El nus (Montserrat Fortuny)

Tornava de sopar de casa d'uns amics. La nit era molt fosca, sense la lluna, que estava minvada.

    A la cantonada de casa, a terra, vaig veure una resplendor, més ben dit, dues. Dues rodones que brillaven, de color verd. M'hi vaig acostar i vaig veure que eren els ulls d'un gat, un gatet molt petit que, en acostar-m'hi, va miolar: miau, miau... molt suaument.

    Era molt petit, tenia pocs dies de vida. Em va fer pena i el vaig agafar. El vaig pujar a casa. Li vaig donar llet tèbia en un platet i la va llepar i se la va acabar tota i es va quedar adormit.

    L'endemà el vaig alimentar igualment i així fins que ja va menjar més sòlid.

    Va anar creixent i es va fer amo de tots els prestatges. S'hi enfilava i s'hi estava com si fos una estatueta o una figureta més i mai no en va fer caure cap.

    Una vegada va agafar un cabdell de llana de color verd i hi va estar jugant fins que el va convertir en un llaç o nus molt estrany, semblava la corda de penjar els condemnats a la forca, de l'antigor.

    Aquella nit hi havia lluna plena i brillava molt. Me'n vaig anar a dormir aviat i, al cap de poca estona, em vaig despertar perquè notava alguna cosa al coll que em molestava... Era el llaç que havia fet el gat i que, no sé com, me l'havia embolicat al coll.

    Me'l vaig treure tan de pressa com vaig poder i, allà ben a prop del meu llit vaig veure els dos ulls verds brillant en la foscor.

    Vaig agafar el gat i el vaig treure de l'habitació, sense que fes resistència. Vaig tancar ben bé la porta i em vaig posar a dormir altra vegada i no va passar res més.

    Al cap d'un mes tornava a haver-hi lluna plena i ja no me'n recordava de res, quan em vaig despertar amb una opressió al coll i em vaig trobar el nus lligat altra vegada.

    El vaig haver de tallar amb les tisores per a treure-me'l, de tant fort que el tenia lligat, i vaig tancar el gat al “quarto fosc”, on no hi entrava la llum de la lluna, però els seus ulls verds brillaven com mai.

    L'endemà el vaig agafar, el vaig posar dins del carret de comprar, ben tancat, i el vaig treure en arribar als jardins que hi ha a més d'un quart d'hora de casa. El vaig deixar a sota d'un arbre, lligat amb el seu mateix llaç, i vaig córrer per agafar un bus que arribava a la parada en aquell moment i vaig baixar a la parada següent. Vaig tornar a casa per un altre carrer.

    No en vaig saber res més fins al cap de quatre setmanes, quan tornava a ser lluna plena, que el vaig veure, millor dit, que vaig veure els seus ulls verds brillant en la foscor. Tenia entre les potes del davant la llana, amb el seu nus. Havia tornat.

    Vaig agafar-lo, el vaig posar dins d'una bossa de plàstic i després dins d'una de roba i vaig anar al port, vaig pujar en una “golondrina” i en alta mar el vaig llençar.

    Espero que s'ofegués, no l'he vist mai més però, encara, quan hi penso, se'm posa la pell de gallina.

    Ja no he fet més mitja, no he comprat mai més cap cabdell de llana, no he fet mai més un nus.