El meu 27 de setembre (Anna Collado)

ID 52816191 © Chamanzinga | Dreamstime.com

Avui, 27 de setembre de 2015 no és pas un 27 de setembre qualsevol. És un 27 de setembre ben especial i ho és perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya estem convocats a les urnes. Hi ha eleccions autonòmiques, unes eleccions que alguns han qualificat de plebiscitàries. Un plebiscit no és més que una “consulta que l’autoritat pública fa a la voluntat popular sobre una qüestió d’interès general” i aquesta cosa que sembla tan innocent, s’ha volgut interpretar, per aquells qui no combreguen amb els anhels de llibertat del poble de Catalunya, com un atemptat a la democràcia i a les lleis que la regulen.

Avui, malgrat tot, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya sortim a votar. I jo ho faig a les onze del matí, amb l’esmorzar ben assentat a l’estómac: un entrepà mallorquí (ingesta excepcional en la meva dieta, però un dia és un dia). Em dirigeixo al CEIP Provençals, a cinc minuts de casa, on, a mida que m’hi apropo, començo a notar l’ambient dels grans dies. Veig famílies que s’hi atansen. Algunes amb fills petits que duen els ulls ben oberts atents a tot el que els envolta —recordo quan acompanyava el meu avi a votar i quan érem al costat de l’urna em feia fer un vot i em deia: “Veus? Ja has votat” i jo marxava del col·legi ben satisfeta—. Altres famílies estan formades per persones de mitjana edat que acompanyen persones grans; algunes massa grans per fer el trajecte caminant, però amb la mateixa il·lusió als ulls que els més petits.

Cerco la meva mesa: 99 U i de seguida detecto els rètols indicadors que l’assenyalen. Quan hi arribo em poso a la cua, una cua de quatre persones... Res de l’altre món. Davant meu, una noia jove acompanya una senyora gran que en arribar el seu torn, explica als membres de la mesa que té 90 anys.

—El 28 d’agost els vaig complir, sí, sí.

Una felicitació unànime dels membres de la mesa fa arrencar un somriure orgullós a la votant qui, empesa per l’excitació del moment i mentre posa el sobre dins l’urna diu en un to elevat que sobresurt per damunt del murmuri general que regna a l’estança:

—Voto! I... Visca Catalunya!

La noia que l’acompanya, probablement la seva néta, la fa callar mig avergonyida i jo, al seu darrere, provo d’amagar una llàgrima d’emoció darrere d’un gran somriure.

En sortir del col·legi sóc interpel·lada per una senyora que em demana a qui he votat i a qui vaig votar a les darreres eleccions (les Municipals del mes de maig). Sembla que la complexitat política del moment obliga els sociòlegs a fer preguntes que fa uns anys semblarien ben absurdes. Per primera vegada a la vida formaré part del sondeig electoral a peu d’urna i em fa il·lusió que així sigui.

La resta del dia no ha estat més que un intent de combatre els nervis que acompanyen el moment més esperat: el de les vuit del vespre quan TV3, la nostra, ens mostrarà el resultat del sondeig, primer i, a poc a poc de l’escrutini real dels vots.