dilluns, 12 de març del 2018

Com eren les festes quan era petita? (Montserrat Fortuny)


Tenia quatre anys i mig quan va començar la guerra i no recordo cap festa a Barcelona. Només una vegada, a Vidreres, que vaig ballar al Casino amb en Ramonet, que tenia la meva edat. Després, a Barcelona, ja vàrem tenir els bombardeigs i aquests sí que els recordo. Després sí que memoritzo també els que hi va haver a Vidreres, quan hi vaig anar, amb la mare, per a estar a prop de l’hospital de Caldes de Malavella, on havien ingressat el pare, ferit al front de Lleida. Però llavors ja tenia sis anys i ho recordo tot molt bé. I massa i tot!
    Quan va acabar la guerra, vàrem poder tornar a Barcelona i hi havia molta pau i molta gana i molt poques festes. Potser a partir dels meus deu anys sí, segurament que va començar a haver-n’hi, però no puc definir quan.
    Les que recordo millor són les de la Festa Major de Gràcia, que començaven el setze d’agost, festa de sant Roc, el patró del barri, que no té res a veure amb sant Medir, del tres de març, quan passen pels carrers els grups de carros i cavalls, tirant caramels... (Ara la Festa Major comença el dia quinze d’agost perquè és festiu i així hi ha un dia més de festa i hi ha gent que es pensa que la patrona del barri és la Immaculada Concepció, però no).
    Guarnien molts carrers. El meu, el Torrent de les Flors, no, mai, perquè hi passaven tres línies de tramvies amunt i avall i molts automòbils i camions i molts carros amb cavalls.
    Dels carrers guarnits, el que tenia més a prop era el de Sant Lluís i aquest sí que l’adornaven des del Torrent de les Flors al Torrent de l’Escorial. Tot el carrer amb paperets de colors pel damunt i  l'entrada i la sortida més o menys guarnides. Hi havia cada vespre una orquestra de tres o quatre músics i, apa, a fer força soroll, tant els diumenges i dies de festa com els feiners, durant ben bé quinze dies.
    També hi havia jocs per als nens, el més habitual era el joc de trencar l’olla, que havies d’anar amb els ulls embenats i amb un pal llarg a la mà i, pataplam...! cop amunt i cop avall, fins que encertaves l’olla i llavors et tiraves l’aigua que hi havia dins, pel damunt del teu cap o dels caps dels que s’ho miraven.
    A més dels músics, moltes vegades hi havia algun cantant, imitant els famosos d’aquella època, com ara el negre Antonio Machín, que cantava Dos gardenias para ti..., Bésame, bésame mucho... i, sobretot, Angelitos negros. Totes eren en castellà, perquè el català va estar completament prohibit fins que vaig ser gran del tot. Els que estaven més de moda eren els boleros i els pasdobles.
    En fi, per als nens i nenes era tot molt divertit i també ho era anar seguint tots els carrers engalanats. I veure quins havien aconseguit els millors premis per la seva decoració, encara que totes eren molt senzilles, en aquella època. És ara que fan guarniments de molt de gust i de mèrit artístic i de molt de preu.
    Però per a mi tot era preciós i no em molestava, com als grans, la musicota que durava molta estona, cada nit, fins a la matinada.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada