dilluns, 12 de juny de 2017

Sol com un mussol (Àngels Segu)



Arribar a la frontera no ens havia estat gens fàcil, i això no obstant, tots vam sentir un esglai de satisfacció quan algú ens va dir: “Ja està tot resolt”. Això és el que ens pensàvem.
            Ens havíem cregut veritablement que a la frontera ens rebrien amb els braços oberts i no ha estat així, ans al contrari.
            A mesura que va transcorrent el dia, ens adonem de la magnitud de la tragèdia. I l'èxode ens ha resultat més dolorós. Res ni ningú no ens donarà un cop de mà... Som un número més dins de les riuades de gent que la volen creuar i passar pels sedassos duaners, tot un hàndicap.
            En aquest trajecte quasi infernal per anar enlloc, m'adono que les expressions són d'esperança, però, tothom ho aconseguirà? Aquest és el dilema: qui batrà el sedàs per fer el triatge? Qui decidirà el seu destí, i el de totes aquelles persones que d'una manera o d'una altra lluitaren per ser lliures?
            Tot un seguit de moments viscuts afluïen a la meva memòria. Totes les vicissituds dutes a terme amb mestria per alguns companys de lluita i la pròpia habilitat per aconseguir que el trajecte fos al més amable i acollidor possible, tocava a la seva fi. Queden enrere tot els fets de la vida que han deixat senyal... Els moments històrics viscuts, amb els seus errors i encerts.
            Ara tot queda enrere, la recança es barreja amb l'alegria. Ja hem passat la ratlla que ens allunya del passat. Aquest fet també serà memorable, però el pessimisme em colpeix...
            Quan tornarem? M'assoleix una solitud immensa, enmig d'aquella multitud de gent que acaba de travessar el pas desitjat. Hi ha molta decepció. Res no és com esperàvem, l'acolliment és deplorable, ens tracten gairebé com a delinqüents...
            Tot plegat tètric, no havíem fet res, només defensar-nos. I ara, enmig d'aquell desgavell, em sentia sol com un mussol. A mitjanit, quan ningú el veu, el mussol només se sent, i esbrina amb aquells ulls oberts, grossos i rodons, en la foscor de la nit i la seva penúria, a l'aguait del que pot succeir... Tot esperant que a trenc d'alba, tots els elements que havien iniciat aquella dansa frenètica, dins seu, s'aturin... La soledat persisteix.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada