel·lar on es troba el planeta Terra, no falta gaire per arribar-hi.
De sobte, han trobat un cinturó de ferralla flotant per l’espai. El Sonny ha explicat al Bolito que es tracta d’escombraries terrícoles, restes d’aparells espatllats, amb els quals els humans embruten el cel.
—Compte, que encara xocarem! —ha dit tot d’una.
I, dit i fet: s’ha sentit un cric-crac, seguit d’un booom! Han tingut el temps just d’abandonar la nau i sortir volant. Per fi el Bolito ha estrenat la seva capa, gràcies a la qual ha volat fins a l’atmosfera terrestre acompanyat del seu robot!
A pocs metres de terra, han vist uns coloms posats als cables de la llum i el superheroi, sense pensar-ho gaire, ha decidit imitar-los col·locant-s’hi també com ells. Davant seu, un estrany ésser de coll molt llarg li ha dit:
—Surt d’aquí, que t’enramparàs, ximplet!
Massa tard, el Bolito ja feia pudor de cremat i... pataplaf! Ha caigut a terra, al costat d’unes cames molt llargues i primes. De seguida ha arribat tot esverat el seu robot, que l’ha esbroncat per no escoltar.
Un nen s’ha apropat per preguntar-li si s’ha fet mal.
—On sóc? I tu, qui ets? —ha preguntat el Bolito.
—Jo sóc el Rai i aquesta és la meva amiga, la girafa Rafa. Som al zoo, he vingut per dir-li adéu a la Rafa, s’ha fet velleta i se l’emporten a un laboratori per fer experiments. Jo voldria treure-la d’aquest lloc i portar-la cap a l’Àfrica, la seva terra. Però sóc petit i no hi puc fer res.
El Bolito no pot comprendre per què tots aquells animals estan tancats a les gàbies sense poder moure’s, ni anar allà on vulguin. Pensa que deu ser per això que tenen aquets ulls tan tristos... Li ha semblat que tenir tots els animals allà tancats era la pitjor de les dolenteries. Sort, però, que ell és un superheroi i ha decidit que utilitzarà els seus poders contra aquella injustícia.
El Bolito, planejant sobre la presó dels animals, ha aixecat la seva espasa de llum i l’ha fet rodar sobre el cap cada vegada més fort, fins que un núvol blau ha amagat el zoo i un vent molt fort ho ha escombrat tot, fffffuffff. Quan el núvol s’ha aixecat, tots els animals havien desaparegut.
El Rai ha preguntat on era la girafa i tots els altres animals. Somrient, el Bolito l’ha fet pujar a la seva esquena i, acompanyat del Sonny, l’ha portar volant cap a l’Àfrica, on han trobat la girafa Rafa acompanyada de la seva família.
La seva mirada reflectia l’alegria de tornar a casa i recuperar la llibertat. Aixecant el seu coll llarguíssim els ha dit:
—Moltes gràcies amics!


LA GRANOTETA VERDA (Conte dedicat al Sergi Ribalta)

Va ser un diumenge de primavera, moment en què alguns dels arbres i la majoria de les plantes aprofiten el bon temps per cobrir-se de flors. Aquell dia, després de gairebé una setmana de pluges, el sol matiner va aparèixer groc i rialler penjat dalt d’un cel ben blau, travessat tan sols, de tant en tant, per algun solitari nuvolet despistat.
—Mira, Miquelet, mira què tinc! —li va dir la Carla amb entusiasme—. Vinga, atura’t un moment i veuràs quina cosa més bonica he trobat a la vora de la bassa petita.
El noi va baixar de la bicicleta, amb la qual feia estona que no parava d’anar amunt i avall, tot voltant la placeta de dins del parc, i es va acostar allí on eren els pares i la germana.
—Oh! Què hi ha dins de la meva galleda? És una granoteta? La vull dur a casa, la tractaré bé, li donaré menjar i serà la meva amiga.
—No pot ser, Miquelet —li van dir els pares—. Aquesta granoteta també té, igual que tu, una família que se l’estima molt i estarien molt tristos si ens l’emportéssim. A més, les granotes mengen mosques, mosquits, cucs, cargols, aranyes, escarabatets, formigues i tota classe d’insectes petits, i nosaltres no podem anar tot el dia de cacera. Però, si fas bondat, demà i altres dies en sortir de l’escola, passarem pel parc abans d’anar a casa, i d’aquesta manera podràs veure-la i estar amb ella uns moments.
L’endemà, en Miquelet va posar el cotxet vermell, el que li havien dut els Reis, i un petit recipient de plàstic, dins la cartera i quan a la tarda, de tornada al parc, va tornar a veure la granoteta, la va posar dins del pot amb una mica d’aigua i li va fer el regal de passejar-la damunt del cotxet, durant una llarga estona. Després li va dir:
—Adéu, amigueta, fins demà —i la va deixar anar altre cop a dins de la bassa petita.
Així va anar fent en Miquelet durant uns quants dies més fins que, a la fi, un bon dia la granoteta verda, que no parava de créixer, va fer un salt i va passar a la bassa gran, la dels adults, i llavors també ella va formar una família. Va tenir molts fillets, d’aquells que nosaltres en diem capgrossos, perquè abans de ser granotes, els seus cossos menuts tan sols tenen cap i cua.
De primer en Miquelet estava trist perquè cada dia li era més difícil trobar la granoteta i jugar amb ella. Li costava entendre que havia arribat el moment de deixar-la reposar tranquil·la. Més ben dit, ho entenia molt bé, però no ho volia acceptar.
Així estant, no va trigar a adonar-se que el seu gat també estava trist, segurament perquè feia molts dies que ell no l’agafava ni li feia petons. A partir d’aquell moment, en Miquelet va tornar a jugar amb l’estimat Coco, el gat, que consentia totes les entremaliadures que li feia.
Tot i així el record de la granoteta verda, el durà dins del cor per sempre.


EL PETIT DRAC (Conte dedicat al Xavi)

Una vegada hi havia un príncep i una princesa que vivien en un castell enlairat, que dominava tot el país. Els súbdits eren molt feliços perquè els seus senyors eren bons i generosos i considerats amb ells.
Un cop l’any, els prínceps feien una visita als oncles, que vivien un xic lluny. Viatjaven juntament amb els seus fills, un nen i una nena. Tots quatre muntaven a cavall, a pas lleuger, i els acompanyava el seu seguici. Passaven pels boscos ja marcats per la tardor, mostrant els arbres els seus millors colors: verds, grocs, carbasses, vermells, marrons...
Però vet aquí que en un d’aquests viatges anuals, mentre passaven d’un en un per un camí estret que transcorria entre la muntanya, d’un costat, i el precipici, de l’altre, de sobte, en passar un revolt, el patge que anava al davant de la comitiva es va aturar. Va fer-ho perquè a terra hi havia un embalum de color verd, d’uns tres pams d’amplada, immòbil, però semblava tenir un batec constant.
Amb tota la cort aturada, el príncep va descavalcar i es va acostar per tocar l’objecte, que li va respondre amb un gemec dolorós. Era un drac petit. Va veure de seguida que tenia una ala trencada, el va agafar amb molta cura i el va posar al seu davant, a la sella, i cap al castell, tots a trot lleuger.
Un cop a casa, se’l va mirar el metge i va dir que era de suposar que havia caigut del niu i s’havia luxat l’os d’una ala. Li va tornar a encaixar els ossos i la cria va deixar de somicar.
Al cap d’un parell de setmanes, guarit de l’ala i ben alimentat, van opinar que ja podia fer vida normal. Per això el van acompanyar fins al camí on l’havien trobat i el van deixar allà ja que, per por de la possible reacció violenta dels dracs pares, ningú no es va veure amb cor de pujar fins a la cova ignota on vivia amb la seva família. Molt commoguts, li van desitjar que fos molt feliç i que tingués molta sort a la vida.
El petit drac, amb llàgrimes als ulls, per l’estimació que els havia agafat a tots i, molt especialment, als petits prínceps, es va acomiadar dels seus salvadors. Així mateix, els va mostrar la seva gratitud i els va prometre que, encara que el seu instint li ho demanés, s’estaria de menjar carn humana, com a agraïment de la cura que li havien fet.
Van passar els anys i la princeseta ja era una donzella molt bonica, quan va aparèixer a la contrada un drac ferotge que menjava la carn dels ramats i, quan se’ls van acabar tots, els va exigir que li portessin cada mes una donzella, sinó, amb la seva llengua de foc, cremaria tot el regne.
Així ho van haver de fer, però l’atzar va voler que la princesa fos l’escollida per saciar la fam del temut drac. El seu pare, que ja era rei, la va deixar davant la cova, dalt del turó maleït. Ell i tot el seguici ploraven a llàgrima viva.
Va eixir el monstre i, en veure la donzella, es va quedar sense foc als ullals… Era el drac que ella havia guarit amb tant d’afecte quan encara era una nena i ell una cria.
Amb llàgrimes als ulls ferotges li va dir que encara l’estimava i que no podia fer res contra ella, que se’n tornés al castell, perquè per a ell, era intocable. A més, va recordar la promesa que havia fet feia anys i va tornar-se’n al fons de la cova amb la cua entre cames dient que mai més no els tornaria a molestar.
La princeseta va baixar la muntanya a corre-cuita i, en arribar al pla, encara va trobar la seva comitiva que tornava al poble tot plorant. Quina alegria per a tothom, en veure-la sana i estàlvia!
En reprendre el camí cap al castell, van creuar-se amb un cavaller gentil, muntat en un cavall blanc, armat amb llança i espasa i amb un escut d’argent, amb el fons blanc i una creu vermella.
—Vaig a l’encontre del drac —va dir.
—Aquest drac és amic meu, cavaller gentil, no preferiríeu acompanyar-nos al poble on celebrarem una gran festa per la pau?
I així va ser com el cavaller Sant Jordi va conèixer la princesa i, amb el temps, fins i tot es van enamorar... però això ja és una altra història.



*************************************************************************

Contes que vam regalar l'any 2013:

Un diumenge de platja (conte dedicat a l’Arnau Salvador)

Era un matí de diumenge del mes de juliol, el dia que estava fent més CALOR des que havia arribat l’estiu. El sol es mostrava insolent al bell mig del cel, sense cap rival al voltant: el vent havia decidit no treballar aquell dia; els núvols, sense el vent, poc podien fer per provar —mai millor dit— de fer-li ombra, i la pluja, amb aquest panorama, estava lluny de poder aparèixer. En un dia com aquell, els afortunats que tenien la sort de viure a prop de la platja ho tenien ben clar: agafar els estris i anar-hi a fer un bany era l’opció més assenyada!
Quan els més matiners van arribar a la platja, van tenir una bona sorpresa. Un bloc de GEL de la mida d’un 4x4 reposava verticalment damunt la sorra. Mentre l’observaven de prop i anava arribant més gent, es van endur un ensurt descomunal, en sentir tres «patams!» ben seguits que van sacsejar el terra i van fer fins i tot que més d’un banyista perdés l’equilibri i caigués de cul. Enlluernats pel primer bloc de gel, ningú no s’havia fixat d’on havien vingut els altres tres, ni com hi havien arribat.
Feia TEMPS que, en aquella contrada, no hi passava res tan excepcional. Algú devia trucar als mitjans de comunicació, perquè en un temps rècord van arribar una desena de periodistes. Feien fotos als blocs de gel i entrevistes a tort i a dret. La gent no volia deixar passar l’oportunitat de passar un dia de platja calorós, de la forma més fresca que mai s’hauria pogut imaginar, i una bona colla havia instal·lat la seva tovallola al voltant dels blocs. Alguns dels que estaven més a prop, havien optat per estirar-se a la sorra i tapar-se amb la tovallola, enlloc de jaure-hi al damunt com és habitual... i és que la temperatura començava a ser difícil de suportar.
Atesa la seva grandària, els blocs de gel es fonien molt lentament malgrat la insistència del sol. Però les gotes d’aigua que se separaven del bloc van començar a amarar la sorra, que es va anar refredant, al principi de forma imperceptible i al cap de poc, de forma insuportable.
Els afectats van passar en poca estona d’estar encantats de la vida per aquell regal, a voler-se desfer d’aquella nosa que els impedia passar, tal i com manava l’ordre natural de les coses, un diumenge de juliol calorós a la platja.
Grups de banyistes indignats van organitzar-se en assemblees improvisades per decidir què es podia fer amb els blocs. Alguns van suggerir trucar la policia, altres a l’exèrcit, però la gran majoria creia que havien de ser capaços de resoldre-ho entre els allà presents i van acabar acordant l’arrossegament dels blocs fins a l’aigua, tot i assumir que això podia implicar la impossibilitat de banyar-se durant tota la jornada, pel refredament consegüent de l’aigua.
No va ser una tasca fàcil, però després d’unes hores d’esforços titànics, van aconseguir introduir el darrer bloc de gel dins l’aigua i tornar cadascú a la seva tovallola per gaudir d’un diumenge calorós de platja. Mmmm quina escalforeta més bona... això sí que és vida...

PATAM

El llum (conte dedicat a l’Anna Baiges)

De costum, quan tornava a casa amb el cansament d'haver treballat tot el dia, només tenia esma de sopar i de fullejar una mica el diari. Després me n’anava a dormir.
Algunes vegades, amb el nerviosisme i la ràbia continguda que portava acumulada, em ficava al llit d'una revolada, ventava un parell de cops de puny a l'innocent coixí —que no en tenia cap culpa— i començava a masegar la gira del llençol, la caragolava i l'estireganyava per desfogar el meu mal humor. Cada dia, a la feina, «Bon dia, senyor. Els encàrrecs d'ahir? Ara mateix els faré, només faltaria...» «Sí, senyor, sí. Té tota la raó, senyor...» Si hagués pogut engrapar-li el coll a aquell odiat, fals, insuportable i fatxenda del meu cap, que m'amargava les jornades al taller, li hauria fet així... així...
I després a casa, per arrodonir-ho, els consells de disc ratllat de costum: «Has de tenir paciència... A la feina s'han d'aguantar moltes coses. I no et roseguis les ungles, que fa molt lleig. I vine a sopar, que fred no val res...»
Aquestes coses són com la gota que va caient sempre al mateix lloc, que acaba fent un clot. El clot es va fer fondo i va arribar al cervell. I el pensament finalment va reaccionar: «Prou! Ja n'hi ha prou! He de canviar de vida!»
Vaig començar a buscar frenèticament i al cap d'unes setmanes em va sortir l'OPORTUNITAT: una feina, molt lluny. Com qui diu, a l'altra punta del món. Sense dir res a ningú, em vaig afanyar a fer els tràmits. Quan ja vaig tenir els bitllets de l’avió a la mà, els vaig deixar anar la notícia com si fos una càrrega de profunditat. Aleshores, haguéssiu vist quins marrameus! Que com ho farem ara, sense tu... Que pensa-t'ho bé, primer... Que si naps, que si cols... Però la decisió ja estava presa i res ni ningú no me'n faria desistir.
Aquell dia, a l'hora d'anar a dormir, vaig gaudir del millor moment que havia tingut des de feia molt de temps: em vaig ficar al llit i vaig apagar el LLUM de l'habitació. Oh, quin descans...! Aquella nit, amb la foscor desapareixien els problemes, les preocupacions, les enrabiades... Una balsàmica sensació de TRANQUIL·LITAT m'envaí mentre la son venia i m'embolcallava.
Vaig tancar el ulls i vaig obrir relaxadament la porta dels somnis.

El nen i l’ós de peluix (conte dedicat al Sergi Ribalta)

La mare no es podia creure el que estava veient: el petit Sergi estava parlant amb el seu osset de peluix. Es va acostar tant com va poder als dos interlocutors, procurant que no la veiessin, però quan hi va ser a prop, s’adonà que no els entenia. Va córrer a buscar el pare:
—Vine, vine, el nostre fillet està parlant —va dir-li.
—No pot ser —respongué el pare—, si amb prou feines ens sap cridar pel nom!
—Ja ho sé, ja ho sé —va fer la mare—, per això t’he vingut a cridar. Passa que no els entenc, no arribo a copsar què diuen.
—Apa, va, no siguis bleda, des de quan has sentit que un osset de peluix parli? Em sembla que estàs tan encaterinada amb el Sergi que no saps què et pesques.
Mentre discutien que si sí, que si no, tots dos van quedar astorats. Havien entès una paraula: MACARRONS.
Es van mirar com dos babaus i no sabien què fer. Sentien veus que no entenien però de tant en tant tornaven a sentir «macarrons».
El pare va demanar:
—Què ha menjat avui per dinar, en Sergi?
—Macarrons —respongué la mare—, ja saps com li agraden.
—Sí, sí, ja ho sé. Però com pot ser que ho hagi dit?
—Un dia o un altre ha de començar a parlar —féu ella, no gaire convençuda.
De cop, van sentir una altra veu que deia:
—No, XOCOLATA!
Ara sí que els sortia fum del cap. Com podia ser? Una veu tan diferent de l’altra? Quina de les dues era la del nen?
El pare s’estirà a terra i anà reptant cap a l’habitació per no deixar-se veure. Quan hi fou ben a prop escoltà amb els cinc sentits un fotimer de paraules incomprensibles. Tragué una mica el cap per l’obertura de la porta i... de poc que no es delata!: el nen i l’ós estaven grapejant un trosset de xocolata mig desfeta i un macarró llardós ple de salsa de tomàquet.
Tornà enrere, es posà dret i explicà a la mare el que havia vist. Es van estar tots dos ben quiets una bona estona per si entenien quelcom més, però res. Per un moment les veus s’excitaren una mica, però només un moment.
De cop, una BICICLETA sense pedals conduïda per un osset de peluix passà rabent entremig d’ells, mentre en Sergi, tot tacat de xocolata, s’ho mirava divertit des de la porta de l’habitació.


Cap comentari:

Publica un comentari