Un dia, molts vots (Núria Soler)

No he passat gaire bona nit, com sempre últimament. Quan m’he despertat sabia que passava una cosa especial però encara no n’era del tot conscient. Quan me n’he adonat he saltat del llit.

Avui he d’anar a votar! Quina il·lusió!

Des que puc, podem, sempre he anat a votar. Ho vaig dir ja la primera vegada, mai, mentre pugui, deixaré d’anar a votar. Van ser molts anys sense poder-ho fer.

Aquesta vegada però és diferent, aquesta és la primera de totes les que han de venir.

Quan hem sortit al carrer no es veia ningú, com sempre en aquest barri, però he pensat: que no hi va ningú? Quin mal pensament!

En arribar prop del col·legi he vist algú, escadusser, que hi entrava o en sortia. Ai, pobres de nosaltres!, he pensat. He entrat i m’he sentit envoltada de calidesa per les persones que s’atrafegaven al meu costat per indicar-me on m’havia de dirigir. Quan he vist la meva taula m’he adonat que m’hi esperaven dues persones expectants car no tenia ningú davant.

M’hi he acostat, els he lliurat la documentació i he vist que em tatxaven d’una llista, era només la segona ratlla que hi feien. Aleshores una veu enjogassada m’ha dit:

—Hola senyo!

M’he quedat mirant aquell home que em parlava i reia mentre provava de recordar. Res, debades. Ell, rient, m’ha dit el nom i aleshores sí, he recordat. He recordat un marrec de vuit o nou anys que m’esvalotava la classe dia sí dia també. No he gosat demanar-li quants en tenia per no deprimir-me encara més.

Però, quina il·lusió m’ha fet! M’ha reconegut! Bé, m’ha reconegut pel nom, és clar. Però m’ha fet la mateixa il·lusió. Hem xerrat només un moment perquè en aquest breu “impass” de temps, rere meu hi havia cua, cua! La classe s’havia omplert de veïns amb el sobre a la mà.

Uff, quin descans!

En sortir he saludat gent que feia temps que no veia, gent molt gran, amb moltes dificultats per caminar, acompanyats de fills, néts i de voluntaris que els havien anat a recollir a casa. Que no, no s’ho volien perdre!

Ara ja m’havia quedat molt tranquil·la, segur que seria un dia per recordar, un altre després d’aquell d’encara no fa un any que em va retornar l’esperança.